En el preàmbul de La Passió. Ritu, tragèdia i representació de la violència (Obrador Edèndum), el catedràtic Francesc Massip, coordinador de l’edició, recorda que les primeres narracions fílmiques van ser representacions tradicionals de la Passió. Perquè el públic entengués el nou art, calia apostar per un relat conegut per a tothom. No debades, la representació de la mort i resurrecció de Crist és un dels drames més importants de la cultura occidental.
El llibre és fruit del congrés internacional homònim que s’havia de celebrar a Tarragona i Cervera el 27 i 28 de març de 2020, organitzat pel grup de recerca Literatura, Art i Representació en la llarga Edat Mitjana, de la Universitat Rovira i Virgili. S’hi recullen gairebé totes les intervencions previstes en el programa, cancel·lat per la crisi sanitària provocada per la covid-19. La seva lectura permet endinsar-se de ple en la interpretació de les Passions medievals. Fer-ho, a més, des de la riquesa que ofereixen les mirades múltiples i les veus discordants.
Un dels debats més interessants que planteja l’obra pivota entorn la mateixa essència i finalitat de les Passions. Des de l’òptica de la crítica literària, és correcte referir-nos-hi com a tragèdies? Claudio Bernardi i Carla Bino defensen que no és una definició adequada, en la mesura que la resurrecció de Jesús impedeix consumar la tragicitat, i que l’estructura dramàtica no té com a objectiu la catarsi de l’espectador, sinó la compassió compartida. En canvi, Vincenzo Reina Li Capri planteja que, des d’una mirada més popular que eclesiàstica, alguns textos sí que poden considerar-s’hi. Un dels exemples que esgrimeix Reina Li Capri són les escenes de Maria plorant per la mort del seu fill, acompanyada de les ploraneres. A Como alambre muy delgado. Imitatio Christi y artes corporales extremes, Ana Contreras també reflexiona sobre l’impacte i recepció de les Passions en els espectadors.
Més enllà del debat ontològic, La Passió. Ritu, tragèdia i representació de la violència ens permet fer un recorregut per l’evolució de les passions catalanes, considerades les més antigues d’Europa. Massip analitza com han evolucionat els textos i les tècniques d’escenificació des de l’inici del segle XIV fins a l’actualitat. Com a complement d’aquesta mirada genèrica, dos articles ofereixen estudis de cas: María Dolores Gimeno ens aproxima “La Setmana Santa de la Barcelona del Baró de Maldà: crònica i vivència” i Ramon Miró reflexiona sobre “La representació de la Passió de Cervera a Cervera entre els segles XV i XIX. Una visió sociolingüística”. Encara en l’àmbit de l’anàlisi textual, el mateix Miró i Pep Vila comparteixen els primers resultats de la investigació en curs sobre una passió dramàtica inèdita, recuperada parcialment gràcies a tres manuscrits d’època moderna.
Una altra tríada d’articles ens apropa a les passions internacionals. Òscar Armando descriu la festa que se celebra a Tzintzuntzan (Mèxic), Isaac Donoso explica les connotacions revolucionàries que té Jesús en les Passions de les Filipines, i José Antonio Ramos comparteix les poques referències documentals sobre les passions a les Canàries, on els estaments eclesiàstics prohibien les representacions.
A l’espera que es reprengui la Passió medieval de Cervera, les darreres pàgines del llibre expliquen com es va aconseguir recuperar el text de 1534 a la capital de la Segarra. Ho expliquen uns quants dels màxims responsables del projecte: el director d’escena Pep Oriol, la investigadora Alba Cuñé, el compositor Xesco Grau, el musicòleg Daniel Vilarrúbias i la productora Anna Llort.
