Llorenç Barber, nascut a Aielo de Malferit (València), ja ha estat entrevistat per Tornaveu. Sempre a l’avantguarda és un compositor musical, instrumentista i musicòleg de renom internacional. Reivindica l’art sonor, una música que s’aprofita de la tecnologia, de la filosofia del Do it Yourself (Fes-ho tu mateix), que expandeix límits. És creador dels concerts urbans De sol a sol, autèntiques maratons de música. I ha estat l’impulsor del Nits d’Aielo, un festival que recull tota la seva visió per una música avantguardista, arriscada. Barber forma part de la tradició de noms com Carles Santos, o el cineasta i inventor Val del Omar. Endinsar-se en la seva creació és ampliar la concepció de la música per abraçar el concepte d’art sonor.
Amb motiu de la 20a edició del Nits d’Aielo, que se celebra del 28 d’octubre al 4 de novembre, al Centre del Carme de València, parlem de la trajectòria d’un festival que posa en pràctica els conceptes de la trajectòria vital i artística de Barber.
Què és el Festival Nits d’Aielo i Art?
Una munió de propostes que busquen celebrar allò diferent i, a més, gaudir amb allò no conegut o no usual i dur a terme un exercici de pedagogia entre semblants.
Quan va nàixer i en quines circumstàncies?
El 1998, quan, al meu poble, Aielo de Malferit, s’estava construint un espai escènic i l’equip municipal em va demanar permís per posar-li el meu nom al teatre. La meua resposta fou regalar-los un enverinat esdeveniment / festival: el Nits.
En aqueix moment vivia a Madrid i dirigia, des del 1992, una sèrie d’activitats que s’anomenaven PARALELO MADRID – OTRAS MÚSICAS. El seu objectiu era mostrar el que en aquell Madrid ningú no programava o, si per equivocació o xamba o feia, ningú no sabia explicar.
Aleshores, aprofite uns contactes i uns convidats i els duc al meu poble. En un cap de setmana, oferesc un parell de maratons on tinguen lloc un garbó de propostes explicades amb paraules ben senzilles.
“Quan es programa des dels anomenats Palaus de la Música es peca del mateix: llunyania de la realitat i ancoratge en estereotipus que defugen la realitat”
Com podria ser definit?
Nits participa del local i del global. En un context amable i veïnal, però amb propostes plurals i “extremes”. Sens reduir ni encaramel·lar res. Això, pels volts dels 90, era molt, ja que, des dels 60, no hi ha hagut un període tan exageradament convuls i fèrtil com aquells 90. On la tecnologia i les noves estètiques de col·laboració i presa de l’espai públic, o la barreja de novetat i recuperació de l’oral i el cerimonial, es donen la mà amb el gestual, performàtic, etc.
Tant les músiques parlades, com el flamenc “experimental”, o les de la nostra banda local, viuen i es manifesten al costat d’instal·lacions, sensors, orquestres “laptop”, “soundscapes” i drons infinits com els que pontifica el nostre amic novaiorquès Phil Niblock.
Mai entre nosaltres una iniciativa on el més nou s’exposés i expliqués no havia tingut lloc i ningú no sabia què podia ocórrer. I ocorregué que la fam del diferent i el singular va triomfar i ho féu per immensa golejada. Malgrat que l’esdeveniment tingué lloc en ple hivern i en un lloc no conegut, el teatre d’Aielo es va omplir de gent amb cares astorades davant el cúmul de propostes que se li oferien.
En NITS va haver gairebé 400 persones i moltes suportant fins a la matinada.
Què és el festival?
Una sortida d’emergència, un esforç per suplir les deficiències del que no funciona, que ni tan sols es contempla en la vida ordinària. I les institucions musicals espanyoles n’hi són especialistes: sempre plenes de prejudicis i barreres que les empetiteixen i la falta de versatilitat de les quals provoca l’audàcia i la necessitat d’“altres” iniciatives que òmpliguen aqueix buit. I aquest ha estat i continua estant l’èxit –encara hui– de les NITS.
I és normal, perquè aqueixes institucions que són els conservatoris viuen ancorades en esquemes superats.
Per altra banda, quan es programa des d’aqueixos Instituts anomenats musicals o des d’aqueixos Palaus de la Música es peca del mateix: llunyania de la realitat i ancoratge en estereotipus que defugen la realitat… Una realitat que –amb l’ajuda de la tecnologia i la mobilitat que globalitza– esdevingué mestissa, rabiosament plural i refractària a tot paternalisme envellit: “Do it yourself” és el nostre lema més estimat.
Quins foren els resultats?
També entre nosaltres va créixer un munt de nous comportaments sonors que s’allunyaren de l’antiquat comportament “de saló”, partitura, compositor, intèrpret virtuós, etc., per barrejar-se amb altres maneres de fer el sonar/i/l’escoltar i presentar-se a l’escoltant emboçats en situacions molt diferents. I això és tant així que fins s’ha tingut la necessitat d’inventar altres termes com art sonor, que substituesquen el vell composar de pentagrama i virtuós amb instruments d’“abansdahir”. I tot això també en aquesta València excessivament provinciana, malgrat tenir tants i tan bons músics, va ser i és el brou de conreu que va fer necessari un NITS “despabilador”.
“La inveterada i confortable València ha rebutjat a mort als seus propis fills més prenyats del nou”
Què hi ha de València?
Ha estat –i en part continua essent– una societat musicalment refractària al nou i al diferent, fins i tot, malgrat l’esforç de la seua gent més infectada de futurismes. Si hom furga en la seua història, s’hi veurà com la inveterada i confortable València ha rebutjat a mort als seus propis fills més prenyats del nou.
I de Mossèn Castillejo?
Un músic que fou capellà inventor de tots els elements tecnològics que va tenir al seu abast i que va estar a l’alçària de Marconi, Tesla i tots els qui ocupen aqueix proto tecnologies de començaments del segle XX. Els seus coneixements i les seues troballes el dugueren a construir una màquina que composava sola mitjançant permutacions matemàtiques a l’atzar. La va intitular (els anys 30 del segle passat) l’electro compositor musical. Però, per més que mostrà i explicà el seu invent tot escrivint i autopublicant-se un excel·lent i estimulant llibre els anys 40 –La telegrafia ràpida, el triteclado y la música elèctrica– tant la seua persona, com la seua sèrie d’invents, la seua visió tecnològica, van caure en sac foradat. Fins que jo, pobre estudiant de composició tocat de ganes d’infinit, em vaig trobar per casualitat en un racó de la llibreria París-València del carrer de Pelai un munt de llibres, envellits i amuntegats, la seua magnífica i inigualable bíblia.
De quina forma va incidir en vostè?
Aquell descobriment m’acompanya des de llavors, encara que al començament vaig trigar a discernir-ne tota la seua importància.
El 1979, aprofitant l’entusiasme de la Transició, vaig escriure un article titulat “País Valenciano: Búsqueda de una identidad” (Revista del Ministeri de Cultura titulat “Música en España, nº14, pp.30-31). Hi vaig donar a conèixer urbi et orbe tot el que podia ressenyar-se i saber-se sobre el desconegut en la història del sonar a València. No va servir de res: ningú ni res no passà des de llavors ni ací ni més enllà. València no existeix.
I això que Castillejo, en el seu infinit curs de saviesa i magí futurista, hi explica molt bé que –entre d’altres mil finestres al cosmos del sonar/escoltar– “s’ha electrificat el pensament… la telegrafia permet hui que les transmissions existesquen sense distàncies ni límits de temps… en l’ànima humana, creada per Déu, es troben totes les possibilitats de tot el que l’enteniment, el pensament, la voluntat, el sentiment i l’activitat puguen fecundar. Injecta en la humanitat aqueixa força infrangible que empeny a no acontentar-se amb els resultats obtinguts, sinó a eixamplar i dilatar el seu domini descobrint camins nous per esquinçar el vel dels insondables misteris que es troben ocults en les desconegudes forces de la natura”. El bo de Castillejo va morir sens que ningú no sabés dels seus esforços, visions i “nous camins”.
Va ser un cas únic?
No. El mateix abandó i solitud va patir el pitagòric músic microtonalista d’Alboraia, Eduard Panach Ramos, en els 40/50. O el granadí Val del Omar, que va viure fèrtil i propedèutic entre nosaltres a finals dels 30 i començaments dels 40. Va inventar i posar en marxa, amb una visió, fins i tot social i ciutadana, el –per ell anomenat– Circuit Perifònic. Això és, una ràdio per escoltar al carrer seguint la infraestructura del tramvia circular, l’històric número 5.
I respecte de la seua tasca?
Mutatis mutandis, el mateix podem dir de quantes novetats “eixamplaments i altres modernitats” hem dut i practicat tant Carles Santos i jo del nostre caminar per Berlín, Londres o Nova York, i que traslladem gloriosament i penosa a aquesta terra nostra inventant, el 1979, el festival Ensems, després d’anys d’esforços creant el Grup Actum… que tota pedra fa camí, però infortunadament les ments més romes van saber callar i silenciar adequadament, per créixer-se.
“El bo de Castillejo va morir sens que ningú no sabés dels seus esforços, visions i “nous camins”
Què va passar amb els canvis polítics?
Durant un temps, Nits va poder manifestar-se tranquil·lament a Aielo, tot va anar-hi bé. Però, quan un revés electoral canvià el signe polític de l’equip municipal, tot es conjugà contra l’existència d’una proposta tan bella, exitosa i popular com molesta per a la reaccionària societat valenciana.
L’exili forçós no ens esporuguí i per més que el “flamant” Institut Valencià (dit) de la Música ens negà tot suport i sustentacle, mitjançant l’infaust edicte “què fas fent bobaes” que ens llençà la directora, el NITS no sols va subsistir, gràcies a la generositat de tants músics i tanta creativitat en expansió sens fi (“les ones modulades per la música, envolten tot el món”, havia escrit el nostre Mossèn Castillejo), sinó que va créixer aprofitant tota escletxa que la realitat posava al nostre camí… el Centre Octubre, la SGAE, l’estudi de la pintora Fuencisla Francés, el metro, l’Sporting Club Russafa, el Teatro Pradillo de Madrid, el Laboratori de Creacions Intermedia que Miguel Molina dirigeix al Departament d’Escultura de la Universitat Politècnica i la nostra constant versatilitat metamorfosejant.
Els obstacles no han estat un aturador.
Gràcies a tot i a tothom, no sols subsistim, sinó que donem mostres d’una fertilitat inaudita, com el fet que: Vam instaurar el primer guardó o Premi al propositor més desaforat, que anualment assenyala a algú que nosaltres considerem model a seguir i així hem arribat al primer decenni… Vam ser capaços d’organitzar un congrés titulat 100 anys d’art sonor valencià, 1912-2012 o de la València i la seua modernitat travada i serà àmpliament publicat (en paper i DVD) amb l’ajut inestimable del Departament del nostre fidel aliat Miguel Molina.
“Hem vist com el nostre serpentejant model d’esdeveniment, que rebuscant en els amagatalls on ningú no gosa, té imitadors”
Pots parlar-nos d’aqueix Festival i Congrés?
Ha estat possible gràcies a la generositat i entusiasme de totes i tots els que hi participen. Per a la història queda la bella foto de Val del Omar amb els seus altaveus del Circuit Perifònic sobre el fons de les Torres de Serrans i la impressió (al DVD en què ve tot allò tractat al Congrés) del “Cercle sonor composat pels 53 sons que formaven el seus sistema cromàtic” del nostre gran Panach Ramos, cortesia de l’Arxiu familiar Panach.
Què hi ha del desitjat present?
Els darrers anys de NITS han estat i són tan moguts i espectaculars com l’entorn que ens habita. Hem vist com el nostre serpentejant model d’esdeveniment, que rebuscant en els amagatalls on ningú no gosa, té imitadors alhora que la nostra veterania ens fa més agosarats. Són un exemple el Bouesía de M.A. Marín al Delta de l’Ebre, que el va seguir l’Anem anem (d’una sola edició) a Gandia (2010), al qual l’ha seguit el Flesap de Manuel Lino a Sogorb.
Per altra banda, el vellet Ensems, que nosaltres vam inventar fa ara 40 anys, i que va caure en mans de músics més cenyits a l’acadèmia que a les necessitats valencianes i sòniques, el vam veure trontollar, canviar de mans, gairebé desaparèixer…
Mentre, als nostres suports de sempre li va nàixer disposar d’una mica de diners i gran simpatia del nou director general de música, Manuel Tomàs, qui ens va proporcionar en 2014-2015 poder disposar de la Sal Negra del paradigmàtic i burgès Teatre Principal. Hi vam gaudir d’homenatjar el vell Actum, del qual venim tots a València, o els 50 anys de Zaj. Però també dels cursos dels nostres compares Peter Bosch and Simone Simons, o del taller Sobre el hackeo sónico y su heterodoxo proceder de Nicolas Collins, vingut de Xicago. O de les propostes dels alumnes de 6 països diferents del Màster d’Art Sonor de la Universitat de Barcelona, així como de l’Orquestra FOCO de Madrid sencera. Entre altres mil delícies.
I amb l’entrada dels nous polítics?
Amb l’entrada dels nous polítics –el tripartit del Botànic– arribà un present de mastegada agredolça. Per una banda, triguen, no saben, tot queda en suspens i el que sembla pitjor: d’allò nostre, no en volen saber. Però, per altra banda, acompanyem, feliços, el naixement / la recreació de l’aire salvífic del nou Centre del Carme. És on trobem el context apropiat. Finalment, València es permet –encara que molt tardanament– un espai per als comportament mestís d’intermèdia.
“Amb el tripartit del Botànic arribà un present de mastegada agredolça”
Què penses que caldria fer?
Exigir que tot València adquiresca la maduresa de no continuar amb músics d’A (els contemporanis d’acadèmia i neosinfonisme) i músics de B (els que practiquen les escoltes en situació, en bastardies de múltiples orígens i actituds, etc.). Tot i tots tenim la mateixa mare: ser útils sens ser suburbi de res ni de ningú. S’imposa viure en exquisida horitzontalitat.
No de franc, la música, com va escriure Castillejo, “és l’immens escenari de la humanitat…”.
I el programa?
El clebrarem el cap de setmana del 28 i 29 d’octubre i el dissabte 4 de novembre. El prime dissabte s’interpretars des de les 10.30h del matí fins a mitjanit, Vexations d’Erik Satie, interpretada per joves pianistes valencians. El diumenge s’inaguraran instal·lacions sonores de noms com Element-S, Arturo Moya o Paco Leonarte.
Pel que fa al darrer dia, el dissabte 4 de novembre hi haurà un concert-prfomance d’Yves Klein. Donarem el premi Cura Castillejo al propositor més desaforat, que serà per al festival Bouesía, ja desaparegut, del Delta de l’Ebre i comptarem amb les actyacons de Miquel Àngel Marín, Ester Xargay i Rafael Tormo. I es projectarà el vídeo del concerty contextual de Carles Santos i jo mateix, realitzat a la desembocadura de l’Ebre el 2010. I acompanyat de Montserrat Palacios, Miquel Àngel Marin, interpretaré jo mateix el concert De sol a sol, des de mitjanit fins a les 8h del matí.
Alguna cosa a dir del ‘De sol a sol’?
És un concert per a campanes, clarinet, veu i objectes sonors. Serà un ininterromput sonar fins a les 8.00 i que finalitzarà amb una xocolatada. Els escoltes hauran de venir 1 hora abans per ocupar l’espai i dur sacs de dormir, aigua o alguna beguda no alcohòlica. Les portes es tancaran fins que acabe el concert. No es podrà fumar. Cal una actitud d’escolta i silenci.
Pepa Úbeda
Podeu recuperar la primera entrevista de Llorenç Barber a Tornaveu, fent clic aquí.
