Infusió de camamilla per treure un mussol a l’ull, bafs de farigola pel refredat o sàlvia per tactar el dolor premenstrual. Amb l’abandonament de les zones rurals, la globalització i els canvis en l’estil de vida, la gran majoria amb prou feines recordem més de cinc o sis consells de l’àmplia llista d’usos i remeis i aplicacions que les nostres àvies tenien a punt per a qualsevol ocasió.
Perquè tot aquest coneixement tradicional sobre la biodiversitat vegetal no caigui definitivament en l’oblit, i les noves generacions també el continuïn transmetent a les properes, arriba el llibre Plantes medicinals de Catalunya (Farell Editors). Els autors són Ugo D’Ambrosio, Teresa Garnatje, Montserrat Parada, Airy Gran i Joan Vallès, investigadors del grup de recerca EtnoBioFic de la UB i l’Institut Botànic de Barcelona.
L’obra és la continuació de dos treballs anteriors, Plantes medicinals del Pirineu català (2002) i Plantes alimentàries del Pirineu català (2012), també de Farell Editors. Com en aquelles ocasions, explica Joan Vallès, que ha fet també de coordinador del volum, des de l’editorial els van demanar “un llibre on cap dada no vingués d’un altre llibre sinó directament de la recerca etnobotànica, que consisteix a demanar a persones (normalment grans) que ens expliquin el que saben de noms i usos de plantes”.
Per això van treballar prop de cinc anys i van entrevistat prop de 2600 persones. El resultat són 50 fitxes, moltes dedicades a una sola planta (avet, rosella, fonoll, sabuc, valeriana, per exemple) i d’altres de grup de plantes properes (camamilles, farigoles o timons, pins, sàlvies, ortigues, per exemple). Cadascuna inclou el nom científic, els populars, una breu descripció, ecologia i distribució (els ambients on es troba i la repartició al país), usos medicinals populars, indicacions sobre recol·lecció i conservació de les parts usades en medicina i altres usos etnobotànics.
Des de l’etnobotànica reivindiquen la interacció entre natura i cultura: “El corpus etnobotànic és patrimoni etnològic i patrimoni natural alhora i, així com cadascun ha de ser estudiat, protegit i difós pel seu cantó la confluència d’ambdós és, com moltes interfícies o terres de frontera, particularment interessant”, explica Vallès.
El saber natural, també a la xarxa
Aquest mes de febrer han posat en marxa el nou portal del grup de recerca, una àmplia base de dades sobre els noms de les plantes i els seus usos (medicinals, alimentaris i d’altres) que han anat recollint des de fa anys en territoris de llengua catalana. El projecte, sota l’aixopluc de l’Institut d’Estudis Catalans, continuarà els pròxims dos anys, amb la incorporació d’usos alimentaris, altres usos, accions nocives i tòxiques i altres informacions, explica Vallès. “La finalitat és la mateixa que la del llibre: retornar a la societat un patrimoni que li pertany i que molts dels seus membres, els informants dels treballs etnobotànics, han tingut la generositat de compartir”.
