Pilar Alfonso Escuder (Cinctorres, 1961) Ha publicat tres llibres relacionats amb la publicitat i les marques. Les seues investigacions han passat per les aules de Secundària de força IES. El darrer assaig és un profund estudi sobre la genial gravadora i galerista Pilar Dolz.
Per què creus que és de vital importància l’Educació Secundària en la formació d’una persona?
Perquè es mou molta energia a l’aula i sempre passen coses; les millors, aquelles que mai no has previst. Estic orgullosa d’haver estat professora de Secundària i cada vegada enyoro més l’alumnat, la seua intervenció, inquietud i participació. Tanmateix, es valora poc. La Primària també és important, però la Secundària és fonamental. Qui no recorda algun professor que no l’hagi marcat per sempre? Ni tan sols a la universitat passa tant. Ara bé, quan hi ets no ho saps, perquè els alumnes son adolescents i no gosen dir-t’ho, però si te’ls trobes passats els anys et diuen que els has marcat. Alguns alumnes, a final de curs, em donaven les gràcies. Et deien que recordaven un dia o una classe o un tema en particular… Així que vaig concloure que tenim una gran influència en el nostre alumnat.
Ara bé: també influeix la matèria que imparteixes i els audiovisuals, que n’era la meua, atreu força. Crec que hauria de ser una assignatura obligatòria en Secundària, perquè la cultura actual està basada en la imatge i el so.
Què sents com a professora de l’ensenyament públic?
Com a alumna i professora, ho ha estat tot. Pertanyo a una generació que, si no hagués estat per l’ensenyament públic la majoria de la gent —gràcies a les beques— no hauria pogut estudiar.
El teu primer llibre publicat va ser Les marques ONGS. Del relat de la culpa al relat del consum i de la redempció.
Es tracta d’una publicació procedent de la meua tesi. En acabar-la, vaig decidir que no podia ésser una publicació que sols consultaren quatre universitaris. Així que vaig convertir l’aridesa d’una tesi en un llibre acadèmic. Hi analitzava els relats que les ONGS havien construït a partir dels anuncis publicitaris en televisió. La meua hi és una visió molt negativa, molt traumàtica, per això li vaig posar aquest títol. Em vaig adonar que eren igual com qualsevol marca comercial. De fet, els experts ja diuen que no podem canviar el món si no canviem prèviament la publicitat i, si les ONGS fan aquesta mena de publicitat, doncs, estan fallant. Això sí: és molt efectiva perquè aconsegueixen el que realment volen, que son diners.
Després, va arribar (Tot) el que encara no saps sobre les marques.
Fins ara, un llibre m’ha portat al següent. Maite Simón, del Servei de Publicacions de la UV, em va dir que el meu primer llibre s’havia de publicar, però que era massa acadèmic. Llavors, vaig pensar: «I els meus alumnes de Secundària, què?». Volia que saberen el que ocorria en realitat, així que el vaig estructurar com si es tractés d’un diàleg on els conte tot el que havia après sobre les marques de les ONGS i, en general, de totes les marques. Els hi parlo de Benetton, Coca-Cola, Nestlé, Marca València, Museu Guggenheim, futbolistes, actors… Intentava fer-los veure que la comunicació de marca s’ha estès pertot arreu i que, ara, tot és marca. Estic força contenta d’aquest llibre perquè ha arribat a molts alumnes de Secundària i a les seues mares! De fet, Onada va per la sisena edició i, a més, ampliada, ja que parle d’Amazon, Red-bull…
Així mateix, m’ha permès de constatar la importància de l’assaig, gènere viu i obert que també pot llegir l’alumnat de Secundària. No m’agrada el domini absolut de la narrativa en Secundària. Crec que cal llegir poesia, teatre, assaig… I aquest llibre ha entrat de ple en les aules de Secundària.
I el teu tercer llibre: De Warhol a @yodomínguez. Mirar l’art i veure el món
Un altre llibre que n’ha portat a un altre… Se’m va ficar al cap la idea de relacionar les marques amb l’art per veure què hi trobaria. De fet, les marques han tingut una gran influència en la història de l’art des del POP ART fins ara. El llibre va rebre el premi de la crítica.
I entrem en la teua darrera obra: Pilar Dolz. Elogi del gravat. Has passat d’una visió crítica sobre les marques i la influència d’aquestes en l’art a biografiar a una de les millors gravadores del món.
En certa forma, passa de l’art en general relacionat amb les marques (el meu tercer llibre) a una artista i galerista, nascuda com jo a Els Ports. Ella, a Morella. Amb tot i això, aquest llibre és un encàrrec.
Podries explicar-nos-ho?
Un dia, em va telefonar Martí Domínguez, director de la col·lecció Vides d’Art, i m’ho va proposar. Jo acabava de llegir el primer llibre de la col·lecció, dedicat a Manolo Boix, i em va donar a elegir entre tres artistes. No vaig trigar ni deu segons a elegir Pilar Dolz i Mestre, ja que la coneixia, es mereixia aquest llibre i sabia que m’ho passaria molt bé, perquè és una gran conversadora. Era un salt en el buit, però tenia molt a dir perquè és una gran artista que s’arrisca.
Pilar ha destinat molts anys de la seua vida a estudiar gravat, malgrat descobrir-ho de forma atzarosa. Havia estudiat Belles Arts a Barcelona i, en apuntar-se a un curs de gravat, ja no el va abandonar. Per aprendre més, se’n va anar a Perusa, Itàlia, però va descobrir Urbino i va estar anant una dècada per aprendre dels grans gravadors. Fou un enorme sacrifici personal i econòmic. Sentir-la parlar de gravat és un goig. Arribà un moment en què va necessitar posar més colors als seus gravats, perquè no estava satisfeta amb els que li eixien, així que se’n va anar a París per a aprendre amb S.W. Hayter, un dels pares del gravat modern. S’hi va estar dos cursos i, des de llavors, els seus gravats tenen un color preciós. Dissortadament, al llibre no es pot constatar del tot.
Pilar sempre ha estat experimentant, creant, introduint temàtiques noves… Per als qui entenen un poc, cal dir que el seu treball és d’una enorme complexitat. Sols la quantitat de planxes usades ja en constaten les dificultats. Els seus gravats semblen pintures, per l’intens i bell colorisme.
Però Pilar Dolz és també galerista…
Així és: no li feia ois a ser galerista d’altres artistes i es va llençar. És a Castelló de la Plana, s’anomena “Cànem” i exposa obra moderna. La va obrir amb Rafael Menezo, la seua parella, i un grup de persones el 1974. Volien «respirar» culturalment, en un país encara franquista. El passat desembre va complir cinquanta anys i continua. Això és totalment meritós. Cànem és tota una institució.
Em sembla molt amena i atractiva l’estructura del llibre, perquè hi ha informació biogràfica teua sobre ella i, alhora, converses entre totes dues.
La «responsable» ha estat la vida de Pilar Dolz. El camí que ha hagut de recórrer per arribar-hi ha estat llarguíssim. Com a artista i com a galerista. Això els ha passat a moltes artistes de la seua generació i d’anteriors que ara comencen a rebre el reconeixement tan merescut. Però ja hi estaven, si bé sols se les ha reconegudes en complir 70-80 anys i encara sort que s’estan recuperant! Pilar Dolz ha produït molt, ha fet moltes exposicions, ha venut molt, però el reconeixement sols li ha arribat ara. Tanmateix, sempre ha estat una dona molt avançada per al seu temps, no sols com a artista i galerista, sinó també com a persona, però ja sabem que sols els estava permès fer-ho als homes. Això sí: ha gaudit moltíssim com a gravadora —és tan apassionada que es deixava qualsevol cosa que estigués fent per anar al seu taller a gravar— i galerista.
A més de dades, he volgut introduir l’estructura dialogada perquè volia que sentíreu la seua veu directament.
Quina ha estat la relació entre biògrafa i protagonista?
He tingut molta sort. Una mica abans, jo estava llegint una biografia escrita per una periodista i vaig constatar que es devien caure molt malament. Hi havia cops en què arribàrem a pensar que no es publicaria, però ella em deia: «no patisques, si la sort ha estat que ens hàgem conegut». Li tinc molt d’afecte i volia que es notés al llibre. És un afecte real, no pas literari. També admiració i crec que, pel seu costat, és igual. Per això ha eixit endavant. De fet, hi ha biografies que no ixen perquè biografiat i biògraf no s’entenen.
Mirant les fotos en què apareixeu plegades, hi veia pel gest dels vostres cossos que hi havia una gran connexió…
El meu darrer capítol és un homenatge a Pilar Dolz. Aquí parlo de la persona, la gravadora i la galerista. Per cert, a ella no li agrada que diguen que és «artista». Considera la seua obra pròpia de l’ofici d’un gravador, però, diga el que diga, és una gran artista.
Espere que totes dues tingueu el premi de molts lectors, que, a la fi, és el millor premi…
