Com vau viure, estudiant a Madrid, les primeres reivindicacions d’escriptors prohibits?
Foren moments difícils del franquisme i llegir els seus versos ens ajudà a buscar les nostres arrels; em dugué, en retornar a València, a compartir reivindicacions a través de l’Aula Ausiàs March i Lo Rat Penat.
Què era l’Aula Ausiàs March?
Un centre on s’encetaren activitats culturals i ideològiques que posaren en marxa Reglà, Tarradell i Dolç i que convocaren gent com Xavier Casp, Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster, i també un grup d’estudiants universitaris, com Eliseu Climent i Lluís Aracil. Contribuí a crear a principis dels seixanta a València un nacionalisme cultural i ideològic que coincidí amb l’aparició de Nosaltres els valencians de Fuster i la reedició de La llengua dels valencians de Sanchis Guarner.
Què significà per a vós Manuel Sanchis Guarner?
Tot. Vaig treballar amb ell durant cinc anys en l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, herència de l’Instituto de Estudios Históricos que dirigia Navarro Tomàs, espanyol exiliat als EUA que sols va voler donar tot el material a Sanchis Guarner. També m’ajudà en la meua tesi sobre Eiximenis, tot i que en fou Dolç el director. Era un intel·lectual d’esquerres moderat que pensava que el nacionalisme podia abanderar-se amb dretes i esquerres plegades.
Sou fonamentalment poeta.
Sí, m’hi he dedicat prou i he participat en diversos moments de la diacronia poètica valenciana i catalana des de la dictadura.
Us sentiu identificat amb el realisme?
Al realisme social no vaig arribar, però sí al cívic, com a compromís, amb les mateixes fórmules d’Espriu a La pell de brau o de Pere Quart. Ara bé, sempre he buscat l’element líric.
A quin realisme adscriuríeu els poetes valencians?
En una antologia de la poesia valenciana dels seixanta que va prologar Sanchis Guarner es veu que la majoria –Aracil, Cucó…– feien versos cívics, de compromís amb el país, amb uns ideals i amb la llibertat. Però la generació posterior ens criticà prou, sobretot aquell primer director de Canal 9, Amadeu Fabregat.
Quin balanç en faríeu?
Encara que em vaig quedar sol com a poeta i com a teòric realista, vaig continuar en contacte amb realistes catalans, com Gabriel Ferrater.
Què hi ha del vostre intimisme líric i d’evocació amorosa?
Potser ambdós i les preocupacions filosòfiques i personals que també hi apareixen siguen simultanis… Però sempre acompanyats del compromís cívic. Quedar-me sol dins el realisme em provocà un trasbals i vaig voler donar aqueix colp d’efecte posterior.
Els vostres temes han estat sempre l’amor, la mort i el poble.
Sí, però també hi ha aspectes culturals més amplis, com l’influx de Roma, la fabulació sobre els records infantils del Cabanyal i de l’ambient mariner del pare i una síntesi de les meues retòriques.
Què han significat per a vós Espriu, Salvatore Quasimodo, Carles Riba i Antonio Machado?
Tots quatre m’han agradat molt i m’han fet sentir, emular i anar endavant. Hi afegiria Kavafis i Ibn Khafaja.
Per què féreu classes de català als Estats Units?
Per l’aventura que suposava, perquè estava fart d’estar ací i perquè pagaven bé.
Com va sorgir la publicació de l’Antologia de la poesia realista valenciana de la qual sou responsable a la revista de Harvard Identity Magazine: Anthology of Valencian Realist Poetry (1966)?
L’historiador jueu americà Thomas Gluck vingué a estudiar el Tribunal de les Aigües i el sistema de rec valencians i conegué bé el nostre moviment nacionalista dels seixanta. Hi vaig coincidir a la Universitat de Harvard i me’n proposà la publicació.
Teniu escrita obra crítica en articles i llibres, heu traduït al català i heu estat traduït, heu fundat el Departament de Català de la Universitat d’Alacant, heu evolucionat poèticament del realisme a un individualisme amb trets barrocs, una enorme riquesa lèxica i l’elaboració subtil del carpe diem. On podem trobar-ne la síntesi?
Primer, a les Dades de la història civil d’un valencià, publicada per Eliseu Climent (1980), que aplega el meu corpus poètic anterior i, alhora, respon a les crítiques fetes. Després, a partir dels poemaris Surant, Tempesta i els Dons del pleniluni, entre en una etapa decididament barroca i amb una dosi de fort sensualisme vital. Els següents poemaris –L’emperadriu d’Orient, Amb cendres i diamants i Els bells papirs d’Alexandria– passe per un senequisme vital, un joc classicitzant amb el retorn de mites i figures literàries conegudes i reinterpretades i, finalment, amb El nou rapte d’Europa, retorne a la conciliació de la circumstància personal amb la col·lectiva, amb llums crepusculars i alhora feridores, amb un retorn a Roma, que “es la font i la vida / i la vida encara es troba al teu abast.”
Pepa Úbeda.
