En l’imaginari col·lectiu, les produccions audiovisuals probablement estan etiquetades de manera molt simplista i matussera: curts per entretenir-nos, pel·lícules per emocionar-nos i documentals per fer crítica social. Afortunadament, la realitat és més complexa i híbrida, com demostren les produccions de Toni Lucas i Vicent Pons (Carcaixent, La Ribera Alta). Els fundadors de Bressol Produccions compaginen la crítica i reivindicació social amb els vincles sentimentals cap a una terra. La reflexió no està renyida amb l’afecte.
En paral·lel, també han treballat en solitari. Lucas és el director del documental Famdeterra, seleccionat en diversos festivals nacionals i internacionals, que tracta sobre la progressiva pèrdua d’identitat de Carcaixent. I entre altres curts, Pons ha dirigit Ojo de agua, sobre una escola lliure d’Orba i el seu mètode d’aprenentatge. Temàtiques -identitat i ensenyament- que són un tema recurrent de la seva obra.
Què és Bressol Produccions?
Un grup de professionals interessats pel cinema documental que ens hem aplegat per dur endavant projectes audiovisuals col·laboratius. El nom és una referència a Carcaixent, que és considerat el bressol de la taronja, el primer municipi de la Península Ibèrica on se’n van cultivar. Ens interessen moltes de les històries que ens envolten; principalment, les relacionades amb el paisatge i la memòria.
Per què heu optat pel caràcter documentalista?
Per a nosaltres, el documental permet treballar els temes que ens interessen amb més profunditat. Podem gaudir d’una major llibertat creativa i d’una independència econòmica que altres gèneres no tenen. Els corrents cinematogràfics que han influït la nostra obra son el Nou Cinema Americà, el cinema documental de Joaquim Jordà i, actualment, el Novo Cinema Galego.
Quins factors us duen, en la producció lliure pròpia, a elegir un tema i un estil determinat?
Principalment, la curiositat per saber més coses sobre un tema concret i, si és possible, que ens toque de prop en el sentit emocional. També és important que siga estimulant a nivell professional i ens permeta cometre noves errades. Ens agrada -pensar que el nostre públic és com nosaltres: gent amb curiositat per conèixer històries contades de manera diferent.
Què ens podríeu contar del documental De nosaltres colors?
És una aproximació al procés de transformació en Comunitat d’Aprenentatge d’una escola pública de Carcaixent. Davant l’augment de la diversitat al centre, la comunitat educativa va decidir fer un pas endavant i proposar un nou model educatiu que pogués fer front a les noves problemàtiques socials sorgides al barri.
El mateix any que apareix De nosaltres colors, també ho fa Fet x Fer. Podeu parlar-nos-en?
Es tracta d’una col·laboració amb les FACA (Festes Alternatives de Carcaixent) arran del seu desè aniversari. La proposta va ser contar en un documental la tradició associativa que ha caracteritzat durant anys Carcaixent i vincular-ho al treball que du endavant FACA amb aquestes associacions locals.
Després de la pandèmia, arriba Les que corren.
Aquest projecte és un encàrrec que nosaltres adaptem amb total llibertat a la nostra forma de treballar. Sobre la premissa de reivindicar el paper de la dona en la indústria de la taronja, plantegem dos projectes complementaris: per una banda, un recorregut històric amb fotografies; i per una altra, una sèrie d’entrevistes actuals amb dones que treballaren als antics magatzems de taronges de Carcaixent.
Què opineu dels festivals cinematogràfics?
Tot i semblar contradictori, per una banda pensem que hi ha una saturació de propostes i, per l’altra que son necessaris per tal de fer visibles projectes com els nostres, que solen estar desplaçats als marges de la indústria audiovisual.
Donada la immediatesa neoliberal en què vivim, penseu que està consolidant-se una cultura del curtmetratge?
Els curtmetratges han existit des de la invenció del cinema. Com a documentalistes no considerem rellevant la durada d’una història sinó el seu punt de vista. Renunciem conscientment a qualsevol tipus d’immediatesa perquè no volem que forme part de la nostra manera de fer documentals i molt menys d’entendre el món.
Acabeu d’estrenar Sucro. Podeu parlar-nos-en?
Sucro és un bon exemple del que et comentàvem en la resposta anterior: volíem conèixer la història del riu que passa pel nostre poble, però contar-la des d’un punt de vista distint, potser menys convencional.
Hi ha en vosaltres una cultura mediambiental que manca en gairebé tots els realitzadors antics que he conegut. Com hi ha arrelat?
Possiblement, siga per l’ús narratiu que fem del paisatge que ens envolta. Des dels nostres primers treballs, sempre hem considerat el nostre entorn com un personatge més de la narració i això implica observar-lo, descobrir on son els senyals i tractar d’entendre allò que ens vol transmetre.
I ara mateix esteu treballant en Fadrines. Hi ha alguna cosa de diferent respecte de la producció anterior?
La principal diferència és que Fadrines és un webdoc interactiu; és a dir, un documental dissenyat exclusivament per al seu visionat a l’ordinador i a les tauletes. Ara bé, continuem fent ús de la memòria oral com a fil conductor i continuem vinculant aquesta narració amb un paisatge concret; en aquest cas, un tan característic i especial com és el del Maestrat.
3
