Máximo Revilla és oriünd de Vitoria-Gasteiz i alcalde per la Coalició Democràtica de Parcent des de fa sis anys. Com a bon basc li agrada el joc de pilota, encara que “a la valenciana” diu que se li fa una mica difícil. M’informa d’una peculiaritat legal a Parcent que consisteix a no cobrar taxa per la rehabilitació dels riuraus, habitatges propis de la Marina valenciana. Existeix des de les Normes Subsidiàries de 1991.
Ha estat sota el seu govern que s’ha executat i pagat la subvenció per a la rehabilitació del trinquet.
Per què el seu interès a rehabilitar el joc de pilota grossa?
Perquè estava a punt de desaparèixer. Tan sols queden el trinquet d’Abdet i el nostre. Intente, a més, que el club de pilota faça “escoleta de xiquets” i que hi entrenen. Fins i tot, el regidor de Cultura, el d’esports i jo tenim interès en un campionat mundial i estem animant tothom a participar-hi. Volem recuperar el que feien els nostres avantpassats, perquè és un joc bonic i es pot jugar a qualsevol edat.
Joan Carles Poquet és professor del Conservatori de Dénia i pianista, a més de regidor de Cultura i Urbanisme. Ens diu que el joc de pilota grossa actual és una reminiscència del que es jugava abans i que el trinquet nou de fa molt poc és exactament igual que el que hi havia i, per tant, fàcil de mantenir.
Els trinquets de pilota grossa són més menuts que els normals. Allà on no cabia un trinquet normal, sovint se’n feia un de pilota grossa, fins i tot en cases particulars. És la versió casolana del trinquet gran. A Parcent n’hi havia tres i a molts pobles de la Marina Alta s’esdevenia el mateix.
Per què es va abandonar el joc durant un temps?
Perquè la gent se’n va passar a les cartes en hivern i al futbol en estiu. Però tots els grups polítics volíem la seua recuperació i animem la gent que continue jugant. L’únic problema és que la paret esgarra les pilotes. Ens agradaria que els mestres incorporaren l’alumnat en la coneixença i pràctica del joc.
Joan Ripoll, professor d’Educació Física de Secundària en uns quants instituts i de cursets de l’ICE, ens diu que és una modalitat única des de fa, pel cap baix, 150 anys. El trinquet té unes mides de 16 per 3 metres i, per tant, és estret i curt. Fa que el rebot de la pilota el convertesca en un joc emocionant. Per a entendre’s, seria la versió tradicional del pàdel. Un altre avantatge és que poden jugar un sol jugador contra un altre. Estava molt de moda perquè hi havia picapunts i apostes entre la gent i es jugava així a tota la Marina Alta.
Per què es va abandonar aquesta modalitat?
Perquè a raspall, a galotxa i a llargues hi havia possibilitats de professionalització i, doncs, de guanyar diners i apostar… Va estar molt vinculat a la classe social a la qual es pertanyia, perquè estava el club del Casino per als senyorets i la Musical per al poble.
El nom de la modalitat és “pilota grossa” perquè és més gran i pesa més que la tradicional, així s’alenteix, i li peguen amb la mà i al bot. A Parcent la feia un home que ja havia complert cent anys i, com tenien por de perdre la fórmula, la demanaren i la guardaren.
En realitat, aquesta modalitat reprodueix la tradicional, però un trinquet menor dividit per una corda al mig i el pes i grandària de la pilota li donen un posat diferent. Hi destaquen els colps de mà a l’aire “ajudats”. Es pot jugar per parelles, a jocs i a punts. Presenta possibilitats interessants si rebota a les parets laterals. Com és un joc on la picardia del jugador és important, s’ha hagut d’instaurar la figura de l’“home bo”, que vigila assegut en una cadira des de dalt el que fan els jugadors.
Encara que va ser molt popular en el segle XVIII, es va perdre, amb una curta recuperació en els seixanta. Hui torna a tenir molts seguidors. Joan Ripoll va ser cofundador del club i promocionà campionats locals, comarcals i provincials amb el suport d’alcalde i regidors de cultura i esports. Avui és un aficionat més. Per a ell, els avantatges del joc amb pilota grossa són mantenir la cultura de tota la vida, ser una modalitat diferent de les altres i desenrotllar els reflexos i l’agilitat de qui juga.
Em conten els tres informants que hi ha un munt d’anècdotes al voltant de la pilota grossa. Així, un jugador es va trencar un dit una vegada per jugar de manera tan aferrissada, un altre va perdre uns quants bancals per apostar fort, un altre va guanyar un cop i va dir que ja no jugava més, o s’apostava amb cerveses quan no hi havia diners. Els xiquets de la postguerra sols tenien una pilota i, si se’ls penjava al pati d’una casa, havien de botar el mur per recuperar-la un cop rere l’altre.
Les dones han jugat a pilota al carrer, però no pas aquesta modalitat, perquè ha segut molt masculina des de sempre. És un esport rural i, per tant, en mans d’homes.
Pepa Úbeda.
