M’agradaria que començares parlant-nos de les teues obres adreçades a un públic infantil i juvenil.
Vaig començar a escriure narrativa infantil l’any 1999, amb el llibre Carla i el circ dels cacauets (Edicions 96). Com que va ser un treball amb què em vaig sentir molt a gust, després n’he publicat uns pocs més: Unes espardenyes de jaragua (Els libres de l’Argila. 2013), Un somriure per a Tandapata, El malvat Pacuco, Misteri a la Mansió Lumpini, els tres amb Edelvives. El gegant de merengue (2019, Edicions 96), Les gallinetes de dol (2017, Edicions del Sud) i alguns en castellà també, com ara Las letras van de excursión (Editorial CCS).
Per què el teu interès en la narrativa per a nens i joves?
És una manera de veure el món amb uns altres ulls, de foragitar dimonis, com carregar energia. A més, això em dona la possibilitat de visitar escoles i instituts i tindre un contacte directe amb els lectors; em fan saber que la meua obra els arriba i que paga la pena.
També tens producció teatral. Com és que no t’hi has dedicat més donat el teu vessant dramàtic?
Sí que he escrit bastant teatre. Al llarg de dotze anys, vaig ser professora de teatre infantil a l’Escola de Teatre del Micalet i cada any els escrivia dues obres, així que tinc diverses històries teatrals inèdites. També per al grup de jubilades de l’Escola Municipal de Teatre d’Almussafes, però m’he centrat més en la narrativa i la poesia. Tot i així, vaig guanyar el Premi Astoria de Escritura Teatral amb l’obra Háblame como lluvia.
Ara bé, l’obra que més m’estime és l’adaptació teatral del llibre Unes espardenyes de jaragua, dirigida per Xavi Navarro, i en la qual interprete diversos personatges. Un muntatge creatiu, divertit, solidari. Amb una companyia que porte al cor, com una família preciosa: Miryam Garcés, Mila Fernández i Domènec Mezquita.
Ets, a més a més, actriu…
Quan alguna companyia ha fet el muntatge d’una obra meua, de vegades m’han demanat la participació com a actriu, en principi per estalviar diners, però, sobretot, perquè el director confia en mi i pensa que puc fer un bon treball. A més, lluite pels meus llibres, així que m’invente maneres de fer-ne difusió, faig recitals, contacontes amb titelles i la música i les cançons de Rubén Suárez. El que siga, perquè els llibres sempre estan vius i poden viure de moltes maneres diferents.
Què hi ha del teu llibre de memòries?
L’amant de la ciutat somiada (Publicacions de la Universitat de València) fou una idea de Joanvi Cubedo, qui em va demanar col·laborar-hi, perquè ell era molt amic d’Enric Tàrrega. Vàrem transcriure les converses en les quals Enric li contava la seua vida al llarg dels anys com a activista de la cultura valenciana, així com la seua estima per la nostra llengua. Va ser un aprenentatge i una descoberta d’aquella València del passat que jo no coneixia.
Finalment, ets poeta… Fins i tot, has aconseguit premis literaris. Hi ha Cercant ocells d’aigua, Illa retrobada, El costum dels crepuscles, Les hores imprecises… Quins trets consideres que caracteritzen la teua poesia?
És una poesia d’atrapar instants, de fer bategar a dins el que m’envolta, l’observació, escoltar què hi ha darrere dels silencis, de les mirades. Pense que soc lladre dels paisatges i de la cambra interior, la naturalesa s’adhereix a la pell i és al cor on s’interpreta.
Has escrit en català i en castellà. I has estat premiada, precisament, per la teua obra en català…
Quan vaig descobrir aquesta llengua, va ser com si els mots reviscolaren, tot era nou. Com que anava coneixent-la a poc a poc, m’hi endinsava i no em sonaven a paraules velles ni desgastades.
També hi ha el teu vessant assagístic en prosa poètica. Què ens en podries dir?
Això va ser el recull d’articles La remor del vent (2016, El Petit Editor). Al llarg de més de dos anys, escrivia al diari El Punt cada divendres un article sobre el que m’envoltava, sempre de manera poètica. Eren com una mena de reflexions, no exactament dietari, perquè, de vegades, imaginava i creava situacions i personatges. Va ser Zequi Castellano qui em va demanar la col·laboració, i ha sigut un dels projectes bonics que he tingut la sort de dur a terme.
En quin tipus de producció et sents més a gust?
Qualsevol. No trie què ni quin gènere; és el donyet que portem a dins qui fa la tria per mi. Sempre, mentre escric, em sent fora del món i a gust.
He pogut constatar que recites molt bé. Creus que el fet de ser actriu t’hi ha ajudat?
Ser actriu m’ha ajudat a perfeccionar la tècnica, però crec que ho porte als gens. Des de menuda, escoltava mon pare recitar de memòria poemes, obres de teatre, contes… i em semblava màgic. Potser això ajuda. I també perquè sempre que m’enfronte a un text, poema, o personatge, ho faig des de la veritat, com si fos part de la meua sang. No hem d’enganyar mai l’espectador.
On podem trobar informació sobre els teus relats?
N’he publicat algun al Diari La Veu, en llibres com ara en Pagès Editors, on he sigut finalista en diversos premis de relat breu: Premi Vent de Port, dues vegades, Torelló i Accèssit de Contes El Puig.
Què sols escriure al teu blog?
Sobretot, informació relacionada amb la meua activitat cultural i com a autora, presentacions de llibres, vídeos, contacontes, recitals, portades de nous llibres, publicacions en algun diari digital…
Podries parlar-nos del teu darrer projecte?
És un projecte que ja s’ha fet realitat: l’últim disc del cantautor Néstor Mont, La lluna a les butxaques. Amb poemes triats d’alguns dels meus llibres. En realitat, és un llibre-disc dissenyat per Joanra Estellés.
A més a més, hem preparat un xicotet espectacle a fi de presentar-lo pertot arreu, amb Néstor (veu i guitarra), Jordi Pastor (violí, acordió i saxo tenor) i jo recitant.
Ha sigut una meravellosa sorpresa nascuda durant el confinament. Un disc ple de sensibilitat, un gran treball d’artista que tothom hauria de conèixer, perquè ell és un gran creador.
