VICENT BERENGUER I MICÓ (Banyeres de Mariola, L’Alcoià, 1955) és poeta, traductor i editor. El 1986 va crear la col·lecció de poesia “Edicions de la Guerra”, integrada el 1997 en l’Editorial Denes. Ha col·laborat en revistes com Canelobre, Daina, El Temps… Ha traduït del portuguès Eugénio de Andrade, Jorge Sousa Braga i Rubem Fonseca. La seua poesia es caracteritza per narrar la quotidianitat tot trencant-la amb intenses imatges preses de la realitat però profundament subjectivades. És membre del PEN català i durant la legislatura de 2007 a 2011, va ser regidor de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola.
Podries parlar-nos del teu pas per la política?
Estic en Compromís des del temps del Bloc. En la legislatura autonòmica 2007-2011 vaig anar de cap de llista per Banyeres de Mariola i vaig eixir de regidor, situat en l’oposició. He simpatitzat des de jove amb el nacionalisme valencià, entès com una concepció de treballar per a construir un País Valencià independitzat de la ideologia nacionalcatòlica i franquista, per a superar la mentalitat provincialista que tant ens afecta en tots els àmbits de la vida política i cultural. La pràctica cívica en qualsevol àmbit (professional, artístic, festiu…) cal desenvolupar-la conscient de la repercussió d’aquests aspectes. Un dels reptes més difícils crec que és bastir estructures polítiques sòlides —autènticament participatives, és clar— per fer retrocedir la potent estructura de la dreta espanyolista, centralista, que ha trobat en la democràcia un espai eficaç per a legitimar les seues concepcions neoconservadores.
Què ens pots contar de les teues col·laboracions en revistes com La Rella, Daina, Reduccions, Caràcters, Barcella…?
Sóc un col·laborador més o menys esporàdic de revistes, en general literàries, des dels vessants de la crítica, l’opinió, el reportatge i la difusió. Sovint sobre la literatura, incloent-hi la cultura i la política, perquè cap cultura no pot expressar-se sense reflectir una política ni cap política pot exercir-se sense que implique una cultura. Les diverses relacions entre disciplines, si es consideraren dissociades, se’n falsegen els resultats. Mirar d’evitar els dogmatismes i els fonamentalismes en aquests aspectes és també un propòsit que intente tenir ben en compte.
En què va consistir la teua tasca editorial dins “Edicions de la Guerra”?
Vaig editar el primer llibre de poesia fa trenta anys. Els últims vint he editat associat amb l’editorial Denes. Hem publicat més d’un centenar de llibres de poesia, incloent-hi traduccions, a més d’autors en castellà. La col·lecció i el fons editorial està viu i n’hi continua la difusió. Tanmateix, l’espai per a la publicació de poesia és més ampli del que imaginem. Tot i les limitacions, des del País Valencià és possible i viable publicar, aportar, obres interessants i necessàries al domini del català d’autors actuals, d’autors desapareguts, traduccions, des de les variades i atractives possibilitats que ofereix l’edició. En el punt que et poses a pensar autònomament teadones que la tasca és apassionant i podria causar vertigen. Està passant també amb el basc, el gallec i l’asturià. Ja que la cultura s’origina en allò que fa i elabora una persona qualsevol. Nosaltres, del contrari, entrem en l’ensopiment, en el sucursalisme, la supeditació mental, i això ja no és viable, perquè significa el retrocés personal i social. La creació literària del País Valencià, entesa en el context català —en la catalanofonia utòpica—, té un amplíssim i necessari recorregut al davant, és un repte amb daltabaixos evidents, però que es belluga molt creativament. En el present, la implicació intergeneracional va en aquest sentit, clarament de desfer-se de les cotilles postfranquistes, carpetovetòniques, pseudodemocràtiques…
En què se centra fonamentalment la teua producció poètica?
En l’experiència vital i intel·lectual. Crec que cada vegada més autènticament. Això inclou tant els temes considerats transcendents com també els quotidians: tot ens fa. Amb el temps, crec que la detecció de clixés se’m fa més conscient i l’escriptura és més sincera, amb més ànima o vibració, almenys ho busca, ho busque, com busque que l’artifici de la llengua passe desaparegut al servei del llenguatge i els seus ritmes de sentits. Això afecta i dosifica gratament l’escriptura de poemes, ja que l’opció a l’escriptura del jo o bé l’article permet l’expressió de certs temes o aspectes que resulten més adients així que no com a poema. Les possibilitats de la prosa no estan en contradicció amb la poesia.
De quina producció et sents més satisfet?
Sóc conscient que la meua obra poètica és breu. Crec que amb una dotzena de poemes podria quedar reflectida bastant bé la meua visió i les meues obsessions de vida, incloses les confusions… No es pot renunciar a les primeres obres, els temps les posa al seu lloc i, per fortuna, sovint enlloc! Però em sembla que l’evolució de l’obra i de l’autor van deixant algunes visions sorprenents al llarg dels anys que són interessants de seguir i advertir. Això sempre fa atractiva la lectura, si hi ha dinamisme en compte de morbidesa.
Estàs d’acord amb els comentaris que s’han fet de la teua poesia?
Sí, però la subjectivitat, si sorgeix de les experiències vitals, de vida diària i intel·lectual, produirà associacions, esclats i imatges verbals d’una gran plasticitat. És el que trobem en la història de la literatura. Personalment, el que intente és reconéixer si vaig per aquest camí, buscar-ho… Crec que és el procés de vida el que pot aportar a un autor algunes imatges o associacions colpidores. En el cas de la poesia, i la literatura en general, les imatges verbals que tenim és el millor testimoni del valor i la potència de la literatura. Un exemple local, entre tants altres, n’és aquesta imatge en els versos d’Estellés: «la vida ens era una sorpresa, una granota viva en la butxaca». Trobe que val més que mil paraules! Si acudirem a Ausiàs March, els exemples també són captivadors, no cal dir-ho.
Quins són els teus referents poètics?
Qualsevol obra artística autèntica és poètica —si per autèntica entenem la que transmet una interioritat. Així, els meus referents poètics es podrien trobar en el text de quart de Batxiller Literatura universal; a més de la literatura catalana, que també s’hi incloïa en aquest manual. Ser conscient dels referents és un camí de descobriments que prolongue des dels catorze anys. I no hi veig la fi… Però els referents més importants, i més fèrtils del que podríem imaginar, es troben en la meua llengua, perquè en l’obra dels nostres autors existeix tot el que necessitaríem per a comprendre el món, tot el que afecta els humans: en Ausiàs March, en Martorell, Corella, Eiximenis, etc. És clar que això es complementa molt bé amb els autors estrangers, amb la selecció que ens arriba, ja que no podria ser total, però en el català també estan contingudes totes aquestes possibilitats, qui vulga podrà prescindir-ne, jo no ho faré. La mateixa tradició, en la seua rica diversitat, és una font valuosíssima per a projectar el present…
I què hi ha de la teua producció com a traductor?
Iniciar-se i endinsar-se en la traducció és una altra activitat insospitable i es converteix en una aventura de descobriment i coneixement molt sorprenent. Representa entrar de manera privilegiada en el món d’un altre autor. I un tot de tensions, sofriment i plaer a mesura que encertes els mots de la tribu. En la mesura que aconsegueixes el calc més genuí d’una cultura a l’altra, perquè cada llengua no és sinó una visió del món construïda amb paraules, no són paraules aïllades. Per atzar, la literatura portuguesa, en aquest aspecte, representa una seducció de la qual no serà possible alliberar-me, ni ho pretenc, perquè ofereix una visió d’un món que en fertilitza el meu, amb ampliacions, branques, complements, derivacions, matisos, oposicions… és admirable. En algunes persones, en ocasions, també trobem singularitats molt substancials, tot i compartir idioma, però quan es tracta d’un altre idioma, d’un altre país, és normal que no ens quedem indiferents…
Acabem amb la teua participació en el teatre.
El teatre és apassionant. També conté l’essència de l’acció humana i la reflexió, les uneix i les desenvolupa…, les escenifica… Escena en grec significa el lloc per a canviar-se de vestit, de rols. La meua participació ha estat molt limitada. M’hauria agradat poder implicar-me més des de les diferents vessants. És una verdadera frustració, assumida, resignada…, perquè la seducció d’una representació —en viu— és transformadora…
