Mercedes Hernández Pujol és filla de catalana i basc, va néixer el 8 de juny del 1931 a Las Arenas de Biscaia (País Basc). A partir dels sis anys, en va viure 54 a l’antiga Unió Soviètica. Va estudiar en la Facultat de Finances de l’Escola Superior d’Economia i Finances de Moscou, on es va llicenciar el 1953 d’Economia. Essent funcionària del Ministeri d’Economia i Energia, es va reciclar el 1970 en la Universitat d’Alma-Ata (Kazajistan), en Economia i Energies Sostenibles, i el 1988 en l’Escola Superior de Turisme per a guies-intèrprets de turistes hispanoparlants. Treballà a Amurskaya com a agent de segurs en matèria agrícola i com a enginyera de la Central Elèctrica i del Ministeri d’Economia i Energia de Letònia, on va viure 30 anys. En jubilar-se als 55 (edat oficial de jubilació de les dones a l’antiga URSS), va exercir com a guia traductora de l’Associació de Guies de la ciutat de Riga.
El 1956 es va casar amb Kazimirs Daleckis, qui va patir represàlies per part de l’exèrcit soviètic, i s’exiliaren a Blagoveschensk, a l’extrem oriental rus, al costat del riu Amur. En ser amnistiat, es van traslladar a Riga (Letònia), d’on era ell. El 1991 decideix tornar amb la seva filla. Recentment l’autor Vicente Sala Moya ha biografiat la vida de la Mercedes al llibre Mercedes. Una niña de la guerra.
En aquesta entrevista ens conta els seus primers anys a la URSS. Mercedes va ser un dels nens de Rússia.
Per què vau sortir d’Espanya el 1937?
Per tal d’evitar als fills del republicans els rigors de la Guerra Civil, els meus pares van decidir enviar-nos, al meu germà Francisco i a mi, a Rússia. Pensaven que serien uns quants mesos, però ens hi quedàrem força anys.
Quina edat teníeu?
Sis anys. Jo no hi volia anar. No volia deixar els meus pares, la llar, la meva millor amiga: una nina tan gran com jo, o així m’ho semblava. Se’m feia insuportable.
Però acabàreu anant-hi…
Pel meu germà Francisco. Els meus pares, amb les cares desencaixades i jo, agafant-me a les potes de la taula, ho impedíem. Ell, simplement, va dir: “Merceditas, no em deixaràs sol, oi?”
“El poble rus ens hi va acollir amb afecte i solidaritat”
Podríeu parlar-nos de la travessia per mar?
Una experiència terrible i trista. Les criatures parlant i cridant els seus pares, molts amb nàusees i mareigs, un record horrorós.
Quins són els vostres primers records de la URSS?
Bocabadats i espantats, desembarcàrem a Sant Petersburg. Ens hi esperava una multitud amb flors. Hi va haver intenses salutacions i abraçades. El poble rus ens hi va acollir amb afecte i solidaritat.
Parleu-nos d’Eupatori, la ciutat on us van enviar.
Era una maca ciutat del sud de Crimea. Amb un oratge suau, brolladors d’aigua mineral i una meravellosa platja on ens duien sovint a l’estiu.
Com era la nova llar?
Una casa molt maca i espaiosa. En arribar, ens banyaren a tots i ens donaren roba russa força incòmoda però adequada al clima. Aquell mateix dia, un equip de metges ens va examinar detingudament.
Què ens podeu contar dels costums russos?
Quant al tema dels ornaments, eren força austers i estrictes. Cap nen no podia portar-ne cap, ni les noies arracades.
Que va passar amb les pertinences personals?
Les hi arreplegaren: roba, polseres i medallons. Amb tot, la roba de ben poc servia en aquell clima tan diferent, però les polseretes, els medallons… eren records de les nostres cases i ens va doldre molt desprendre’ns-en. Tanmateix, hi vaig conservar un vestit de seda amb pics i el medalló amb la fotografia dels meus pares.
I el vostre germà?
Tenia problemes seriosos de cor i el dugueren directament a la infermeria amb un règim bastant estricte. Va haver de fer llit. L’hi visitava sempre que podia. Per a mi, era tot el que tenia al món. Em feia de pare, era la meva llar, la persona més estimada llavors. De fet, va morir uns anys més tard a Rússia.
Quines eren les vostres activitats quotidianes?
Teníem molts joguets i pel·lícules. Diàriament, se’ns oferien lectures d’històries fascinants i contes. També cantàvem molt. Les professores i cuidadores acompanyants eren espanyoles. Eren meravelloses. Quanta paciència hi mostraren, quant d’afecte, quant d’amor!
“Les nostres mestres eren espanyoles. La majoria ben joves (…) No sé d’on treien tant d’amor, tant d’afecte”
Després, us dugueren a Krasnovidovo, una ciutat prop de Moscou. Com va anar-hi?
Sí, i la nova llar era majestuosa i gran. Arribàrem quan el fred, un fred totalment desconegut per a nosaltres. Les educadores ens obligaven a posar-nos molta roba, gorres, bufandes, mitjons gruixuts i botes especials, les “valenquies”. Ens semblava horrible, molt incòmoda i lletja. Però aviat vam comprendre que, sense ella, no hi podríem sobreviure.
I començàrem a estudiar. Les nostres mestres eren espanyoles. La majoria ben joves; eren com mares. No sé d’on treien tant d’amor, tant d’afecte i, sobretot, tanta paciència.
Quant al menjar, en patíem prou. Ni pa blanc, ni patates fregides, ni tassons de xocolata, ni varietat de fruites, res de res… El menjar típic rus ens semblava avorrit i poc saborós: pa de sègol, sopes, flocs de civada, blat negre i un llarg etcètera. Ara bé, a la fi, el problema es va solucionar, perquè arribà un cuiner búlgar i proposà llentilles. Foren un èxit rotund per a sorpresa dels cuiners russos, que estaven convençuts que això era menjar de cavalls. Així començà una nova dieta per a nosaltres!
Recordo que hi jugàvem molt. Hi havia força competicions a casa. Entre “mariners” i “aviadors”, per exemple. A mi, m’agradava la dels cavalls, perquè jo volia ser genet.
Recordo una anècdota! Un dia, un retratista rus va venir a casa per retratar els nens espanyols. M’elegiren com a model (he de dir que Mercedes és una dona que, a pesar de la seva edat, conserva una gran bellesa), idea que no m’agradava gens ni mica, ja que havia d’estar-me quieta i gairebé sense respirar. Força avorrit!
Què va ocórrer l’estiu del 1941?
Començà a respirar-s’hi una certa inquietud. Ens hi adonàrem que, cada vegada, hi havia menys ajudants homes a casa. Aviat van saber que era a causa de la terrible Segona Guerra Mundial.
La casa esdevingué el Quarter General del Front Oest, sota el comandament del general de l’exèrcit, camarada Zhukov. Estàvem a 120 km de Moscou i s’estava construint la línia de defensa de Moscou. Llavors, ens van evacuar l’agost del mateix any, des de Moscou, on no ens hi estiguérem més de dos mesos.
Com era la vostra vida a Moscou?
Molt diferent. Es respirava el perill. S’hi vivia a diari el terror dels bombardeigs i, de nit, una foscor absoluta.
Quan començaven a sonar les sirenes, corríem al refugi. De vegades, quan no teníem temps per arribar-hi, ens amagàvem a sota del llit. Érem tan ingenus!
I també estava el so dels avions alemanys. Venia de lluny, s’apropava i acabava essent insuportable. Tiraven bombes fogates, amb major càrrega explosiva i màxima potència. Penetraven als edificis i entraven a terra profundament.
Així que es va donar ordre d’evacuació, cap al sud del país, a gent de fàbriques, escoles, hospitals i població de la regió. Els alemanys estaven a 32 km de la capital.
“La vida era un infern, una foguera. El comandament alemany pretenia cremar tot el que de viu hi hagués”
On us van traslladar?
A Leninsk; a 60 km de Stalingrad. Els bombardeigs no hi cessaven. Feia la impressió que els alemanys volien esborrar aquelles ciutats del mapa. La ciutat semblava buida, horts i jardins abandonats…La vida era un infern, una foguera. El comandament alemany pretenia cremar tot el que de viu hi hagués. El fum d’aquella terrible foguera arribava fins Leninsk. Havíem d’abandonar aquell infern al més aviat possible.Teníem por, fred i fam. Era una sensació permanent. Recorríem tots els horts, tots els jardins, a la recerca de menjar; omplíem els estómacs amb el que hi vèiem; així que no és d’estranyar que aviat tinguérem malestar i dolors d’estómac. En aquell moment, sols eren dones les que tenien cura de nosaltres. Al començament, hi venia una metgessa, però aviat fou enviada al front.
Com vau viure la Batalla de Stalingrad i la posterior sortida?
Com un malson dia rere dia. Calia abandonar-la al més aviat possible. No trigà a arribar l’ordre d’evacuació de dones, criatures i malalts. No sols de Stalingrad, sinó també dels municipis limítrofs.
La sortida fou una missió complicada, perquè la via del tren estava pràcticament destrossada i tothom, sota l’amenaça dels bombardeigs, reparava les vies. Nosaltres també hi ajudàvem, en la mesura del possible. Els més grans, fins i tot, hi treballaven les mateixes hores que els adults.
És on vam constatar l’heroisme del poble soviètic. Es lluitava per cada carrer, per cada edifici, per cada runa. Aquella batalla canvià el rumb de la guerra a Rússia.
“Finalment, va arribar el nostre tren, que s’enduia els darrers civils que hi quedàvem a corre cuita”
Podríeu parlar-nos del trajecte a Birsk, als Urals?
Finalment, va arribar el nostre tren, que s’enduia els darrers civils que hi quedàvem a corre cuita. Però, acabada la preocupació pels avions alemanys i la por a les seves bombes, en començaren altres, com la fam i la set, tan difícils de suportar.Les aturades de tren es van convertir per a nosaltres en la promesa d’una mica de menjar i beguda. Nois i noies corríem amb botes cap a la màquina del tren per agafar les gotes d’aigua amb oli que abocava i, als vagons amb cavalls, ens omplíem les butxaques amb pinso; quan el tren arrencava, tornàvem al nostre lloc d’un bot.
Com fou la vida a Birsk?
Era una ciutat a 100 km de la República Bashikiria, en una frontera muntanyosa que separava Europa d’Àsia. La república ajudà molt l’exèrcit durant aquella tremenda guerra. La ciutat tenia un benestar notable. En veure el mercat de la ciutat, plena a vessar d’una gran quantitat i varietat de productes, te n’adonaves que la guerra era molt lluny ja.
Tota la ciutat es va llençar a ajudar-nos quan saberen de l’arribada d’uns xiquets espanyols que venien de la zona més castigada del país. Ens van donar roba d’hivern, mantes i calçat adequat. En ocasions, molt més gran del que necessitàvem, però nosaltres no en teníem cura, perquè l’únic que volíem era abric, i n’estàvem agraïts. Les nostres preocupacions eren sempre les mateixes: durant el dia, trobar menjar i, de nit, lluitar contra el fred. La fam incentivava l’acció i l’acció conduïa a l’aventura. Amb episodis molt graciosos que provocaven gran riallades. Potser ens protegien de les malalties i la tristesa…
I, un dia, Dolores Ibárruri us va visitar…
Sí, va venir a casa nostra. No li férem massa cas i això tingué conseqüències terribles. Al poc de temps, vam rebre l’ordre que nenes i nens majors de 14 anys havien d’abandonar la casa i posar-se a treballar. Va ser un dur colp. Ens sentíem orfes, perquè eren els nostres companys grans, els que es preocupaven per la resta, sempre al nostre costat.Més endavant, vam saber que molts d’ells passaren per la presó o els treballs forçats. Treballaren en les obres russes més dures, braç a braç amb delinqüents i assassins. Van ser víctimes dels polítics. Per sort, el meu germà Francisco es va salvar, perquè la seva salut continuava sent molt delicada i nosaltres perquè encara érem molt petits.
Pepa Úbeda
1
