Marc Baldó Lacomba és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València i ha estat entrevistat anteriorment per Tornaveu. En la present entrevista se centrarà en el tema de la Memòria Històrica, precedent que ja trobem en, per exemple, Empar Salvador, lluitadora incansable des del Fòrum per la Memòria Històrica al País Valencià.
Com definiríeu els termes Memòria Històrica?
Com la conjunció dels últims vuitanta anys de la memòria de les persones acompanyada d’una investigació des de baix i la seua contrastació amb documents històrics.
Quan podem parlar de Memòria Històrica?
Quan ens centrem en aquell període que comença en acabar la Segona Guerra Mundial i que ocupa els darrers vuitanta anys. Té com a objectiu arreplegar les experiències de les persones comunes de les quals sols tenim la veu. Es tracta d’un document d’immensa riquesa i investiga les repressions polítiques i els traumes personals i socials patits, com ara el feixisme i els camps de concentració i extermini. En el nostre cas, tot allò relacionat amb el colp d’estat militar, la guerra civil i la dictadura franquista, i abraçaria de 1936 a 1976. Amb tot, no es mira el color ideològic, sinó de quina forma queden afectats els drets humans i les persones que en pateixen la seua manca.
Quins aspectes de fora n’heu treballat?
Els exiliats espanyols a Amèrica, a Mèxic sobretot. En destacaria la tasca dels psicòlegs mexicans, perquè van traure a la llum el trauma patit i és important que tothom en conega les circumstàncies.
Què passa quan hi ha països que no volen reconèixer la seua culpa, com els turcs amb el genocidi armeni?
És el cas també del règim espanyol, democràtic com el turc i que es comporta com ell. Cap dels dos no vol reconèixer una situació que ja va enunciar Azaña el 1938: que els morts són de tots, siguen del color ideològic que siguen, perquè els morts ja no tenen odi ni rancor.
Com anem de Memòria Històrica a Espanya?
Molt malament. El franquisme va construir una memòria col·lectiva de caràcter propagandístic per justificar la seua actuació, ocultar els morts del bàndol republicà i minimitzar o anular la seua violència política. És a dir, va construir una història totalment esbiaixada per legitimar el seu brutal colp d’estat, la guerra civil i la repressió posterior.
En arribar la transició, hauria estat el moment de desvetllar tot el que ens havia passat del 36 al 76, però la democràcia espanyola –com quasi totes– va nàixer tutelada per l’exèrcit dels repressors i els pactes tàcits, que no pas explícits, entre una oposició moderada y uns franquistes esdevinguts “demòcrates”, a més de la feblesa de l’esquerra. Tot plegat impedí una revisió pública oficial i s’estengué la falsa afirmació que tot s’havia oblidat, però això no és en absolut cert, perquè ni s’ha oblidat la guerra civil ni la dictadura.
En guanyar el PSOE les eleccions el 1982, podria haver posat en marxa una Memòria Històrica, però tampoc no ho va fer i tot quedà en una investigació històrica per part d’especialistes. Caldrà arribar al 2007 per aprovar una Llei de Memòria Històrica, gràcies tan sols a les pressions internacionals.
Què pretenia?
Recuperar i investigar el que hi havia ocorregut, però no va establir res i sols donà pas a comissions de la veritat que obviaren els morts que encara romanen a cunetes, solars i barrancs i que caldria que foren ja als cementeris tal com estableix la legislació espanyola. En tot cas deixaren la iniciativa en mans de les famílies i es comprometeren a subvencionar-los, però com això depèn del govern de torn i del de les autonomies i els municipis, no s’ha fet gairebé res, perquè el PP ha entrebancat tot el que ha pogut. De fet, al País Valencià hi ha hagut molts problemes per poder investigar el tema, ja que sols podien demanar-ne el material les famílies i estava, a més, força deteriorat. La mateixa Carmen Chacon, quan va ser ministra, va ordenar la centralització dels documents perquè les autoritats militars entrebancaven les consultes, decisió que suposava anar a Madrid o demanar la documentació microfilmada i això duia molt de temps.
Quina n’és la situació al País Valencià?
El nou govern ha manifestat la voluntat de crear una Comissió de la Veritat, però és un tema complicat i car, encara que començarà de forma modesta.
Què és una Comissió de la Veritat?
L’agrupació d’institucions independents del poder que tenen un rang oficial, a les quals el govern els demana sobretot tres coses: la primera, extraure la veritat de les coses que han passat del 36 al 76 en tots els seus extrems (els afusellats amb i sense procés militar, els reprimits, els empresonats, els xiquets robats, les víctimes dels bombardeigs i les especificitats de les víctimes –dones, infants…), tot contrastant els testimonis amb els documents; la segona, presentar una proposta de justícia que no siga una “vendetta”, sinó que repare i jutge, que les persones assenyalades reconeguen públicament que han atemptat contra els drets humans i que s’anul·len les condemnes injustes; la tercera, reparar els perjudicis, la qual cosa comporta donar diners i consideració social i reconèixer públicament la memòria de les víctimes i de les seues famílies. Es tracta, doncs, de restituir i reparar, sobretot moralment. S’ha fet molt poc; les úniques excepcions importants d’esforç immens han estat Catalunya i el País Basc.
Al País Valencià la Comissió de la Veritat començarà investigant els treballs forçats, els morts per bombardeigs, la repressió de la immediata postguerra, i sobre la lluita antifranquista, els xiquets robats i la complicitat d’algunes empreses en la repressió i la violació dels drets humans, com s’aprofitaren del treball esclau en batallons de gent empresonada.
Com es pot aplicar la ciència a la investigació històrica en aquests casos?
Incorporant a l’explicació històrica el testimoni de les persones que han patit directament la manca de drets humans: batallons de treball, presons, sindicats, moviment estudiantil, catòlics de base, associacions de veïns…
És fàcil arribar a la documentació existent?
No, perquè tenim una de les lleis més restrictives del món per enormement conservadora, i això caldria revisar-ho també. No es pot tocar res fins que no hagen passat cinquanta anys i, en alguns casos, ni tan sols això. En tot cas, sí que es pot consultar l’Arxiu de la Memòria Històrica de Salamanca, però ens cal molt més, sobretot explicar els darrers vuitanta anys de la nostra història amb les aportacions de les persones per la seua riquesa de matisos –vivències, emocions, patiments…–, molt més potent que els registres documentals. I també els vora 39.000 xiquets robats o 119.000 desapareguts, menyspreats pels poders públics.
Quins trets caldria que tingués aquesta Comissió de la Veritat al País Valencià?
Hauria de ser gent jove qualificada i preparada. Hauria d’haver-hi historiadors, juristes, forenses i metges experts, especialistes en dret moral, filòsofs, voluntariat… Els responsables haurien d’estar en contacte directe amb els testimonis vius. Caldran cinc anys de treball estable pel cap baix.
El problema és que torne a guanyar la dreta i ho desmunte tot.
Crec que la situació està canviant i que el model depredador de les dretes està desapareixent…
En quines mans hauria d’estar la responsabilitat màxima?
En qualsevol conselleria que tinga a veure amb els drets humans. Hauria d’estar formada per 10 o 12 dirigents sota els quals treballarien unes 30 o 40 persones i aquells contractats per a tasques específiques, com ara el nombre de bombardeigs i de víctimes sense tenir en compte el bàndol o investigar l’actitud dels ajuntaments.
El de València, per exemple, ha potenciat una memòria totalment falsa. Caldria canviar el nom de 200 carrers, que no poden rebre noms de torturadors o militars que han bombardejat i massacrat la població civil o persones que hagen atemptat contra els drets civils. Després, elaborar una memòria global de la ciutat. Recordem que durant un any (del 36 al 37) València va ser capital de la República i totes les dependències que ocupà el govern provisional haurien de tenir una placa recordatòria. Per exemple, al Patriarca s’hi van guardar els quadres del Museu del Prado per por que els feixistes els bombardejaren.
Per què esteu tan interessat en aquest tema?
Perquè la història dels darrers 80 anys és la més important per ser la més pròxima i, doncs, la que més ens afecta, malgrat ser la més difícil de muntar. Recordem que la funció de l’historiador és donar idea del que ocorre per tal de contribuir a la reflexió col·lectiva.
