Nieves López Menchero, llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat de València, és Cap del Departament de Documentació i Publicacions de la Filmoteca Valenciana.
Entreu a treballar en l’Ajuntament de València el 1982, on restàreu fins al 1986. Les circumstàncies permeteren que entràreu en l’organització d’uns quants esdeveniments força destacats…
Sí, la Mostra de Cinema del Mediterrani, els Encontres d’Escriptors del Mediterrani i València, capital de la República.
Aquesta mena d’esdeveniments presenta nombrosíssims vessants per atènyer (infraestructures, personal, pressupost, invitacions de participació a persones expertes com directors de cine, escriptors, assagistes…, viatges, estades, publicacions, dissenys, publicitat, etc.) El meu treball n’era un més d’un gran equip.
Després, passeu a la Conselleria de Cultura, essent Director General de Cultura Emili Soler. Per què?
El 1937, València era capital de la II República. Es va celebrar a Madrid i València el II Congrés d’Escriptors en Defensa de la cultura, organitzat per l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes. El primer s’havia celebrar a París el 1935.
Un jove assistent a les sessions de 1937, Ricardo Muñoz Suay, 50 anys després i essent assessor cultural del Conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, li va proposar de commemorar aquell cèlebre congrés. Es va celebrar en juny de 1987. L’organitzador i coordinador en fou Muñoz Suay i l’equip assessor, Juan Cueto, Joan Fuster, Juan Goytisolo, Manuel Vázquez Montalbán, Fernando Savater i Jorge Semprún.
Emili Soler va proposar al conseller que em contractés per a l’organització, és així com vaig passar de l’Ajuntament a la Conselleria.
Els resultats de l’esdeveniment, al Palau de la Música, estan recollits en quatre gruixuts volums.
Per què hi continuàreu?
El conseller em va proposar de quedar-me per ajudar a posar en marxa la Filmoteca de la Generalitat Valenciana. En setembre de 1987 en formàvem part el director (Muñoz Suay), una funcionària (encarregada de la Programació), un contractat (per posar en marxa el Departament de Recuperació i Conservació) i jo (per encetar el departament de Documentació i Publicacions i seleccionar el personal que formaria el primer equip).
En què consistia el vostre treball?
En primer lloc, encarregar-se del Patrimoni gràfic cinematogràfic (tot el material “en paper”) i la seua catalogació, conservació i digitalització. En segon lloc, del servei públic de la biblioteca cinematogràfica (el Centre de Documentació). També de les Publicacions (vora dos-cents títols publicats en cinc col·leccions de llibres i la revista d’estudis històrics sobre la imatge, Arxius de la Filmoteca, que està actualment en la web).
Quina és la funció de les filmoteques?
Conservar i divulgar la cultura cinematogràfica.
Quan i per què naixen les filmoteques?
Des que els germans Lumière projectaren les primeres imatges en moviment, el 1895, hom es va preguntar què fer amb aqueixos rotllos de pel·lícula, que solien destruir-se en aparèixer-ne de noves. I també què fer de les velles màquines en una indústria que canviava tan ràpidament, tant la de rodatge com la de projecció, incloses les pel·lícules infantils i els seus petits projectors per a casa, els coneguts Pathè Baby. A continuació, arriba la Gran Guerra, la primera filmada! I entrem en el cinema testimoni de la Història. Llavors, es creen per tal de protegir tota aqueixa producció, tant la documental com la lúdica.
Podríeu parlar-nos del Moviment Filmotecari?
Naix amb vocació universalista. Al poc d’aparèixer les filmoteques de Suècia, Berlín, Milà, París i Nova York, es va crear la FIAF (Federació Internacional d’Arxius Fílmics), amb seu a Brussel·les. Totes tenen el mateix esperit dels primers internacionalistes de la FIAF, els quals entenien la col·laboració entre arxius per damunt de les diferències polítiques. I així ha estat fins al moment present. El seu significat és la bona col·laboració institucional (de funcionaments i objectius) entre filmoteques.
Podríeu parlar-nos de les nostres filmoteques?
Naixen amb la transició política. Amb l’aparició de les autonomies hi ha una descentralització política i cultural i assumeixen la gestió de la seua activitat i patrimoni culturals. Encara que el govern central no ha lliurat tot el patrimoni, però les filmoteques són de nova creació i “naixen” dins la seua autonomia corresponent. Amb tot, n’hi ha que no són autonòmiques, com la basca, que és un consorci format per l’Ajuntament de Donòstia i algunes empreses privades o la de Saragossa, que és municipal. Ara bé, el funcionament de les filmoteques és exactament igual pertot, ja que funcionen d’acord amb les normes internacionals de la FIAF.
Pel que fa a la Filmoteca Nacional, després anomenada Espanyola, apareix en 1954, quan es té la necessitat de crear un arxiu fílmic.
Hi ha joies fílmiques, com aquella de valenciana que mostrava com era Espanya en l’any vint, i que us va arribar en el 2000. Hi ha molta gent que haja donat pel·lícules a les filmoteques després de la mort de Franco i de la Transició?
Sí. Precisament les filmoteques, sobretot les autonòmiques, es nodreixen no sols de la conservació i l’adquisició progressiva de material, sinó d’allò que ens arriba gràcies a les campanyes que fem al començament de la nostra existència oferint fer còpies de les pel·lícules que hom puga guardar a casa. Per exemple, la valenciana en va fer una primera en col·laboració amb la Federació de Municipis i Províncies, amb al qual cosa arribàrem a molt pobles. Els vam dir que les guardàvem, les cuidàvem i els les restauràvem. Va respondre moltíssima gent. I ens hi arribà material interessantíssim, com el que ens lliurà la família de Maximilià Thous, que a més d’escriure l’Himne de València, era director de cine. O cartells de Josep Renau.
S’han trobat a València pel·lícules documentals importants?
Totes les pel·lícules familiars ho són, perquè reflecteixen una època. Hi veiem com eren les ciutats, els pobles, els vestits, els cotxes, la platja de Les Arenes…
I de tot el material que heu hagut de catalogat, n’hi ha que us haja copsat?
Ara mateix estem col·laborant totes amb la FIAF en el programa Eix 14 per tal de recuperar tot el material relacionat amb la Primera Guerra Mundial on es veuen els horrors. De la nostra guerra civil no en tenim. Sí que tenim, però, un document interessantíssim relacionat amb l’Hospital de la Malva-rosa on el seu propietari, el traumatòleg Álvaro López, tractava nens paralítics o amb problemes d’ossos en els anys vint i trenta.
En 2017 se celebra el trentè aniversari de la fundació de la Filmoteca Valenciana. Què teniu preparat?
Entre d’altres esdeveniments, hi ha programada l’eixida del Diccionari de l’audiovisual valencià (cine, televisió i ràdio) a la web de la filmoteca. Hi haurà no sols entrades com en qualsevol diccionari, sinó també galeries multimèdia amb il·lustracions i enllaços a sons. Esperem, a més, que s’acomplesca el nostre gran desig: una exposició de tots els nostres fons. Estem tractant-ho amb la Universitat de València per tal que fos en la seua seu, al carrer de La Nau.
Una mica d’història de la Filmoteca de la Generalitat Valenciana…
Hem passat d’estar en una petita cambra a l’Avinguda de Campanar, a tenir els despatxos i la sala de projecció al restaurat Teatre Rialto, el Centre de Documentació a la Biblioteca Pública (Benimaclet) i a Paterna està l’Arxiu Fílmic.
El 1998 es crea l’Institut Valencià de Cinematografia (IVAC).
Naix amb l’objectiu d’assimilar les funcions de la Filmoteca i arreplegar les ajudes a la producció audiovisual.
El 2013, l’anterior govern del PP va derogar les lleis de creació dels instituts culturals dependents de la Generalitat. Per què?
Per la cultura mal anomenada “d’austeritat” dels governs del PP. Una llei estatal va obligar a totes les autonomies i municipis a desfer els instituts, que són entitats de dret autonòmic. A València, llevat de l’IVAM, en va dissoldre els altres. Aleshores, va crear CulturArts perquè és un únic ens que agrupa els 4 o 5 que va dissoldre. La intenció era retallar l’apartat de personal i fer-ne un ERE i en va acomiadar un munt. A banda, queden molt esquifits els capítols d’activitats i el d’inversions.
CulturArts és sols per a València. Què passarà ara que hi ha un altre govern?
Res. Cal legislar de nou per a revertir la situació i, a més, com és estatal, primer cal canviar aquesta.
Té la Filmoteca Valenciana funcions específiques que no tenen altres filmoteques?
No.
Com és la relació entre les filmoteques?
Molt bones. En els àmbits laboral i de col·laboració. Tenim, a més, un bon contacte per a la recuperació fílmica.
Com veieu el futur de la Filmoteca?
Podrà haver més o menys crisis, però mentre existesca interès per la imatge en moviment, hi haurà filmoteca. I no sols de pel·lícules, sinó també d’audiovisuals en general. De fet, estem digitalitzant-ho tot.
Pepa Úbeda
