Arriba a les meves mans el manuscrit d’un llibre esplèndid que, insòlitament en aquesta societat estigmatitzada que tenim, parla de boxa. He gaudit de la minuciositat amb què l’autor ha investigat i descrit el paper que va jugar tota una generació de boxejadors que van configurar l’Època d’Or de la boxa a casa nostra. Un segle després d’aquell fenomen esportiu, em sembla un encert que algú l’analitzi –després d’una acurada investigació- com ho ha fet Josep Pons i Serra, l’autor “Del ring a les trinxeres”. La boxa va atreure la meva atenció d’adolescent seguint la passió que el meu pare tenia per aquest esport. Recordo perfectament la rivalitat entre Lluis Romero i Luis de Santiago, el combat de Fred Galiana contra el francès Famechon…, figures exitoses del anys 50 i 60. Els Legrà, Urtain, Pedro Carrasco. En algun moment, vaig rebre l’impacte d’alguns films singulars: a “Más dura será la caida” em vaig sentir identificat amb el periodista que interpretava el sempre magistral Humphrey Bogart, especialment després de llegir la gran novel·la de Budd Schulberg; tinc el bon record de l’Errol Flynn a “Gentleman Jim” o el Kirk Douglas de “El ídolo de barro”. Eren temps en què la boxa tenia carisma, potser perquè encara era un “esport de cavallers” i els partidaris de la no-violència no l’havien estigmatitzat posant-la a la picota de l’antisocial. Algú se sorprendrà en conèixer la vinculació d’aquest esport al món dels ateneus culturals: l’autor cita que tenien seccions de boxa l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Ateneu Obrer de Sant Andreu, el Centre de Dependents (CADCI), la Unió Republicana de Gràcia…, entre d’altres; també entitats esportives com el Club de Natació Barcelona i el Gimnàstic de Tarragona, per cert, l’entitat esportiva més antiga de l’estat.
Han passat a la història les vetllades pugilístiques del Gran Price. Quasi tothom desconeix que els grans combats de boxa omplien estadis i places de braus les dècades dels 20 i els 30 del segle passat, competint amb el futbol que tot just començava a ser un fenomen de masses. Catalunya ja tenia bons boxejadors i Josep Gironès era un gran ídol. Va guanyar set vegades el campionat d’Europa del pes ploma; l’autor el defineix com “el més gran boxejador català de tots els temps”. Tanta glòria no li estalvià l’exili a Mèxic ni la difamació dels feixistes per haver-se compromès amb la causa de les llibertats. Altres històries coincidents amb la de Gironès s’expliquen en aquest llibre.
Certament la boxa sempre m’ha cridat l’atenció, gràcies al fet que el meu pare havia estat un d’aquells joves que, en el primer terç del segle XX, van introduir la pràctica dels esports; així, dit en plural, perquè -impulsats per la moda de fer cultura física- en practicaven més d’un. Va guanyar algunes carreres ciclistes; va ser temptat per fixar per un club de primera divisió quan el futbol encara no produïa els beneficis de la seva professió, i la boxa aportà a la seva vida un inesperat moment de glòria, en substituir per malaltia un professional que havia de lluitar contra el mític Josep Gironès en un combat d’exhibició de la Festa Major de Vilafranca del Penedès. Aguantà fins al darrer round, obligant Gironès a fer ús dels recursos tècnics d’un púgil professional davant d’un amateur valent però poc foguejat.
Vaig trigar molts anys a conèixer aquesta història, perquè el pare no explicava “batalletes”, potser perquè en aquest cas hi va haver un KO sorprenent: el de l’àrbitre, a qui el pare va tombar intuint la seva ombra a través de la sang que inundava els ulls, degut a la cella partida pel cop de puny amb què Gironès va resoldre un combat que podia acabar en empat. L’anècdota no m’arribà fins que el pare m’entregà un centenar de folis recollint les seves vivències, escrites per complaure’m, ja complerts els vuitanta anys. De sobte vaig entendre perquè em feia partícip de la seva passió per aquell esport. Havia vist boxejar disputant grans títols en Gironès i el Paulino Uzkudum… Ho vaig explicar al meu bon amic Joan Casas, sots president de la Federació de Boxa, i aquí va ser com vaig conèixer en Josep Pons i Serra, que havia estudiat una a una les fitxes que conserva la federació catalana –ara ja centenària-, a fi de localitzar els boxejadors que, voluntàriament, s’havien anat al front de l’Aragó a defensar les llibertats republicanes.
No va localitzar el nom de Marcel·lí Baltà als arxius de la Federació, com preteníem, potser perquè devia ser considerat una exhibició pugilística que no s’han fet constar als arxius federatius, que Josep Pons ha consultat amb notable rigor. Ens haurem de conformar amb la descripció del pare, però l’intent m’ha aportat l’amistat d’un apassionat i molt seriós estudiós de la boxa, algú que té una trajectòria encomiable que supera l’àmbit de l’esport. Pons va néixer el 1947 a Olost de Lluçanès, al si d’una família humil. A dotze anys ja feia de pastor per compte d’altri, als tretze va iniciar-se en l’ofici de ferrer i als setze va emigrar cap a Mollet del Vallès per fer de soldador, sense seguretat social ni constància oficial.
Aviat arribà la boxa a la seva vida, veient Cassius Clay per la televisió; s’hi aficionà freqüentant a finals dels anys seixanta les vetllades que se celebraven a Barcelona, somiant pujar al ring per provar-se com a boxejador, fins que va connectar amb Jordi Valldeneu, preparador del gimnàs de Granollers que el va fer debutar com a pes mitjà. Entre 1971 i 1972, disputà tretze combats, arribant a aconseguir el subcampionat de Catalunya al Gran Price, poc abans de ser derruït el 1973 aquell màgic recinte. Arribat el moment d’abandonar la boxa, en adonar-se que no tenia estudis, es va matricular en el batxillerat nocturn que podia compatibilitzar amb la feina. De l’Institut a la Universitat, concretament a la Facultat de Dret. Acabada la carrera, va fer les oposicions que el van portar a ser lletrat d’un organisme públic.
Fins als anys vuitanta no va tornar a la boxa, ara com a directiu de la Federació Catalana que presideix Joan Antoni Fuertes i amb la novetat de fer d’speaker a les vetllades que se celebren a Catalunya des del 1989 i ja entrat el segle XXI. Entremig, als Jocs Olímpics de Barcelona, va ser el cap d’organització de les competicions de boxa, vivint de ple aquell esdeveniment de projecció mundial.
Mai ha deixat la col·laboració amb la federació, coincidint a la junta directiva amb Juli Lorente, autor de “La història de la boxa catalana”, qui l’influeix per interessar-se en el factor humà d’aquesta activitat esportiva. Capbussant-se a les hemeroteques i els arxius per estudiar l’època daurada de la boxa catalana, entre els anys 20 i 30 del segle passat, just abans de la Guerra Civil, es troba amb l’agosarada aptitud de la gran majoria de boxejadors que, en el primer moment del conflicte, s’incorporen bàsicament amb la CNT i el POUM com a voluntaris a les milícies antifeixistes. No pocs moren o són ferits heroicament al front de guerra o tornen a la rereguarda per participar en combats en benefici de les causes més nobles i solidàries. Finalment, molts van a l’exili o a les presons i camps de concentració, en acabar la guerra amb la victòria del feixisme.
Josep Pons i Serra ho investiga cas per cas i la seva anàlisi descriu minuciosament aquella època daurada, els anys més fructífers a Catalunya del que defineix com “el noble art de la boxa”. El llibre és un merescut homenatge a una brillant generació d’esportistes que es van sacrificar generosament lluitant per les llibertats col·lectives i ens torna al moment en què la boxa arribà a casa nostra, prestigiat per la seva vinculació a l’associacionisme esportiu, que era una branca de la Il·lustració que va culturitzar Catalunya. Ens va arribar, com ja s’ha dit, com un “esport de cavallers”, com una manera d’encarrilar positivament l’agressivitat. La reflexió a la qual l’autor ens convida finalment que potser s’hauria de tornar als quadrilàters els valors amb què va començar a practicar-se. Si fos així, segurament recobraríem l’enorme prestigi que tenia la boxa i que ara mateix li manca. Es tracta d’una proposta molt lloable quan el llibre neix coincidint amb el primer Centenari de la Federació Catalana de Boxa.
