Els teus inicis… d’una escola de Pedralbes a una del Carmel.
M’estreno laboralment com a mestre, primer al barri de Pedralbes i més tard (el 1980) a una del Carmel, ja com a treballador de l’Ajuntament de Barcelona. Guanyo les oposicions en les primers oposicions en període democràtic. Vaig passar del barri més ric a la zona de barraques de la Barcelona de l’època. Hi vaig estar treballant fins el 1985.
Aquest any et fan una proposta dins de l’àmbit de la gestió cultural.
Si. Em plantegen d’anar a treballar al districte de Gràcia, per a dirigir el Centre Artesà d’aquest barri. En aquells moments jo era conegut a Gràcia perquè havia fundat l’escola de grallers i timbals de Gràcia i creat els Grallers de la Vila de Gràcia… He de dir que he tocat amb tota la vella escola de grallers. Era també el moment en que vàrem crear totes les colles de cultura popular del barri: la Diabòlica, el Drac, els Gegants, els Diables, els Bastoners… Els grups de grallers ens anomenàvem “de l’Anxova” perquè érem la colla “xova”.
És una època molt creativa pel que fa a la cultura popular.
Van reinventar la festa, el carrer, les organitzacions dels ciutadans… mai no he presidit res, però. M’ha agradar de ser-hi, però no ser res.
Tot és un procés creatiu i tot és un procés d’invenció i reinvenció. La cultura és una construcció simbòlica dels humans. Tot és inventat. El procés que jo feia en aquella època era el d’aproximar-me al patrimoni oral i intangible, la festa, el treball dins les associacions, el barrejar-te amb la gent… la formació que vaig tenir des de molt jove dins del moviment associatiu. Jo crec que tots som igualment diferents i diferentment iguals, i això és un principi antropològic. L’experiència que et dóna el fet de compartir, poder discutir d’igual a igual, en assemblea, amb gent que no és del teu cercle immediat, és fantàstica. Tu ets gent i això és bàsic. Jo no parlo de la gent com si parlés d’un altre, jo parlo de nosaltres la gent i això és un canvi de perspectiva molt important
Parlem de l’etapa de l’Artesà.
Partia de la premissa que calia fer un centre cívic profundament participatiu. Davant d’un risc de tematitzar la sala del centre en masies, incorporem la poesia, l’art contemporani (més de cent cinquanta exposicions), i ho fem amb un procés didàctic per tal que el públic pogués entendre el que s’exposava.
I sorgeix el Tradicionàrius.
La proposta inicial era fer un cafè concert a l’Artesà. Des de la primera edició el vam omplir. Cal tenir en compte que hi havia un treball previ i un pòsit: Artur Blasco amb els acordionistes del Pirineu, l’Escola de Grallers de Gràcia, Jaume Arnella, Jordi Roure, Xavier Fàbregues… Enguany s’està realitzant la vint-i-sisena edició.
El “suposat” centralisme barceloní…
A Catalunya hi ha una trista actitud en contra de la capital Barcelona. Els barcelonins fem nosa, perquè fem por, perquè ens ho mengem tot. És cert que hi ha hagut una actitud de prepotència per part de gent concreta de la capital mirant la resta de la nació com si fossin uns pagesots, però també és cert que una nació sense capital és una nació decapitada. I hem d’anar molt amb compte amb aquest tema. L’actitud d’animadversió que jo he notat amb tot el que he fet, de rebuig per tot el que es fes a Barcelona… Això ens fa molt de mal en aquest país.
Jo penso que hi ha d’haver capitals. De moment Catalunya en té una. Tant de bo en tingués més. Ara bé, jo crec que la capital ha de ser útil i que tota cosa que es faci sigui útil per al territori. Quan una capital no és útil i fa nosa deixa de ser capital, no és estimada, ni desitjada, ni volguda, ni és utilitzada. Des de Barcelona hi ha hagut gent que no ha fet fatal, però també des de fora. Jo crec que això afecta, i molt, els partits polítics, les administracions públiques…
Quan acaba aquesta època?
Estic a l’Artesà fins al 1990. Fins al 1994 estic relacionat amb el districte de Gràcia com a cap de cultura, comandant el centre cívic de l’Artesà, de la Sedeta i del Coll… És l’època en què faig el màster en gestió cultural. Vaig consolidar el Tradicionàrius en un moment de canvi de signe polític al districte. Em vaig quedar fins l’any 1994 perquè volia salvar-lo.
Quan arribo a Gràcia hi ha la Festa Major de Gràcia i Sant Medir, i quan me’n vaig hi ha, a més, el Cicle d’Art Contemporani, el Tradicionàrius, els Foguerons…
I arribes a l’Institut Municipal de Cultura de Barcelona (ICUB)
Era el febrer del 1998 i ho faig com a tècnic de gestió cultural i patrimonial, com a subdirector de festes. En aquell moment, en Francesc Fabregat n’era el director. La Festa Europea de la Música, els Focs a la platja, la Mercè Mediterrània, el Carnaval, la Cavalcada de Reis…, és una d’aquelles etapes que van ser molt intenses però que després ha fet figa, ja que moltes d’aquestes iniciatives no continuen. S’ha de dir, però, que no només vàrem fer acció sinó també reflexió: les noves tradicions, sobre cohesió i construcció social… i arriba l’any 2003.
Què passa aquell any?
Doncs que em vénen a cridar des del Museu Etnològic. Demano que es faci concurs i m’hi presento i el guanyo. Entro com a director de programes amb càrrec de subdirector. Aquest museu (erigit el 1973) va ser el primer edifici concebut com a tal i això té un valor històric i arquitectònic. El 2008 se’n va la directora i jo la substitueixo.
Parlem del museu…
El museu sempre ha estat esmorteït. Sempre hi ha hagut pressupost per a d’altres museus municipals, però mai per a aquest. Tant és així que no hi ha cap tipus d’indicació per poder-hi arribar. Això obeeix a una tendència a desaparèixer. Per diverses raons: l’antropologia és una ciència que no és exacta (com l’economia, per cert), però també perquè políticament incomoda perquè parla de la cultura de la gent, dels humans, de tots els humans, portin faixa, barretina o turbant. Això fot els uns i els altres. Alguns perquè parlen massa de faixes i de barretines, els altres perquè parlen massa de turbants… Però no sols incomoda aquí, sinó que això passa a tot arreu.
El 2010, però, es dóna una situació que en fa perillar la continuïtat.
Cert. Va estar a punt de ser enderrocat. El que vàrem fer va ser treure tots els postissos, el cartró pedra i deixar-lo despullat, amb la seva estructura inicial. La seva arquitectura és molt peculiar, té detractors però també defensors… En funció de com entengui cadascú la museografia i la museologia.
A mi personalment m’agrada un museu de la gent, de proximitat, al que tothom hi tingui accés. Accessibilitat no sols per temes de barreres arquitectòniques sinó com a un museu per a tots els públics. Amb un llenguatge que no sigui críptic, on la gent s’hi trobi bé, un museu del segle XXI. Un museu útil per als estudiosos, les escoles, i per a tota aquella persona que vulgui no només veure objectes sinó participar en activitats. Jo penso que la línia d’un museu no sols es defineix per les seves col·leccions sinó també pel tipus d’activitats que ofereix la institució al públic.
Actualment esteu acabant les obres, us trobeu en la fase de gestió de magatzems.
En aquests moments els museu s’està convertint en una mostra d’etnologia de l’àmbit català, dels països de parla catalana i de les zones limítrofes que puguin tenir-hi relació. A Catalunya, en diverses onades migratòries, ha vingut gent molt diversa, de molts països d’arreu del món, i per tant hem de tenir en compte aquesta situació. El patrimoni és plural en una societat plural i la etnografia ha de respondre aquesta pluralitat, si no ho fa no és etnografia. Farem etnografia catalana parlant de tot el món. A partir d’aquí podrem desenvolupar un discurs d’antropologia, científic, en cas contrari no el podríem fer.
Aquests dies és Carnaval…
El Carnaval a Barcelona es reinventa els anys vuitanta, després de més de 40 anys de prohibició. El vàrem recuperar amb penes i treballs perquè la gent barcelonina no vivia el Carnaval, no tenia cultura de Carnaval i l’única referència era un Carnaval republicà i és així com el vam reinventar: anticlerical, transgressor…
Des de bon començament, la rua del Paral·lel se la va fer seva el col·lectiu gai, però de mica en mica, des de Sants, s’hi van anar incorporant els grups d’immigrants principalment sud-americans, amb els seus vestits originals, i va anar convertint-se poc a poc en un Carnaval de totes les cultures presents a Barcelona. I era bonic perquè d’alguna manera s’hi anaven incorporant tots aquests col·lectius. Paral·lelament també s’hi van anar integrant sectors barcelonins de tota la vida, cosa que ha generat un procés natural de creixement i de consolidació.
Què va passar l’any passat?
Doncs que va canviar el govern a la ciutat. La instrumentació política i ideològica de les festes és una constant i en el Carnaval de Barcelona estem assistint a aquest procés. En sols dos anys les comparses llatines se’n van i no hi participen. A Barcelona se senten maltractades i foragitades, fan nosa.
La Festa, i en aquest cas el Carnaval com a element de cohesió social, s’han acabat. Aquí, a Barcelona, estan passant coses. S’estan obrint ferides que gent com jo les haurem de tancar. Jo he estat treballant molts anys de la meva vida perquè no s’obrissin aquestes ferides i tancar les que restaven obertes però ara s’estan obrint de nou, és greu. Jo penso que algú està malaconsellant qui pren les decisions. Sóc benèvol.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
1
2
