Ben menut l’envien a Ontinyent, a viure amb un oncle rector. Massa boques a casa. Acaba de sacerdot, però se n’ix complida la trentena. Després, durà els comptes d’un taller i farà classes al col·legi dels escolapis del carrer Misser Mascó de València. Figures claus quan dóna entrada a la vocació musical van ser Joan Fuster, Ovidi Montllor i Joan Manuel Serrat. En els vuitanta es dedica a la cançó infantil, encara que mai no deixà de cantar els nostres grans poetes. Fa uns anys interrompé les actuacions perquè les emocions li afectaven el cor. Acaba de tornar amb un CD que recopila els poetes que més li agraden: Estellés, Martí i Pol, Toni Prats…
Arriba amb muller i filla. L’han dut des de Montserrat. No li agrada conduir. La seua presència física és immensa. Les faccions em recorden una mica les de Sitting Bull, el líder dels sioux, però el posat serè i la veu delicada i gairebé imperceptible hi contrasten. “Vaig tindre la sort d’aprendre la llengua a Ontinyent”. Ens diu de la brutal repressió del franquisme sobre el català. Ser eixerit i de família clerical marquen el seu primer destí. “Em tocava ser seminarista”. Què penses de l’abdicació del papa? “Un símptoma de trellat. No hauria d’haver acceptat, era massa gran. Però és la tradició vaticana… –somriu– volen papes que duren poc”. Els records l’il·luminen. “Al seminari m’ho passava molt bé. Això de tindre piscines, camps de futbol…”. Mira la muller i, a cau d’orella, em demana un cafè. “Ara ja me’n deixen prendre”. El paladeja, bonhomiós.
Paco parla de la relació amb sa mare. “Quan van començar els problemes amb el sector reaccionari de l’església, em va dir que ho deixara. Jo era el seu braç dret”. Amb tot, va trigar-hi. “Per Joan XXIII. Quan anàrem a visitar-lo, ens digué als joves que ens necessitava, que volia traure un escrit sobre la pau on criticava durament la indústria bèl·lica, i sabia que el Vaticà en treia substanciosos beneficis”.
Malgrat deixar-s’ho, continuaren els problemes. “Els escolapis em deien que no fera tan interessants les classes de religió”. Acabaren traient-lo. La llum del vespre ha anat diluint-se darrere les finestres. Els mots van esvaint-se. “He tingut sempre bona veu i m’ha agradat molt cantar i tocar la guitarra”. Ha vingut abrigat, no vol constipar-se: pantalons gruixuts, camisa a quadres per fora i una caçadora embuatada al damunt. “Quan les discogràfiques cauen, l’ajuntament socialista m’ofereix cantar per a xiquets als Vivers”. Els ulls, entendrits, giren cap al passat. “El dia que vaig anar a casa de Joan Fuster, li vaig dur una gravació per a nanos. En sentir-la, em va dir que no tornara més per allí fins que no li’n portara deu com eixos”. Se li humitegen els ulls. “Vaig cantar davant 16.000 xiquets a la plaça de bous. Tots amb gorretes roges… un nuvolet de punts”. Ja no ho va deixar. “Buscava tonalitats que pogueren cantar els nanos i vaig sacrificar la veu. El que més m’agrada és quan diuen: “anem a cantar amb Paco!”. Declina l’esguard.
No ha deixat, però, de cantar per als grans. “Quan la discogràfica de Madrid, que duia gent de l’Opus, deixa de pagar-nos, decidim fer-nos productors. Serrat volia que cantara amb ell. Em deia que el meu directe era molt bo”. Prometença és el treball més significatiu, “perquè prenc una línia molt meua, on em va costar molt arribar”. Dels seus directes destaca un festival a Madrid pels republicans represaliats. “Hi havia Serrat, Labordeta, Menese, Gila… Pepe Sacristán presentava. Em va demanar que traduïra Estellés, per a fer-me entendre, precisament els únics versos intraduïbles, com “i després de tot, la mort, pam de figa i morro tort””. Riu davant el record…
El 2012 la Fundació Carulla li atorga un premi per la seua contribució cultural. Amb els cinc mil euros del premi ha editat un CD on han intervingut 24 cantants.
Dempeus ja, em confessa “Estic molt bé, així que torne a cantar. Amb poemes per a xiquets de la meua amiga Fina Gisbert. Són la vida”.
Pepa Úbeda.
