Art, literatura, etc., vostè és un artista pluridisciplinar. Aquest és el model de creador que ha d’haver-hi al segle XXI?
No sabem com han de ser els artistes. No hem triat ser artistes. El llenguatge crea aquesta situació, obeir un estat molt poc definit dels llenguatges. Som víctimes.
Les noves tecnologies són indefugibles, en aquests moments, per als creadors.
Les noves tecnologies són una moledora, això prové de la sinestèsia, desl diferents sentits: la vista, l’olfacte, l’oïda, el tacte. D’estar fascinats.
El paisatge és un dels elements que incorpora en la seva obra. Quina relació hi manté?
Jo refuso la paraula paisatge, no la faig servir, hi ha molta especulació sobre aquesta paraula, es fa servir amb finalitats estranyes i cal anar molt en compte en el seu ús. Hi ha també molts interessos en aquest “paisatge”, com tu en dius. Per a mi es tracta de la possibilitat del diàleg entre l’humà i el no-humà si és que hi ha alguna, de possibilitat. També es tracta de la gravetat, tots pesem en un lloc, pesem en un lloc concret de dos pams quadrats.
Però, aquest “diguem-ne” paisatge català té algunes característiques que el fan diferent, especial.
És una construcció agrària, la cultura catalana és genuïna, com cada cultura que té el seu lloc.
Verdaguer, és un altres dels seus referents?
Verdaguer és el personatge central. Sembla que hi ha materials reservats per a cada generació, materials per a descobrir i per a identificar-se. És el primer dels personatges que es va posar dret, que va començar a mirar. La seva obra té verticalitat: comença amb l’Atlàntida i acaba amb Al cel. Verdaguer va posar dret al món, és l’eix vertical, molt més alt que el Canigó. Tenia la tesi que cap muntanya li era prou gran.
Ara està de moda la reivindicació del local i la seva projecció en l’universal.
S’ha fet sempre, no és cap novetat.
Què en pensa de l’UCE?
És un espai massa de resistència, a veure quin dia deixa de ser-ho.
