Quina evolució ha sofert la ciutat?
La crisi econòmica actual ha incidit en el fracàs de la megalòpoli moderna, fruit de l’eufòria immobiliària postbèl·lica i negació de la ciutat mediterrània, el millor producte urbà europeu, malgrat una densitat considerable. Però presenta una forta cohesió entre habitatge, carrer i comerç perquè els dos darrers pertanyen a l’àmbit de la convivència, en oposició als barris nous, amb blocs residencials i espais oberts i on es produeix la dissolució del carrer; per això han fracassat.
I València?
És la qüestió intel·lectual que més m’interessa. El planejament urbà de 1966, per exemple, i el consegüent desarrollismo han estat profundament dolents, perquè han provocat catàstrofes de costos elevadíssims, com l’alteració radical del paisatge mil·lenari de l’Horta Sud.
Qui foren els “pares intel·lectuals” del desgavell?
L’arquitecte García Ordóñez i l’enginyer Gómez Perreta. La perifèria urbana quedà en mans de promotors i especuladors sense escrúpols i ha calgut una generació per a refer mínimament la xarxa urbana. En el cas de l’Horta Sud, el nou caixer del Túria va desfer un tot, un món rural i un paisatge.
Quin model foraster s’assembla al valencià?
Pel que fa a la ciutat interior, Nàpols, som fills de napolitans, encara que totes les ciutats mediterrànies tenen una flaire semblant.
És Velència uniforme?
No. La ciutat interior, com a expressió, m’agrada molt; em recorda Sant Agustí… La ciutat interior que ha quedat no té més de 150 anys, llevat dels edificis institucionals i les esglésies. La desaparició dels fossars a començaments del XIX donà lloc a un rosari de placetes i la rectificació d’alineacions a partir de 1840 i les posteriors desamortitzacions canviaren la ciutat increïblement.
Que és el PIPU?
Un Pla d’Intervenció de la Perifèria Urbana, de 1980 fet pel primer ajuntament democràtic per tal de solucionar la catàstrofe dels efectes del planejament del 66, tot comptant les deficiències de cada zona. El trasllat massiu de població agrícola a les ciutats, veritable deportació, obligà a la construcció massiva d’habitatges a les ciutats per donar-los allotjament i provocà la destrucció urbana acceleradament. Ha costat generacions tancar les ferides. Per primer cop, instal·làrem el clavegueram en la perifèria.
Què hi ha de la ciutat de l’espectacle?
Els planificadors alimentaren la idea que les noves ciutats havien d’acollir manifestacions espectaculars per tal de potenciar el desenvolupament urbà i immobiliari, però a costa de la desindustrialització, perquè el capital va on té garantida una alta rendibilitat. Però també ha fracassat.. El capital immobiliari sabé aprofitar les reglamentacions del pla general construint blocs ben voluminosos i, encara que hi havia previstos equipaments escolars, sanitaris i socials, sols s’han dut a terme en un 25%. Això sí: els dinou PAI necessitaven un sistema de comunicació viària i se’ls va construir.
Parlem del front litoral…
Gran tema! Hi ha la Malva-rosa, la Patacona, els poblats marítims, el “megaport”, Natzaret, la desembocadura del Túria, El Saler, la Devesa, l’Albufera… Un territori extraordinàriament complicat d’organitzar. L’Horta d’en Silvestre –la Punta de Natzaret– ha estat massacrada pels cecs interessos del port. El port mana molt més del que la gent es pensa, més que la ciutat, i caldria sotmetre’l a una disciplina urbanística, perquè té una dinàmica que li permet guanyar sempre. El port parla de “fallida del sistema” si no es fa el que volen, però ací la fallida ha estat la de la Punta de Natzaret, que passen un patiment de debò. Veure com un riu que naix a 250 km d’ací acaba en una claveguera de formigó i es lliura a la mar de forma brutal… Paisatgísticament és allò més odiós de la ciutat i el poble ho pateix.
I els poblats marítims?
El planejament del 66 prolongava l’avinguda fins arribar a una hipotètica autopista litoral que anihilava els poblats marítims. Sortosament, no es va fer. Però quedà la prolongació pendent.
Per què la ciutat interior creix a quatre quilòmetres del litoral?
Encara que calia protegir-se dels que venien de la mar, no hem viscut d’esquena a la mar. No hem tingut un bon port, perquè no tenim un refugi natural, i el nostre desenvolupament comercial ha estat feble. Érem un poble de pescadors que, amb el creixement del XIX, construeix un port i una avinguda –la del Port– i els Poblats Marítims, que arribaren a ser tan importants com la ciutat interior.
Han viscut divorciades les dues valències?
La riuada del 57 colpeja tan durament la ciutat interior que la gent se’n va i la perifèria creix progressivament cap a la mar. Això va soldar Poble Nou del Mar (com s’anomenava) i la ciutat interior.
Com és el paisatge urbà de València?
És una de les meues obsessions. Hi ha indrets molt reeixits, com els carrers Pasqual i Genís, Correus o la Pau, magnífics exemples de creixement de començaments del XX. Fins i tot la Plaça de l’Ajuntament, de difícil forma, amb una mà de cases de restauració ampul·losa i una altra coneguda com la vorera republicana –com deia Juanjo Estellés– racionalista o funcionalista. Però també hi ha fracassos, com l’Avinguda de l’Oest, sense proporcions adequades o la plaça de la Reina. Hi ha projectes interessants de remodelació, però la nostra regidora en cap no té cap intenció de refer el paisatge urbà.
Què opineu de l’entestament del PP a obrir Blasco Ibáñez?
No es prolongarà, perquè és una espoliació, ja que no respecta la trama urbana ni cultural; és irreversible, ho diga Agamèmnon o el seu porquerol. És una traca de l’alcaldessa, que està en les últimes i ho fa per marejar la perdiu. La cultura de la conservació no admet aquests projectes, i és l’hegemònica, que no s’oblide.
Pepa Úbeda.
