Potser perquè la línia que ens separa d’una persona que viu al carrer és molt fina, quan els veiem girem la mirada, avancem el pas si se’ns acosten per demanar diners (o pensem que ens vénen a demanar; és probable que només estiguin passejant pel carrer al seu ritme i les nostres trajectòries s’hagin creuat). Potser perquè l’equilibri d’allò que creiem estable és una il·lusió, que a còpia de posar-la en pràctica ens convencem que trepitgem terra ferma, girem els ulls i així es fan invisibles persones que fan de la seva llar el carrer. Amb la premissa de treure la capa de la invisibilitat sobre aquestes persones que combaten el fred amb mantes brutes i gastades, neix el llargmetratge Sense sostre, que comptarà amb el protagonisme de l’actor Boris Ruiz, com a Juan, un home que viu al carrer i que ha trencat vincles amb la seva família. En els rols de mare i filla, la producció comptarà amb Gerladine Chaplin i Oona Chaplin, que no només són mare i filla a la vida real, sinó que porten el cognom de qui ha creat en l’imaginari cinèfil la imatge per excel·lència del captaire, Charles Chaplin, del qual Geraldine és filla.
Actualment Sense sostre, en fase de preproducció, és un projecte apadrinat per la Fundació Catalunya Cultura, una plataforma que impulsa projectes que busquen finançament, ja sigui facilitant contactes amb espònsors, com també promovent campanyes de microfinançament. El film dirigit per Pep Garrido i Xesc Cabot, està immers en una campanya de finançament a través d’Internet per assolir 30.000€ que s’empraran en el lloguer de càmeres i material per a fer realitat aquest projecte que compta amb la producció executiva de Norbert Llaràs, a través d’Alhena Production, i que es preveu que iniciï el seu rodatge el novembre d’aquest any. Tothom qui ho desitgi pot esdevenir mecenes del projecte a través de quantitats tan petites com 5€ com d’altres de més elevades a través de la pàgina web del film (fent clic aquí), on s’especifiquen també les recompenses que rebran els mecenes, així com el percentatge que de cada aportació recaurà a la Fundació Arrels, d’ajuda i atenció a les persones que viuen al carrer. El projecte, a l’espera del seu rodatge, compta amb molts punts d’interès: el seu retorn social, com aconseguirà la pel·lícula l’equilibri entre exposar una realitat i ser un projecte artísticament autònom, la seva estratègia de finançament…
Comencem pel principi. Com s’involucra en el projecte?
Es tracta d’un retrobament. Quan eren dos joves cineastes, vaig produir el primer curt de Pep Garrido i Xesc Cabot (Mater, 2002). Des d’aleshores els dos directors han crescut i pel camí han dirigit el documental Bustamante Perkins, guanyador del premi del públic de l’edició del 2013 de l’In–edit, festival de documentals musicals, sobre la història d’un músic valencià, Juli Bustamante, que ha viscut al carrer. Aquí Garrido i Cabot van tenir el primer contacte amb la realitat de les persones sense sostre i van començar la seva relació amb la Fundació Arrels, que els va ajudar en la documentació. Des de l’òptica de la ficció, em van presentar el seu projecte de Sense sostre, i m’hi he sumat.
Una ficció empeltada de realitat.
La Fundació Arrels ha estat de gran ajuda no només en la documentació prèvia a l’escriptura del guió, que també signen els dos directors, sinó que els ha permès posar en contacte amb persones que han deixat de viure al carrer, i que al film apareixeran com a personatges secundaris.
Un film d’aquestes característiques no s’enfronta a prejudicis com que sigui titllat d’un excés de didactisme?
El principal estereotip que ens preocupa trencar és el de la mirada que es té davant la realitat dels sense sostre. Posaria entre parèntesis que el film persegueixi una voluntat didàctica, ja que hi domina una voluntat artística. Lluny d’alliçonar, el film pretén mostrar una mirada cap a les persones sense sostre. Una mirada, precisament, que s’evita, ja que ens incomoden. I amb l’objectiu de ser fidels a aquesta realitat els directors han tornat a comptar amb la Fundació Arrels per tal que els assessori.
Al dossier promocional de Sense sostre se citen com a referents els pares del neorrealisme italià, Vittorio de Sica (Umberto D, El ladrón de bicicletas), un corrent renovador del cinema no només per temàtica sinó també per decisions formals innovadores (rodatge a l’aire lliure, fotografia realista…), com també els seus hereus i actualitzadors, els germans Dardenne (Rosetta o Dos días, una noche). I a més, es proposen noms com David Lynch, ja que Sense Sostre, un film lligat al seu protagonista, en Juan, recorrerà a imatges oníriques per descriure la inestabilitat mental que produeix una situació com la seva. La resposta de Norbert Llaràs no fa sinó assegurar que el film jugarà a la primera lliga.
Noves formes de finançament
Actualment Sense sostre té vigent una campanya de microfinançament. Com viu el procés d’aixecar el projecte?
Vam contactar amb la Fundació Catalunya Cultura, una fundació bastant jove que recolza projectes culturals de diferents àmbits i que compta amb un equip molt entusiasta que s’ha bolcat en el projecte, i s’han aconseguit diverses col·laboracions i d’altres que estem a l’espera d’acords. A més, ens han donat a conèixer la plataforma per a aconseguir finançament, que presenta algunes particularitats.
Cert, només entrant a la web del film ja trobem la campanya de microfinançament.
És una de les virtuts. És com si fos una marca blanca de les plataformes de finançament. Es diu StockCrowd i permet enllaçar la informació de la campanya allà on vulguis, de manera que ens permet que qualsevol persona des de la web del film pugui fer la seva aportació econòmica. També permet enllaçar l’accés a la plataforma des de qualsevol altre pàgina. L’ajuda de la campanya de microfinançament se suma als acords establerts amb Televisió de Catalunya (TVC), Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona, Fundació La Caixa, i la col·laboració no econòmica de la Fundació Arrels.
Com a productor executiu quina vinculació té amb el projecte?
M’agrada confiar amb els creadors i respectar la seva autoria, però em defineixo com a productor creatiu que escull projectes dels quals s’enamora i que en el cas de Sense sostre, són films que emocionen però també volen despertar consciències. Si bé he produït films diversos, he estat productor de projectes com El taxista ful o Els fals orgasme, els dos dirigit per Jo Sol, obres que pretenen reflexionar sobre diversos aspectes de la societat. Amb el procés de documentació de Sense sostre, vaig conèixer un home que viu al carrer, que havia estat empresari, la filla del qual estudia a la universitat i que no sap de la situació del seu pare. A causa de la crisi, ho va perdre tot. Això em va permetre adonar-me de la fina línia que separa l’èxit del fracàs, l’oblit del reconeixement. la preproducció de Sense sostre, a més, m’ha afectat en la dimensió personal i m’ha fet reflexionar, cosa que esperem que passi a tots els espectadors un cop el film vegi la llum en sales, la qual cosa és el nostre objectiu.
Àlvar Andrés
