Per a molts de nosaltres, la infància té forma de cromos i el so de la lletania del “Tengui, falti. Tengui, falti”. Però antigament, l’expectació –que es transformava després en eufòria si un tenia èxit– per aconseguir aquell cromo que faltava per completar l’àlbum no estava reservada només als més joves, sinó que s’estenia a totes les edats i estrats socials. Els cromos, amb més de segle i mig d’història, han estat un element publicitari de primer ordre, un substitutiu de l’escolarització, un camp de batalla entre les empreses que els comercialitzaven, aparador d’artistes i dissenyadors gràfics, i testimoni dels nostres somnis, gustos, modes i dels canvis socials.
De tot això en parla La febre dels cromos, una obra publicada per l’editorial Comanegra en què l’escriptor i col·leccionista Josep-Manuel Rafí i Roig explora aquest fenomen des de l’últim terç del segle XIX fins avui dia.
La febre comença amb la invenció de cromotolitografia, que per primera vegada permet imprimir en color. Però és a partir de l’Exposició Universal de París de 1878 quan els estands francesos regalen petits cartrons de colors als seus clients i els comerciants catalans importen la idea, que es desferma la veritable passió.
I és que en llavors, quan el món era en blanc i negre, sense televisions, ràdios i molt menys xarxes socials, i quan només les famílies més adinerades tenien biblioteques a casa, aquestes estampes de cartró, econòmiques, accessibles i que es podien trobar arreu, eren una finestra oberta a “tot el món conegut” i a tot color. Com s’apunta en el llibre, pels cromos la gent es va “assabentar de qui eren i de com era la tribu africana dels cafres, d’on era el Fujiyama, de les obres de literatura més populars a l’època, de les guerres de tots colors, per llunyanes que fossin, i fins i tot, per sengles col·leccions, de la Revolució Russa o de les regles de nous esports, com eren el tenis o el futbol a l’inici del segle xx”.
El llibre posa el focus en l’empresa Xocolates Boix, una de les primeres productores de xocolata a casa nostra i una de les que millor va entendre la importància dels cromos. Ells van tenir la idea, l’any 1894, d’incloure un cromo dins l’embolcall de la xocolata. Tota una revolució en el món de la publicitat i impacte en la societat i la cultura, que, assegura l’autor, va contribuir a l’educació i democratitzar de la propietat: “En una societat encara força empobrida, els infants no tenien gaires pertinences les joguines no arribaven a tothom, però els cromos sí, i tothom podia fer la mateixa col·lecció, visqués on visqués, petits i grans, rics i menestrals”.
L’obra recull prop de mil imatges de cromos representatius de les principals col·leccions històriques, entre elles les 81 col·leccions de la casa Boix. Un catàleg molt ric que és una autèntica joia pels col·leccionistes però també pels aficionats a la història, a l’art i la publicitat, ja que molts estaven realitzats per dissenyadors i il·lustradors de renom, com Apel·les Mestres, Cervelló, Serra i Pausas o Pahissa, entre d’altres. Hi trobem cromos de picar, àlbums de mapes, de les regles del futbol i combats de boxa, d’artistes del cinema, de les obres de la literatura universal (de Sherlock Holmes o De la Terra a la Lluna) i de contes populars, de caricatures o del llenguatge dels ventalls.
Més enllà del llibre mateix, com apunta en el pròleg l’escriptor, filòleg i també col·leccionista Albert Rossich i Estragó, La febre dels cromos és una bona oportunitat per fomentar més estudis i nous reculls i publicacions sobre els cromos, i potser per estimular la creació d’un necessari museu que els preservi. “Col·leccionar cromos antics és protegir un patrimoni petit, quotidià, del carrer, pensat per ser efímer, però que ha tingut la fortalesa d’arribar als nostres dies per la constància d’algunes persones que l’han guardat i catalogat”, afegeix Josep-Manuel Rafí.
