Com a historiador, Vicent Olmos s’ha centrat en l’època moderna i la historiografia. Com a editor té un llarg currículum. Hi destaquen Afers i Fulls de recerca i pensament. És membre del Consell de redacció de L’Espill, Caràcters i Mirmanda, i està implicat no sols en edicions, sinó també en activitats científiques i culturals relacionades amb les nostres llengua, cultura i història. Ha rebut distingits reconeixements honorífics per la seua tasca.
Vosté és historiador. Què el feu decantar per la història? Quins temes ha estudiat?
Efectivament, vaig estudiar història en una època de canvis en què tot estava per fer i on tot semblava possible, tant des del punt de vista polític com des del cultural, des del nacional. Quan les facultats d’història mantenien matrícules elevadíssimes d’alumnes. El canvi polític, el compromís amb el país i la lectura de Joan Fuster, entre altres, van ser definitives en el meu cas. També en el meu cas, vaig començar estudiant temes locals i sobre historiografia.
Què el mogué a fer-se editor?
Per una banda, van ser les circumstàncies que em van, diguem-ne, dirigir. D’altra, i sobretot, la idea que volia que la història que es produïa a les universitats pogués arribar al màxim de gent possible. I la mort del meu mestre, Sebastià Garcia Martínez, amb poc més de quaranta anys. Ell hauria volgut un altre destí per a mi, però no va poder ser. I no em queixe, he gaudit molt editant llibres, tot s’ha de dir.
És un dels fundadors de la revista i de l’Editorial Afers, especialitzada a editar llibres d’història, biografies… Quan es fundà la revista hi havia una efervescència de revistes especialitzades en català: L’Avenç, Recerques, Estudis… Què aportava de nou Afers al camp de la investigació històrica?
Cert, hi havia aquella efervescència de la qual et parlava. En aquell ambient, el 1984, després del Simposi d’Història de l’Horta Sud, que va presidir, precisament, Sebastià García Martínez (Joan Fuster en fou el president honorífic) vam decidir iniciar la publicació de la revista Afers. Primer, la vam concebre com una revista d’estudis comarcals, però ja des del segon número ho vam reconsiderar i vam decidir que fos una revista d’historiografia que donés veu als estudis d’història dels nostres investigadors, i als d’arreu del món, sobre temes d’interés per a la historiografia. La revista, editada en català, es va consolidar i atényer uns alts nivells d’excel·lència. Aviat editarem el número 100, que es diu prompte. A més, vam voler, i aconseguir, crear una revista, diguem-ne «independent», no «sotmesa» als «vicis» o a les «lluites» internes del col·lectiu d’historiadors.
Ha estat editor de Publicacions de la Universitat de València. Coneix, doncs, el funcionament de l’edició en l’àmbit institucional. Com funciona? Hi ha relació entre les editorials institucionals i les privades?
Les edicions institucionals responen a interessos que, de vegades, són més polítics que no comercials. En el cas de les publicacions universitàries, que són les que conec millor, no debades vaig fer d’editor a Publicacions de la Universitat de València durant vint anys, fan un paper imprescindible per donar eixida als estudis d’alta cultura. En el cas de València, a més, el meu pas va coincidir amb una època potser irrepetible. Amb una editorial compromesa amb la cultura, dirigida per Antoni Furió i amb companys editors irrepetibles: Maite Simón, Gustau Muñoz…
Pel que fa a les relacions entre les institucionals i les privades, no n’hi ha gaire. En algun cas alguna coedició i poca cosa més.
El catàleg de l’editorial abraça un ampli ventall de matèries, entre les quals destaquen els llibres d’història. Us considereu una editorial especialitzada?
Si preguntes a la gent, en general, et diran que som una editorial que publica sobretot llibres d’història i d’assaig. Això ha estat cert molt de temps, però des de fa alguns anys, sobretot des que vaig deixar Publicacions de la Universitat de València, ja no és exactament així. He obert alguna col·lecció nova que tenia ganes d’inaugurar i que no havia fet per excés de faena. Per exemple «Literatures», on s’inclouen reflexions sobre literatura o dietaris, que considere molt importants per a una cultura. I fins i tot diria que n’hi ha que són «imprescindibles».
Darrerament heu encetat una col·lecció de narrativa. Quines raons us han dut a fer el pas a la literatura?
Cert, és el que et deia. La de narrativa és una altra de les noves col·leccions on, sense estirar més el braç que la màniga, combinem traduccions i autors nostrats. També em feia goig editar narrativa, i ara ho he pogut fer. És una col·lecció que ens està funcionant molt bé, on hem editat segones i terceres edicions d’alguns llibres i on alguns autors i autores han repetit.
Quins criteris feu servir per a editar un llibre?
Per dir-ho curt: faig servir els meus criteris. No vol dir que de vegades no demane opinió, però al final de la correguda soc jo qui trie i qui pren les decisions. En algun cas, seguint les recomanacions d’algun director de col·lecció, quan la col·lecció en té, de director. Per exemple, fa uns anys que he encetat una col·lecció («Biblioteca de pensament crític»), dirigida per l’amic i company de molts anys a Publicacions de la Universitat de València, Gustau Muñoz, on el seu criteri i saber és fonamental. Però si ho considerem des del punt de vista de la integritat del catàleg, podem dir que les decisions les prenc jo. Costa, perquè has de llegir molt i, sobretot, perquè has de rebutjar molt, però és el que m’agrada fer. En definitiva, els encerts i els errors en els títols editats em corresponen a mi i només a mi.
Com veieu el panorama historiogràfic als països de llengua catalana?
Hem viscut un bon moment per les edicions en català, especialment si el comparem amb èpoques anteriors. No hem d’oblidar que venim de la nit obscura i trista del franquisme. Acabe d’editar un llibre de Mireia Sopena sobre La Selecta que dona una bona idea de com les havíem passat de malament. Això indubtablement ha canviat. S’edita molt més i en català, tot i que l’espanyol ens guanya. De vegades resulta complicat i decebedor perquè el problema no és només de les editorials. Són culpa del sistema, de la distribució, de la visibilitat i, per què no dir-ho, del fet que gent que llegeix en català i s’estima la cultura catalana, si no veu un llibre en català a la llibreria el compra en espanyol, sense preguntar si n’hi ha la versió catalana. I això, tot i que no ho semble, passa molt sovint.
I pel panorama de la historiografia catalana que em preguntes, crec que és d’un nivell altíssim, comparable amb qualsevol historiografia de qualitat de qualsevol lloc del món. Tenim uns investigadors i unes investigadores potents, excel·lents, i ja, podríem dir, de tercera i quarta generació. Les nostres universitats són plenes de bones investigacions i, doncs, els llibres d’història tenen un nivell important, homologable amb la millor historiografia.
L’editorial mai no ha eixit de Catarroja. Continueu pensant que es pot tenir una editorial d’èxit sense residir a València o Barcelona?
És evident que l’èxit editorial hauria d’estar lligat a la bondat dels títols editats. Però això, certament, no passa. I no passa perquè tenim una crítica, si se’m permet, «provinciana». Costa que els llibres editats en català tinguen el mateix ressò als llocs on no han estat editats, si no és a Barcelona, i encara. Per exemple, de la crítica que és, des del meu punt de vista «interessada», perquè respon fonamentalment als interessos dels grans grups; «insuficient», perquè hi ha poques tribunes que s’interessen pels llibres i per la producció cultural en general, i «compartimentada», autonomista en el mal sentit de la paraula, si es pot dir així. I no, no he pensat, i ara ja no ho faré, evidentment, a marxar del meu poble, de Catarroja, des d’on es poden confegir llibres tan bons o tan dolents, tan ben o tan mal editats, com des del melic barceloní, per exemple.
Fa pocs mesos que l’Horta Sud ha patit una barrancada històrica, els efectes de la qual encara hi perduren. En quina mesura va afectar-vos personalment? I a l’editorial? Quin futur hi veu?
Personalment, em va arrasar la casa. Em va deixar sense res. Ara intente recuperar-me i normalitzar la meua vida. L’editorial també es va veure molt afectada, sobretot per les pèrdues en els magatzems de distribució. Ara, recuperem fons a còpia de reimprimir i d’incrementar les despeses, evidentment.
El futur és boirós. Tenim un govern insolvent i capficat a mantenir la guerra cultural que aboca, indefectiblement, a l’anorreament. Però en som molts que plantem cara i estic convençut que, malgrat algun episodi de «col·laboracionismes» amb els «bàrbars» que ens governen —llegiu, per exemple, l’intent de canviar l’accent de València— reeixirem com ho hem fet fins ara.
Quina situació sociolingüística percep al País Valencià? I en relació amb la resta de terres de parla catalana?
La situació és preocupant. El català, el nostre valencià, pateix una repressió sense vergonya per part de les institucions. El que passa a l’ensenyament és simptomàtic. Així com la batalla del govern que patim ara mateix per castellanitzar el territori. Els casos de València i d’Alacant en són un bon exemple, i preocupen. Val a dir, però, que a la resta dels territoris de cultura catalana la cosa tampoc no pinta com per fer volar coloms. Ni al País Valencià, ni a les Illes, ni tampoc a Catalunya on, en teoria, hauria d’estar més clar.
Heu rebut moltes distincions per la vostra tasca editora, moltes de Catalunya i també del País Valencià, però cap de la Generalitat Valenciana. Com us ho preneu? Penseu que hi ha una política de repressió de la cultura catalana?
Et fas gran, aguantes amb la faena i arriben els reconeixements. Tan merescuts com ho són o ho serien si es concediren a altres, en aquest cas, editors o editores.
