Què podeu contar-nos del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID) al qual pertanyeu?
L’any 2001 es va constituir el Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID) amb un caràcter interdisciplinari. Amb el pas dels anys, les línies de treball científic impulsades des del Centre van experimentar una ampliació temàtica i cronològica, i van adquirir una creixent dimensió internacional, la qual cosa es va reflectir el 2017 en l’adopció del nom actual, Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies, que és un Centre d’Estudi i Recerca de la UAB. Quan hi vaig fer el segon curs del Màster sobre la Transició, me n’hi vaig fer membre. Realitza una gran tasca tot posant-se al dia amb seminaris, taules rodones i congressos.
Podríeu sintetitzar la temàtica dels vostres llibres anteriors al que ara ens ocupa?
Pel que fa a L’Església en la Transició. El fet nacional al País Valencià: La revista Saó (1976-1983), va ser publicat l’any 2013. L’objectiu d’aquell estudi se centrava en la Transició al País Valencià a través dels continguts de la revista SAÓ, nascuda l’any 1976. Hi analitzava una església oficial ancorada en el passat i una de nova que surt i que segueix les ensenyances del Concili Vaticà II.
Quant a La Transició democràtica: mirades i testimonis, va ser coordinat per Alonso i Lopez, Jesús Eduard i jo mateix. Tractava de donar una visió global i, alhora, aportar testimoniatges directes viscuts pels seus protagonistes a la Safor. A més, hi ha dos estudis escrits pels professors Manuel Alcaraz i Ferran Archilés.
D’on naix el vostre interès per la Transició política espanyola?
Al Seminari coneguérem la primera Transició que va haver-hi, la de l’Església amb el Concili Vaticà II a partir de l’any 1962.
Seguint les seues directrius, a partir de l’any 1967 vaig realitzar un treball de base al Barri del Crist de València, on vaig descobrir per primera vegada, entre d’altres coses, els partits polítics, els sindicats i la vida en la clandestinitat durant la lluita contra la dictadura feixista de Franco.
Vaig anar a l’Institut Social Obrer, on vaig dur a terme cursets sobre formació social i política, i vaig assistir a alguns actes de formació clandestina, com ara el de Vicent Ventura i Vicent Soler al Col·legi de les Esclaves de Montcada. També el que van organitzar els demòcrates cristians a l’Ermita de Gaianes.
Tenia clar que, en poder, escriuria sobre tots aquells records.
Per què us vau centrar en la Safor i, concretament, en Gandia?
Per una banda, sóc saforenc i fa molts anys que visc a Gandia. Per l’altra, en iniciar les indagacions sobre la Transició, vaig decidir de no dirigir el meu estudi a investigar i escriure sobre temes generalistes, sinó centrar la meua recerca en temes locals i comarcals. A més a més, vaig poder constatar-hi que cap historiador no havia treballat aquest tema a la comarca.
Penseu que Gandia és la ciutat que va poder fer-li ombra en una determinada època al «cap i casal» (València) quant al fet lingüístic i cultural nacional?
Si, especialment entre el final de la dècada dels setanta i la dels vuitanta.
En un determinat moment, la gent comença a parlar en valencià i això va provocar una embranzida en la cultura en llengua pròpia, cosa que no va ocórrer a la capital. De fet, va deixar d’emprar-se el castellà, quan s’hi havia parlat força. Fins i tot en l’àmbit familiar. Culturalment, per exemple, es van constituir moltes associacions i sorgiren grups de teatre. Malgrat haver-hi molta immigració a causa de les transformacions econòmiques que demanaven mà d’obra forana, s’integraren en la vida de la ciutat, però no abandonaren el castellà; ara bé, la resta no van crear problemes de convivència.
Quina és la temàtica central del vostre darrer llibre La Transició a la Democràcia a Gandia (1973-1983). Els moviments socials a la Safor?
El que va suposar per a la societat el procés que va de la Transició a la consolidació de la Democràcia.
Hi analitze, entre d’altres temes, les transformacions econòmiques i la importància de l’Institut Laboral en la dècada del Seixanta. A més a més, els moviments culturals i socials, les associacions cíviques, els processos electorals, l’actuació dels diversos ajuntaments i el naixement del valencianisme.
Partesc dels testimonis de persones que van viure-hi i que lluitaren contra la nit franquista; també de la documentació trobada en arxius públics i privats. A més a més, he redactat una introducció històrica sobre la II República, la Guerra Civil, els maquis i la dictadura franquista.
Com va viure la Safor sota el franquisme?
Al principi, hi quedà una resistència organitzada pels maquis, al davant dels quals estava «Carinyo», de Rafelcofer. El dia 29 de març del 1939 entraren a Gandia les tropes franquistes amb la Falange, el Frente de Juventudes i la Sección Femenina, que posaren en marxa les mesures decretades per la dictadura feixista del general Franco.
Llavors, es va estendre sobre la societat saforenca un règim totalitari que imposà amb la repressió el seu pilar fonamental i un ambient de penúria, por, misèria i fam on l’estraperlo es va omplir de morts. Depuraren els mestres i aplicaren la llei de responsabilitats polítiques, però també hi va destacar la lluita de les dones antifeixistes contra la dictadura.
Quins canvis socials, polítics i eclesiàstics hi hagué durant els 1960?
Les transformacions econòmiques comportaren canvis socials, com ara l’aparició d’una classe mitjana més potent. És el moment en què molts fills de la burgesia se’n van a estudiar a les universitats. Sobretot, a la de València, Barcelona, Madrid i, alguns, fins i tot a l’estranger.
Molts d’aquests joves afavoriren els canvis polítics, ja que introduïren en la comarca el que havien conegut a les ciutats. Aleshores, es constituïren nous partits i altres sortiren de la clandestinitat.
Per la seua banda, l’església va conèixer transformacions derivades del Concili Vaticà II, si bé en l’àmbit de la comarca l’església oficial va continuar sent addicta al règim i van sortir molt pocs rectors que aplicaren l’ús de la llengua del poble en la litúrgia. Encara que va haver-hi excepcions, com els pares Faus i Alfons Roig i els mossens Tiburci Peiró i Josep Escrivà.
Com s’esdevingué el valencianisme a la Safor?
Va ser una de les comarques capdavanteres dins el País Valencià en l’aplicació del valencianisme. A les cases, la gent començà a parlar novament en valencià i, quan els estudiants saforencs tornaven a casa els caps de setmana, animaven la gent per tal que parlara en valencià i llegira Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, les obres del qual facilitaren la reivindicació de l’ús i la dignificació de la llengua catalana. En conseqüència, va sorgir un fort moviment nacionalista que, si bé en un primer moment era cultural, després va desembocar en el polític amb l’aparició de partits nacionalistes. El Pare Faus, Josep Iborra i d’altres intel·lectuals destacaren en l’ensenyament de la llengua i en la formació d’un moviment intel·lectual valencianista.
Quines són les característiques més destacables de la Transició a la Safor?
Especialment, la violència provocada que va culminar en “La Batalla de València”, on els grups feixistes i anticatalanistes actuaren amb una total impunitat. La dreta va aconseguir així el que no li concediren les urnes; és a dir, oposar-se a la denominació “País valencià”, a la de la llengua i a la bandera.
Per contra, la política d’oposició al franquisme es va caracteritzar pel seu caràcter nacionalista, ecologista, feminista i associacionista (cultural i veïnal sobretot). Tot i això, no va saber o poder exercir amb força els seus objectius.
Quina relació hi ha entre el vostre llibre i la revista «Tornaveu»?
La vaig descobrir en trobar-la entre el material de l’arxiu particular d’un ensenyant, Antoni Prats. Me la va deixar per emprar-la en l’elaboració del llibre.
Antoni Prats donava una visió d’aquella època en les declaracions que fa a la revista «Tornaveu» el dia 1 de juny del 2014. Diu en la pàgina 606:
«(…) A principis dels setanta hi havia una gran efervescència entre els ensenyants, ja que els esquemes feixistes estaven sent substituïts per altres més democràtics… li van rescindir el contracte a l’Institut de Pego… Complia amb el programa oficial –aristotèlicotomista–, però intercalava continguts massa “moderns” per al clergat local, que el denuncià a l’inspector i no li renovaren el contracte.»
En què esteu treballant ara mateix?
En un nou llibre: Les mobilitzacions socials i l’esquerra revolucionària a la comarca de la Marina Alta (País Valencià) durant la Transició del Franquisme a la Democràcia.
Hi destaque les lluites contra els intents de la destrucció del territori i del patrimoni natural i urbà; a més a més, analitze el paper de l’esquerra revolucionaria a la comarca, a la qual van intentar demonitzar i treure-li visibilitat. Serà també un llibre de Memòria Democràtica i Viva on rescatarem de l’oblit una part de la història recent.
