Com evoluciona la teatralitat festiva a Tarragona des del Concili de Trento fins a la Guerra del Francès? Aquest és el fil conductor de Les meravelles del seguici popular de Santa Tecla, de Jordi Bertran Luengo. La presentació del llibre, dilluns 13 de juliol (19 h) al Seminari de Tarragona (c./ de Sant Pau, 4), consistirà en un col·loqui amb Francesc Massip –catedràtic d’Història del Teatre i director de la tesi—, Antoni Jordà i Montserrat Canela.
La publicació de l’obra, editada per Cossetània, fa accessible els darrers capítols de la tesi doctoral El cicle de Santa Tecla, el Corpus i les entrades espectacularitades en els context dels territoris de parla catalana, defensada per Bertran el 2024, i mereixedora el 2025 del Premi Josep M. Pujol a la millor tesi d’Humanitats i Ciències Socials de la Universitat Rovira i Virgili.
El lector hi trobarà referències i context sobre un ample ventall de lluïments i expressions festives: cercolets, gitanes, ball de bastons i de pastorets, lluminària, castells de foc, goigs, o la reconversió del ball de valencians en castells, entre altres. Més enllà de les manifestacions específiques, Bertran ens proposa un recorregut per a la història del fet festiu que, en la línia del títol de la tesi, analitza l’escenari tarragoní des d’una mirada nacional. Entre altres fenòmens, s’acredita la gran puixança provocada per la Contrareforma; el procés de barroquització –que comporta un creixent protagonisme del foc i la pólvora—; l’impacte de la nova estructura territorial borbònica en el seguici de Tarragona; o bé la participació de l’ètnia gitana en la congregació tarragonina de la Sang i com a portadors dels geganters de la ciutat.
Tesi doctoral
La investigació de Bertran estructura els gairebé cinc-cents anys d’evolució festiva a Tarragona en quatre grans etapes: la instauració de la teatralitat sorgida arran de la popularització de la festa de Corpus (1321-1423); una segona etapa (1424-1461) marcada per la introducció de nous elements (carros, roques, castells), l’augment de la complexitat dramatúrgica i una notable uniformització del model a les principals ciutats del domini lingüístic català; un període de declivi festiu (1461-1544), marcat pel gran trasbals que ha suposat la guerra civil catalana, durant el qual les confraries adquireixen encara més importància per mantenir les representacions; i la darrera etapa (1545-1808), ja esmentada, marcada per les directrius del Concili de Trento, i la llarga evolució que es produeix de l’escenari festiu –innovació barroca, repressió il·lustrada—fins a la guerra contra Napoleó.
