Precisament, serà un dels ponents de la jornada que l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català, entitat editora de Tornaveu, organitza dins la Universitat Catalana d’Estiu a Manresa, dissabte 7 de juliol de 9h a 13h. Amb el títol L’associacionisme davant les noves formes de comunicació: Les entitats en els temps del whatsapp, la jornada pretén reflexionar obertament sobre els aspectes positius i negatius de les xarxes socials. Com es veurà al llarg de l’entrevista, Vidal és més partidari de l’optimisme, fet que garanteix el diàleg i que de la sessió sorgeixen idees interessants per a les entitats.
L’associacionisme, com que es nodreix principalment de la relació interpersonal, amplifica les tendències que es creen amb les xarxes socials?
Més que amplificar és un reflex de com les persones es comuniquen en el segle XXI, i si les persones fan servir Internet, Facebook, Twitter… l’associacionisme no pot quedar-se endarrere. Una manca de flexibilitat que negués introduir aquests nous aspectes comunicatius comportaria que les entitats quedessin fora de la societat, i com que les persones senten la necessitat associativa, n’acabarien trobant de noves, o crearien noves maneres de relacionar-se fora de l’associacionisme.
“No crec que les noves formes de comunicació contradiguin els valors de l’associacionisme; es practicarà un associacionisme diferent”
La dinàmica de les xarxes socials (immediatesa, individualisme, espectacularitat…) pot entrar en contradicció amb l’associacionisme, que acostuma a treballar a foc lent, de forma col·lectiva i sovint sense fer massa soroll?
No crec que les noves formes de comunicació contradiguin els valors de l’associacionisme; es practicarà un associacionisme diferent. Abans, per exemple, tot havia de ser presencial, ara disposem d’eines que ens permeten prendre decisions més ràpides i sense que estar-hi presents sigui tan important. Es poden argumentar molt motius per mantenir-se aliè, però seran excuses per no realitzar els canvis. Les entitats no haurien de reaccionar a la defensiva. Pel que fa a l’individualisme, abans no existien xarxes socials i moltes entitats ja patien de personalisme, es tracta que s’entengui que cal canviar egos per resultats.
Conceptes com compromís i confiança, sembla que ara més que mai han perdut el seu valor. És tan fàcil iniciar un contacte per xarxes socials, com deixar-lo abandonat sense donar ni una raó. Aquests hàbits poden contribuir negativament a l’associacionisme, sobretot, afectant el compromís de les noves generacions?
Ara es dirà que els joves estan a les xarxes socials, i abans es deia que no passaven per les associacions perquè estaven festejant. La gent s’implica perquè l’associació on estan els aporta valor. El problema de la renovació generacional sorgeix quan les associacions no són atractives. I això ha passat així sempre. Les entitats perviuran si són dinàmiques, obertes i plurals.
“El problema de la renovació generacional sorgeix quan les associacions no són atractives”
Quins reptes té l’associacionisme davant les noves formes de comunicació? Hi ha un vessant negatiu i un altre positiu?
Penso que ni positiu ni negatiu: és. Així és el segle XXI, si els canvis es fan tard, després hi ha males conseqüències com ha passat amb el sector de la música, o per exemple en la premsa escrita. Perquè llegir el diari si em puc informar de l’actualitat immediatament per Internet?
D’acord, està clar que sectors com el musical o el de la premsa escrita han buscat reorientar-se. Per exemple, els diaris incloent més històries de caràcter personal i millorant en la redacció, sovint amb històries més llargues i riques. El problema és que el públic lector ja s’ha acostumat a la informació vertiginosa de les xarxes socials, i ha perdut en capacitat de concentració.
Es tracta de no fer tard. I en el cas de les entitats això ho podem aplicar en decidir molt bé quan cal fer o no trobades presencials. A quantes reunions els socis o membres de junta, no han tingut la sensació que perdien temps? Hem de ser capaços de trobar la complementarietat de rols. Potser no cal fer una reunió de junta si es pot resoldre amb quatre whatsapps, i en canvi reservar i donar molta importància a les reunions presencials, que hauran d’estar molt justificades. Crec que trobar noves regles de joc és divertit, és apassionant viure els canvis; hi ha noves formes associatives que han de venir.
Però en tots aquests canvis de les noves tecnologies hi ha un vessant fosc. Ho veiem en la precarietat del treball, en la vida accelerada, entre d’altres.
En diversos camps la tecnologia ha aportat flexibilitat, que això derivi en precarització és negatiu i, per tant, cal que es vetlli des dels governs per evitar aquests problemes. Però, si miréssim un diari de fa trenta anys, també trobarem diversos problemes: hem de saber donar resposta a les demandes de la societat.
Definitivament, és optimista.
Sóc contrari a pensar que qualsevol temps passat va ser millor. Les entitats han de ser capaces d’aportar valor, de no quedar-se anquilosades; aquests són els reptes del sector. Sóc optimista perquè si algunes entitats no se saben adaptar, en sortiran de noves. L’associacionisme continuarà vivint.
Àlvar Andrés
Podeu consultar les entrevistes dels altres dos ponents:
Entrevista a Elisenda Rovira, periodista, fent clic aquí.
Entrevista a Enric Puig Punyet, filòsof i escriptor, fent clic aquí.
Les conclusions i principals reflexions de la jornada-debat es recolliran en el proper número, el 16, de la revista Canemàs, la publicació semestral de l’Ens al voltant de la cultura popular i el pensament associatiu.
