L’escultor Moisès Gil va nàixer a Cocentaina (Alacant). És llicenciat en Belles Arts i doctor per la Universitat Politècnica de València. Actualment, treballa com a professor titular del Departament d’Escultura de la Facultat de Belles Arts de la mateixa universitat.
Ha rebut nombrosos premis arreu d’Europa. Entre d’altres, a Orpesa del Mar, Santa Cruz de Tenerife, Vila Olímpica, l’ACEA i Alfonso Arana de Barcelona i la Biennal de Bunyol.
A més a més, ha rebut Mencions Honorífiques i Medalles a Marbella, la Cambra Oficial de Comerç d’Espanya a París i un llarg etcètera.
Ha estat també finalista en altres premis de prestigi.
Quant a exposicions de la seua obra, n’hi ha arreu del País Valencià, Barcelona, Saragossa, Madrid, París, entre d’altres. A més, hi ha obra seua en diverses ciutats espanyoles i estrangeres.
Què hi ha de vós en la vostra producció artística que reflectesca el que hi veieu, sentiu i viviu i que us crea la necessitat de transmetre-ho?
La necessitat fonamental de l’art és transmetre una sèrie de missatges. En el meu cas, tinc una necessitat interior de diàleg i, alhora, de compromís amb l’espectador per contar-li tot allò que sent, que visc i que em passa. Està relacionat amb altres éssers humans de la nostra complicada societat contemporània en aquesta era de la post-tecnologia.
Em faig ressò d’aquelles situacions quotidianes en les quals qualsevol ésser humà es veu o es pot veure embolcallat, a causa de la progressiva involució social a la qual estem sotmesos. No per voluntat nostra, sinó aliens totalment a les decisions que ens fan retrocedir, en aquests mateixos moments, uns trenta anys com a mínim, la qual cosa no podem permetre. Per això, la meua escultura és un tornaveu del sentiment social de la pròpia condició de l’ésser humà: anar endavant i evolucionar.
Faig grups escultòrics per a la reflexió i per al posterior posicionament de l’espectador, de manera que intente adquirir un compromís amb la resta dels éssers de la seua mateixa societat.
Els vostres protagonistes són éssers musculats que semblen encotillats dins unes estructures de fusta que resulten minúscules davant d’ells. Per què aquesta relativa i volguda “desproporcionalitat” entre context i personatge?
Les estructures que envolten l’ésser són una metàfora referencial d’on vivim, d’on creixem, d’on treballem… En fi, d’on desenvolupem tota la nostra activitat vivencial i de relacions amb altres congèneres. Es representa a mode d’arquitectures que fan menció, al mateix temps, d’allò que ens oprimeix, que ens restringeix les llibertats i que ens condiciona a viure dintre d’una espiral d’inèrcia que nosaltres, en la majoria dels casos, no hem elegit, però sí que hem creat i que, alhora, podem canviar.
Les desproporcions mostrades en els personatges afecten, per una banda, a la musculatura, que palesa que som uns éssers lluitadors, incansables, perseverants, amb “els peus a terra”; és a dir, amb coneixement i assabentats, lliurepensadors, però, per damunt de tot, lliures. Que fem un esforç diari en el transcurs de l’esdevenir de la vida quotidiana.
Per altra banda, els éssers són petits en comparació a les estructures que els envolten i expressen allò que denota un ésser insignificant, una cosa més en la immensitat de l’engranatge social que ens condiciona i ens marca una sèrie de línies que hem de seguir tots per igual. L’ésser es veu indefens i solitari i troba que no pot fer res davant d’un monstre tan gran que se’l vol menjar; per aquesta raó, el personatge es mostra desproporcionat en relació amb el conjunt d’estructures que l’envolten.
No obstant això, el que vull emfasitzar és que no importen les dimensions per a poder vèncer i ser més grans que les estructures. En aquesta soledat que mostren les peces es troba la contradicció d’estar units davant del mateix objectiu, que és fer una societat millor, de lliurepensadors i sense condicionaments, on l’estat del benestar total siga el nostre gran objectiu.
Per què el contrast entre el color alumini dels humans i la fusta de les estructures que els sostenen o acompanyen?
Les escultures estableixen un diàleg amb l’espectador; és a dir, són un vehicle de transmissió del pensament entre l’artista i el destinatari (l’espectador, l’ésser humà). Aquest diàleg també existeix dintre del conjunt escultòric. Entre les formes a nivell estètic, entre els materials a nivell perceptiu i, en conjunt, preval el conceptual. Cada material té una lectura per ell mateix i una altra connectada amb el que es troba al seu costat.
L’alumini i l’ús que en fem és propi de les noves tecnologies i el relacionem amb la robòtica, de manera que dóna a entendre que som éssers no creatius, no pensadors, que ens condueixen per on ells volen i fan de nosaltres el que volen. Tanmateix, això es contraresta amb les formes i la frescor del material. On, en contraposició, hi ha l’acer, material vuitcentista que vol condicionar la nostra vida i els nostres pensaments. Un acer rovellat, en declivi, perquè la seua configuració, metafòricament parlant, està a punt de canviar de mà i per voluntat de l’ésser d’alumini cap a una societat on tots hem d’estar integrats i de la qual en formem tots part. Per alliberar les recialles i transformar tot el que va en contra de les nostres voluntats i objectius.
També hi ha la rodonesa dels personatges enfront del “geometrisme” de l’estructura…
Això respon a una qüestió de recerca que fa uns anys que estic desenvolupant.
Recordem que, amb Paul Gauguin i Vincent Van Gogh, es bifurcà el concepte artístic en dos corrents: de Gauguin van nàixer els suprematistes, el moviment De Stijl, el constructivisme i les seues derivacions cap al minimalisme, port-minimal, reduccionisme. Sota una forma de veure i d’entendre l’art a nivell de percepció visual creat amb codis no verbals que emfasitzen conceptes; com ara la proporcionalitat, les matemàtiques de les formes, les proporcions cromàtiques, les seriacions, la repetició, l’efectisme i la visualitat.
Per una altra banda, Van Gogh va deixar la seua empremta perquè els expressionistes agafaren el testimoni i crearen una vessant artística més espiritual, que naix del cor, on es pot prescindir de la forma en pro de l’expressió, l’emoció vital, on afloren els sentiments de l’artista en el seu estat més pur. Deriva en l’expressionisme i en l’expressionisme abstracte, per citar alguns dels corrents més importants.
La meua intenció és refondre en una sola proposta aquests dos conceptes a fi de fer una simbiosi contemporània dels dos grans corrents que es bifurcaren, perquè crec que els dos són necessaris. Per tant, en el meu cas, les formes radicals de les estructures dialoguen i entren en el joc de les formes i els volums dels referents figuratius, els quals donen, en conjunt, una major càrrega semàntica i de contingut a l’obra.
Quins són els vostres referents artístics, culturals, personals…?
Pel nostre passat i la nostra tradició artística mil·lenària, sempre hem de mirar un poc enrere per tal de construir el present i plantejar el futur.
Tota la vida he admirat Miquel Àngel pels seus estudis anatòmics, per les postures dels cossos –contraposats– i la cultura de l’esforç en la seua obra.
Per una altra banda i apropant-nos en el temps, a escultors com Jeorg Baselitz, Stephan Balkenhol, Richard Serra o Michael Heizer, entre d’altres.
Però del que més es nodreix un escultor compromès és dels esdeveniments del carrer, del que passa al seu voltant i, naturalment, del que ocorre dins el seu propi jo.
D’altres disciplines artístiques que influeixen en el meu treball hi ha els escrits de John Berger i Rosalind Kraus, els poemes de Miguel Hernández –en concret, el llibre Viento del pueblo– i Bertolt Brecht –de qui destaque poemes com O tots o ningú todos, No acceptis, Preguntes d’un obrer que llegeix–, reflexions del cinema social i compromès –com ara les pel·lícules de Buñuel o Chaplin, per posar alguns exemples– i també la música, la d’ara –la de Vicent Egea, Branduardi, Batiatto– i l’antiga…
Però, sobretot, el meu referent primordial és l’ésser humà.
