Per què “Alimara”?
Perquè era la il·luminació que es posava al carrer quan hi havia festa i s’hi dansava i no teníem llum elèctrica.
Podries parlar-nos dels vostres espectacles?
Faena i Festa és el més antic i la primera part se centra en el treball dels nostres avantpassats; la segona, en el Corpus, i està basada en la “Dansa de la Moma” original.
El de Les noces prové d’un text molt antic que conta l’enamorament, el festeig i les noces d’una parella que es coneix en les festes de Xàtiva. Segons costum autèntic, el xic la demana amb una forca que llança davant del sogre i aquest arreplega, perquè l’accepta. En les noces els familiars canten i ballen les danses de les seues diferents comarques.
Quant al tercer, els nostres avantpassats deixaren un guió sobre les calamitats que els virreis sofriren en una visita a Torrent i nosaltres les contem amb danses que estaven de moda en el Ball de Torrent.
El quart té a veure amb el meu poble, Benassal. Quan el traginer hi anava, contava malifetes de totes les comarques pel carrer major. Escorcollant, vaig trobar un romanç antic que en parlava i nosaltres les ballem en Carrer Major.
Després vingué un muntatge d’esquetxos sobre els nostres costums en Cançons i Balls del Pla i de la Muntanya.
En el següent, De la festa la vespra, ens hem ocupat de les festes que se celebren el vespre de la festa gran, perquè se’n gaudeixen potser més.
Em vaig topar amb el Trib Reial en una llegenda valenciana antiga on es conta que un rector i el seu escolà duien el viàtic a una casa. La gent està de festa i ningú no els fa cas, així que aquest condemna a ballar sense parar a tots els que facen una malifeta.
Quant a De la seda al cotó, és una excusa per a mostrar la barreja de moda dels dos teixits, que mostrem ballant i cantant. I és que al Principat es fabricaven moltes peces de cotó per a Amèrica, però les guerres d’independència hi tallaren el comerç i ací començàrem a emprar-ne perquè es va abaratir molt.
Finalment, muntàrem Rià-pi-ta al so de les castanyetes, on el mot rià-pi-ta fa referència al so, i podria aplicar-se a qualsevol poble valencià. Un dia una escola de danses va a ballar a una vila per entretenir la gent i, a meitat d’espectacle, el poble s’hi incorpora entusiasmat.
Com has fomentat la “dansà”?
Arreplegant els balls comarcals. És com vaig descobrir que la dansa plana ha unit totes les comarques. I, després, representant la “dansà” a la Plaça de la Mare de Déu, al barri de Russafa, al del Carme, a Campanar, a Patraix…
I per què aquest interès?
Perquè un poble que no balla les seues danses perd part de les seues arrels i deixa de sentir profundament. I volíem que el poble hi participara.
Què hi ha de la Regina de Maig?
És una festa que varia segons la comarca. A Castelló, per exemple, s’anomena “El mes de la Rosa” i els dissabtes ixen les colles a cantar a les dones. Ara a maig es dedica a la mare, però abans era a totes les dones. Elles festejaven el mes i tenien una deessa de maig on els homes no podien entrar. Al Costumari català vaig trobar una referència a la Regina de Maig valenciana i ho vaig actualitzar. Cada primer diumenge de maig proclamem als Jardins del Túria com a Regina de Maig la fallera major infantil del carrer Borriana, li fem una danseta i uns xiquets li porten un arbre de maig.
També has col·laborat en programes de festa, discs, articles d’etnografia, indumentària…
De sempre m’han interessat els vestits de llauradors i llauradores, així que comencí a escorcollar documents, gravats, llistats de la roba de casa, cròniques de viatgers, revistes, il·lustracions…
Què és A la moda valenciana?
L’origen va ser una desfilada amb cançons i balls de les modes valencianes dels segles XVIII i XIX. Es basava en un article sobre roba valenciana que Quico Mira em va encomanar. S’hi veia com el poble imita la moda de la classe dominant. Així que hi vaig escriure un llibre. Però era tan gruixut que el vaig fragmentar. En el 2008 vaig traure A la moda valenciana: la dona en el segle XVIII. I, enguany, La faena de l’home i la dona en els segles XVIII i XIX. Són llibres que es basen en el folklore i veus que la indumentària és pareguda a totes les comarques.
D’on et ve aquesta passió?
De ma mare i de l’avi matern, que tenia una botiga de roba. Jo em delia per les històries que ma mare em contava.
Projectes de futur?
Acabar la roba del XVIII i el XIX i després parlar de la roba dels xiquets.
Pepa Úbeda.
