Com li va la vida a la Pastora Elianor? Hauria volgut dedicar-se a alguna altra cosa l’adolescent Maria en comptes de primfilar? Trobaríem avui a la Caterineta ballant sardanes si el seu pare no l’hagués matat? Són algunes de les preguntes que es plantegen i llancen al públic el col·lectiu La Filadora en ‘Primfila i se’n va’, un concert que és a la vegada xerrada, i en què conviden a repensar les cançons tradicionals catalanes des d’una perspectiva de gènere.
La Filadora són Alba Tomàs (acordió i veu), Roser Serrano (violí, tenora i veu) i Sonia Arias (gralla, guitarra i veu), tres músiques amb trajectòries pròpies en l’àmbit del folk i la música tradicional que s’han ajuntat en aquest projecte que pren el nom d’una de les cançons que han incoporat en el repertori. L’espectacle es va estrenar per la Biennal de pensament de Barcelona l’octubre de l’any passat, ha passat recentment per La Violinada d’Argelaguer i arribarà ara al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona just l’endemà del 8M, amb l’objectiu, com expliquen les seves protagonistes en aquesta entrevista a tres bandes, de fer-nos cantar i però també d’incomodar-nos.
Què es Primfila i se’n va?
Sonia Àrias: La proposta sorgeix d’un encàrrec des del CAT de fer un concert comentat al voltant del paper de la dona en les cançons tradicionals.
Roser Serrano: A partir d’aquesta idea inicial, vam començar a donar-hi voltes, perquè el tema és molt ampli: què vol dir parlar de la dona en la música?, de quines dones?, de quina música? Vam contemplar diverses idees i al final vam decidir fer una anàlisi lírica d’aquelles cançons que hem après de petites o que sentim més habitualment en ambients festius. No és un espectacle tancat, nosaltres parlem sempre de procés de creació, perquè cada dia l’anem repensant i modificant, i cada concertés diferent.
Com heu triat les cançons del repertori?
Alba Tomàs: Va ser molt orgànic. Vam fer una pluja d’idees, llavors les cantàvem i anàvem descartant aquelles que resultaven molt similars o massa evidents. Hem optat per triar les cançons més conegudes, tot i que hi ha alguna que no li sonarà a algú dels nostres ambients i, per descomptat, aquelles persones que es mouen per altres ambients trobaran que no coneixeran la majoria del repertori.
RS: Vam fer aquesta llista d’una manera molt orgànica. Després vam veure que les havíem de retallar o ordenar-les d’alguna manera, i vam mirar de què parlàvem i quines podien encaixar en el relat que volíem explicar.
SA: També vam prioritzar aquells temes que ens feien reflexionar. Perquè la majoria de les cançons les coneixem i les tenim molt interioritzades, tant que ens oblidem del missatge que ens expliquen. Ens vam dir: “D’acord, ens trobem molt bé en aquest context de taverna, cantant les cançons, picant de mans, però què ens està explicant?”.
RS: Són cançons tan conegudes que en els concerts la gent ens diu: “No sabem si cantar-les o no”. Nosaltres els convidem sempre a cantar.
Sense fer gaire spoilers: què heu trobat analitzant les cançons, us ha sorprès alguna cosa?
AT: Sorprendre’ns no, jo crec que ja ho sabíem. Però per a mi el fet de treballar amb aquest repertori sí que ha estat nou. Jo coneixia el repertori però no l’havia treballat, i reivindicar-lo i poder parlar-ne està molt bé.
SA: La forma d’incorporar aquestes cançons al repertori ha sigut molt diferent del que estem habituades. Sovint fas un tema per ballar, o perquè la gent balli, o perquè ens l’han demanat en tal lloc o perquè s’ha recollit en determinat poble. Però en aquest cas el motiu ha estat “Fem aquesta cançó perquè el que explica fa molt mal”.
RS: En els concerts ens passa que acabem esgotades emocionalment. Perquè són coses que et remouen per dins. Òbviament que hi ha moments més distesos, però en general estem tota l’estona posant el dit en la llaga.
En aquest repertori que heu estudiat, quins trets en comú heu trobat, quins papers hi tenen les dones?
SA: Quan vam començar a triar el repertori, vam plantejar-nos: “D’acord, el paper de la dona però com: com a persona que la canta, com a protagonista de la història, com a víctima…?”. I després de pensar-hi molt vam decidir representar el cicle de la vida: comencem amb una cançó de bressol, continuem amb les cançons infantils, com, per exemple, ‘El gall i la gallina’…
RS: Llavors passem a l’edat adolescent, i cantem històries que parlen de noietes; després, a la vida adulta, amb cançons que descriuen relacions de mares i filles, i fins a arribar a la mort. Hem buscat aquest sentit cíclic en els diferents moments i en els diferents papers que hi tenen les dones: quan elles canten les cançons, quan en són les protagonistes o quan expliquen les seves històries en tercera persona.
Habitualment, eren les dones qui cantaven les cançons?
AT: No sempre, hi ha de tot. A ‘El Llodrigó’, es diu: “Tinc por, tinc por. Tinc por, deia la noia”, qui parla és el senyor.
RS: Un cop fet aquest recull, hem vist que al llarg del concert narrem històries molt diferents de dones de perfils molt diferents, més enllà de la classe social o la realitat que puguin tenir. Tant parlem de reines com de pastores, de criades, etc. La conclusió que arribem és que pertànyer a una bona classe social no et defensa ni et lliure d’acabar sent víctima.
Comentàveu que la gent us pregunta si han de cantar o no les cançons. Si les dones surten tan mal parades en aquest repertori tradicional, penseu que l’hem de continuar cantant?
RS: És una pregunta que llancem cap al final del concert: “D’acord, nosaltres hem fet aquí una de les moltes opcions que hi ha”. Hi ha gent que diu: “No, això s’ha de deixar de cantar”. Però això seria amagar la nostra cultura, la nostra història. També hi ha qui planteja canviar les lletres: és una altra opció, però també és obviar una part. N’hi ha moltes, d’opcions. Jo, personalment penso que podem seguir cantant-les però fent pedagogia i prenent consciència del seu significat. En un context escolar, es pot ensenyar la cançó i després treballar-la amb l’alumnat, canviant la lletra, per exemple. Crec que és interessant conèixer el que es cantava i on es cantava fa uns anys, i què volem fer amb aquest material.
Aquestes cançons segurament ens han arribat fins avui dia perquè les hem cantat per inèrcia, sense parar-nos a pensar en allò que ens diuen. Moltes d’elles tenen unes melodies molt boniques. En aquest sentit, creiem més en el poder de la melodia que en el de la lletra.
SA. Això explica per què han perdurat, malgrat el que expliquen.
Les cançons que heu recollit són d’arreu del territori?
AT: Sí, però n’hi ha moltes que es canten i es recullen en molts punts, és difícil trobar-ne l’origen.
RS: Amb una de les cançons, ‘La Dama de Mallorca’ o ‘La Dama d’Aragó’, juguem a cantar les diferents versions. Hi ha melodies que el primer cop que la cantes et diuen: “Ep, jo la canto, però és diferent, la teva no és l’original”.
Canvien molt les versions d’un lloc a un altre?
RS: Canvien molt poc però trobes que descriuen el mateix.
AT: El curiós és que això no passa només dins del territori dels Països Catalans, sinó també passa entre Catalunya, Mèxic, Xile, Mediterrània… Et trobes la mateixa cançó a molts llocs i arreu et diuen: No, no, aquesta cançó és recollida d’aquí”.
RS: Crec que cadascú, quan viatgem o ens movem d’un lloc a un altre, ho fem amb la nostra cultura. Quan vas a viure a un altre lloc i cantes, aprens una cançó i te la fas teva… llavors és molt difícil trobar-ne l’origen.
Parlem de la cançó tradicional, però en les músiques populars urbanes actuals, penso en el reggaeton, tenen un fort component masclista. Penseu que el paper o la imatge de la dona en les músiques populars avui dia és millor?
AT: És un procés, s’està fent una mica millor però encara no.
RS: Cada cop ens trobem més dones empoderades i que estan tirant endavant els seus projectes. Un dia, parlant amb la Carol [Duran], la directora artística del CAT, ens va fer una reflexió molt guai, que nosaltres –o almenys la generació que ve després de nosaltres–, ja tenim uns referents femenins, que no són només cantants, també són instrumentistes i de totes les edats. Perquè moltes vegades quan una dona decideix ser mare passen moltes coses. I afortunadament ja tenim alguns referents. Senyal que les coses comencen a canviar.
Vosaltres heu tingut referents?
RS: Jo sí, alguns. I com deia la Sonia, aquests referents ja no són només la cantant de torn o els instruments que sovint s’han associat més a les dones, com el violí, l’acordió o la flauta. Cada cop hi ha més noies que toquen instruments de vent metall, o el contrabaix, o la bateria. Fins fa poc normalment la noia que veies sobre l’escenari era la cantant i estava acompanyada d’homes.
AT: Que també continua passant. Encara hi ha molts grups integrats només per nois. I en les programacions dels festivals encara passa. Potser aquí al CAT estan fent un esforç, segurament perquè al capdavant hi ha la Carol Duran; ella és una de les nostres referents.
Al principi comentàveu que l’espectacle és un procés de creació, cap a on voleu fer avançar aquest projecte?
AT: Es pot explicar?
RS: Diguem que ens hem fixat com a un objectiu a mitjà o llarg termini de donar una volta a aquest projecte.
SA: En el sentit d’incorporar més persones en el projecte en l’àmbit escènic, no només musical. Tenim en marxa dos carrils, un és anar fent concerts com aquest i un altre és anar treballant, anar fent canvis i fent créixer el projecte. Esperem que un dia aquests dos camins es puguin trobar.
PROMOCIÓ ESPECIAL a 6 € per als subscriptors de Tornaveu amb el codi A090323
1
