Què suposa per a vostè ser a la Universitat Catalana d’Estiu per commemorar el centenari del naixement del seu germà?
És un privilegi ser aquí amb una salut relativa, perquè el meu germà faria 100 anys i jo en tinc 95. Poder tornar aquí és un privilegi extraordinari i més si és per explicar la figura humana del meu germà, sobretot perquè jo no soc poeta ni filòleg ni amnt de la poesia, bé això darrer ara sí. La meva dèria ha estat la política i Prada és el lloc més brillant de l’exili català, on ja vaig venir per portar sobre les meves espatlles les despulles del gran Pompeu Fabra.
Com s’ha de valorar l’obra de Màrius Torres?
En Màrius va morir l’any 1942 en ple franquisme i va haver d’estar sol molt de temps al sanatori. La seva poesia hi quedà i es va difondre gràcies a la tasca impagable de Joan Sales i de la correspondència que van mantenir els dos. Finalment, Sales va anar a Mèxic i la primera edició de la poesia del meu germà s’edità a Coyacán l’any 1947. La llàstima és que ell no ho va conèixer i va morir sense veure l’esclat de la seva obra, i resulta que ara la seva poesia encara és ben vigent i actual en un moment de dificultats.
Curiosament, al principi no creia gaire en el valor de la seva poesia.
No, ell no hi creia gaire, es definia com a “aquella cosa absurda que és un poeta líric”. Fins al final no hi va creure i això va ser quan va rebre els elogis de Carles Riba. Però després ha resultat que les generacions futures l’han considerat un gran poeta en diferents moments. Hi ha un moment que marca el punt d’inflexió en el coneixement de la seva obra que és el 1992, quan es compliren els cinquanta anys del naixement i a Lleida el feren escriptor de l’any.
El seu germà, a més d’un referent literari s’ha convertit en un símbol cívic.
Avui en dia el meu germà és una persona molt consolidada en els centres culturals i la gent el comença a estimar, fins i tot la gent que no l’ha llegit però que saben i coneixen la seva tragèdia familiar i la manera en com es va sobreposar al dolor.
