Vostè estudià Ciències Físiques a Madrid; quina impressió en va traure?
Encara que vaig anar-hi als dinou anys i no estava gaire polititzat, ja m’havia copsat la forta repressió política i una diferenciació de classes extrema.
I de París, on va realitzar la primera tesi doctoral?
La gran diferència de viure en una democràcia venint d’una dictadura. Recorde que anava un dia pel Barri Llatí buscant la seu del PCF, o de L’Humanité, però no la hi trobava. Llavors, vaig veure un policia i vaig pensar que no passaria res si li preguntava on era, mentre que a Espanya possiblement m’haurien posat a la presó. I, efectivament, aquell home em va indicar l’adreça amb tota normalitat.
I també l’existència de dos mons, el dels estudiants i el de l’emigració, força nombrosa en termes relatius, de gent que treballava dur i amb molt de sacrifici.
Hi era, precisament, quan el Maig del 68…
Fou impressionant. No és estrany que haja quedat en l’imaginari públic. La fase més colpidora va durar 15 dies, amb la vida quotidiana totalment trastocada. Tot estava tancat: bancs, institucions, administració, universitat, fàbriques…
Quina lectura en fa ara?
Hi havia un malestar difós entre joves i treballadors, malgrat que la situació econòmica no era roïna. I copsa que es produís a escala mundial. Per tant, la gent no sols es revolta en èpoques de crisi econòmica. No sé d’una explicació en profunditat de per què es produí, però les persones som sensibles a condicions no sempre predictibles i això pot dur a resultats bastant allunyats del previst.
Vostè participà en l’Informe Bricall, on els Rectors tingueren molt a dir. Després vingué el “Pla Bolonya” i la crisi actual. Què en pensa?
Pel que fa a Bolonya, els estudiants encertaren en protestar, perquè ha servit sobretot per a pujar les taxes, encarir extraordinàriament els estudis i augmentar la discriminació entre els estudiants.
Què pensa del suport del PP a la Universitat Catòlica?
Les estadístiques diuen que més del 95% de la investigació universitària es fa en la universitat pública, però sembla que les universitats privades han creat una xarxa “clientelar” que ven la idea que els seus matriculats trobaran feina fàcilment; això és lamentable perquè tenim universitats públiques excel·lents. Si algun dia governara de nou l’esquerra, caldria reglamentar aqueixa situació.
Creu que ha governat algun cop l’esquerra real?
Sí, tenint en compte el que pot donar de si la realitat. Però no ens equivoquem: el PP ha tret majories absolutes al País Valencià durant 20 anys i a l’elector no se li ha posat cap pistola al pit perquè els votés amb eixa persistència; de vegades, el nostre comportament com a ciutadans no està a l’altura.
Dels EEUU arriben molts “suggeriments”, com estudiar carreres “profitoses”, és a dir, tècniques…
Cal no oblidar el pragmatisme, però una societat ben estructurada i cohesionada i amb uns valors solidaris ferms és fonamental per a un desenvolupament integral de l’ésser humà.
Pensa que la societat d’un país com França, que va fer la revolució, està ben cohesionada i és més solidària?
Potser sí. En la història humana hi ha hagut una certa tendència a la desigualtat i cal contrapesar els interessos del capital amb polítiques democràtiques d’igualtat i redistribució. No podem dir que garantirem el funcionament democràtic i, després, que cada u s’apanye. No entenc per què costa tant d’assumir un ideari socialdemòcrata que cobresca les necessitats bàsiques –una sanitat i un ensenyament públics dels quals ningú no haja de preocupar-se– i no entenc per què no es creen mecanismes legals que entrebanquen l’atac del poder econòmic, perquè la desigualtat sense fi és un càncer sense solució.
Vostè ha passat per les universitats de París, Barcelona, Santander i València. On s’ha sentit més a gust?
A Barcelona i València. A Santander m’ho vaig passar bé científicament, però no ho vaig vore com una destinació final.
Hui llicenciats i investigadors ben preparats se’n va perquè ací no troben feina. Què els diria?
Lamente no poder ser positiu. Potser hi ha algun nínxol per a treballs que tindran possibilitats en el futur que depenen de circumstàncies particulars; per tant, crec que un investigador ben format i amb possibilitats d’ocupar un lloc d’excel·lència internacional hauria d’aprofitar-ho.
Ho va tindre fàcil com a Rector de la Universitat de València?
Malgrat el que puga pensar-se, tinc la sensació que feia una mica de llàstima i tot; per l’atac tan furibund, constant, estrambòtic i amb tan mala baba de què em va fer objecte el diari “Las Provincias”. Als qui es compadien de mi els deia: “No us equivoqueu, estic fent coses en què crec i compte amb vosaltres, així que no m’heu de plànyer en absolut”. Vol dir que m’agradaven aquells atacs? En absolut! Però calia fer el que hi fèiem. El pitjor, tanmateix, és que aquell atac aixecà un mur esterilitzant i fals entre la societat valenciana i la seua universitat. Una cosa vaig tenir fàcil: en la meua època faltava de tot però com que l’economia es desenvolupava, cada any ens donaven més recursos que l’anterior. Encara que el govern socialista d’aleshores ens criticava molt, si demanaves per a cobrir necessitats reals, hi trobaves suport.
Quin balanç en fa als 20 anys de deixar-ho?
Hi ha decisions que ara no avalaria, com llevar la imatge de la Mare de Déu de la Sapiència de l’escut de la Universitat, perquè calia respectar-ho com a símbol històric.
Vostè i la Universitat de València van ser força atacats per la dreta valenciana més intransigent. Eren massa “nacionalistes” per a ells?
“Las Provincias” vivia obsedida per la idea que sols treballàvem per l’ús de la llengua a la universitat, però no és cert; només ens va ocupar una fracció ínfima. Hi havia problemes prou més apressants, com l’espectacular i imparable creixement demogràfic, de carreres i d’especialitats. Això i els problemes “físics” –l’Aula Magna se’ns queia, el Paranimf tenia goteres i l’edifici històric, tèrmits– ens van consumir moltes energies. M’ha quedat la sensació que van ser deu anys dictats per la recerca contínua de solucions per als problemes immediats però no necessàriament els més importants.
Què li hagués agradat fer i no va poder fer?
Tenir més temps i més energies per a la investigació de la Universitat i això que va millorar moltíssim en quantitat i en qualitat. No me n’atribuesc el mèrit, però, perquè va ser la tònica general, pel cap baix a la de València, una de les primeres de l’estat. Hauria estat molt gratificant poder donar més suport a l’augment de coneixement, objectiu de les bones universitats.
De què està satisfet?
Em considere una persona ètica i, si pensara que vaig actuar deshonestament de forma gratuïta, em doldria; però, quan gire la vista enrere, tinc la sensació que vam fer les coses el millor que vam saber i poder i això és gratificant.
Troba alguna relació entre la Física i el nacionalisme?
Potser una certa obertura mental, que no és privativa dels físics: observar la realitat, veure de què està feta, com es pot manipular, si es pot demostrar… Ho dic perquè, de menudet, parlava a casa en valencià i veia que el poble, també en parlava; però, a l’escola, parlàvem en castellà. Llavors, em preguntava: “Açò que parlem, què és?”. Era una pregunta d’una extrema curiositat i, en fer-te gran, veus que la llengua no és un perill i comences a llegir-la i a recuperar-ne paraules perdudes; i així esdevé una font de comunicació i gratificació. Això i el sentiment que no cal passar-se’n amb l’universalisme, perquè la nostra dotació genètica no ens permet una relació directa amb el planeta Terra; en tot cas, una elaboració mental amb cabuda per a un comportament cívic i sostenible a nivell global, però també hi ha els sentiments, que no són en absolut un tret negatiu, encara que la gent s’entesta a oposar sentiments a raó, com si foren contradictoris…
I entre el científic i el pragmatisme polític?
Camps diferents de la vida demanen actituds mentals diferents. Mai no he sentit que em traís a mi mateix per fer política, tant universitària com cívica, encara que les gratificacions m’han vingut sobretot de la física teòrica, activitat força solitària que no necessita de grans equips, ben diferent de la política, que es fa en col·lectiu.
Com anem d’autoestima els valencians?
Només ens faltava el gran desastre que ha estat en números rodons el govern del PP. Que aquest país isca als mitjans de comunicació de tot el món per les barrabassades que hi han fet, pels diners que no teníem i que han balafiat, per les autèntiques mancances no cobertes… és vergonyós.
Però els hem votats i això em fa pensar si els valencians hem segut republicans de debò o, més aviat, anticlericals.
No. En els Trenta la societat valenciana era laica i republicana; però sense exagerar. Crec que va ser Toni Furió qui va dir que ser València capital de la República durant uns anys comportà represàlies terribles per part del franquisme contra funcionaris, intel·lectuals i tots aquells que podrien haver construït un país modern. Això i la “instal·lació” de determinats personatges en llocs estratègics van fer camí dins l’estructura social i enfortiren la nostra espanyolització i “catolització”. I, al costat, la immigració. Fins als seixanta absorbíem els immigrants sense dificultats, però després el País Valencià va fracassar i els nouvinguts sols se sentiren valencians en un sentit epidèrmic, sense absorbir la idiosincràsia profunda, la història i la llengua.
Finalment, voldria acabar preguntant-li al físic que fa filosofia…
Sobre l’origen de l’Univers es pregunta el físic i molta altra gent. Jo m’hi he preguntat des de les dues perspectives. Ara mateix treballe en la possibilitat d’una realitat quàntica prèvia on no existís el temps. Si no et planteges la creació de l’Univers com un problema de participació conjunta de la matèria, l’energia i el temps, no pots resoldre’l. Per eixir del dilema que implica un començament de l’Univers, cal considerar que s’autocrea amb el temps. Sembla un joc de paraules, però no ho és pas; encara que per a una certa mentalitat el temps ho amara tot, no pot deixar d’existir i seria sempre igual a ell mateix. Però això no és cert, perquè s’ha constatat que el temps va a una certa velocitat, s’esmuny segons l’observador que el mira, segons les velocitats relatives dels diversos observadors. Més: en el temps també influeix el camp gravitatori, de manera que en la pròpia teoria de la relativitat general, que estudia la gravitació, apareixen singularitats que s’oposen a la mateixa teoria general i a l’existència de l’espai-temps. Concloent, el temps presenta unes característiques que permeten afirmar que es va crear al mateix temps que la matèria-energia.
Pepa Úbeda.
