Juanma Ferrando és etnomusicòleg i doctor en musicologia. Professor del Departament de Didàctica de l’Expressió Musical de la Universitat de Salamanca. Des del 2020, dirigeix Quadrivium-Revista de Musicologia. Les seves principals línies de recerca son: el cant i les expressions sonores col·lectives a la Mediterrània nord-occidental —on caldria situar els goigs— i la història de la recerca etnomusicològica al País Valencià, especialment el fons sonor com a font d’informació.
En quin espai se centra l’etnomusicologia?
L’etnomusicologia és la disciplina que estudia la música en el seu context cultural, social i antropològic. Centra el seu interès en com pensen, creen, interpreten i experimenten la música les persones dins de les seues pròpies tradicions i comunitats. Des d’aquesta perspectiva d’investigació, la recerca etnomusicològica, tradicionalment prenia com a objecte d’estudi les músiques de transmissió oral o les músiques de cultures no occidentals. D’unes dècades ençà, però, l’etnomusicologia ha ampliat el seu camp d’estudi, interessant-se pels processos socials i culturals de qualsevol tipus de música.
Per què t’ha interessat aquest àmbit?
Perquè volia aprofundir en l’estudi de la música de transmissió oral del País Valencià, i l’etnomusicologia m’aportava les eines necessàries per a fer-ho.
Podries parlar-nos de Quadrivium-Revista de Musicologia?
És la revista que l’Associació Valenciana de Musicologia (AVAMUS) edita des del 2010 de manera anual, en format online i de lliure accés. La seua finalitat és servir d’eina per a la difusió d’articles d’investigació dins del camp de la musicologia, en qualsevol dels seus àmbits, i amb especial atenció a aquelles temàtiques pròpiament valencianes o que permeten cercar connexions amb el País Valencià. Fins a la data, ha publicat quinze números on es reuneixen més d’un centenar i mig d’articles acadèmics d’investigadors del país i també d’àmbit internacional, a més d’apartats amb ressenyes i novetats editorials. Això ha permès situar-la en un espai d’especial rellevància en el camp de la musicologia.
Què hi ha dels teus treballs relacionats amb els cants i les expressions sonores col·lectives a la Mediterrània nord-occidental?
Són moltes les veus d’investigadors i especialistes que coincideixen a afirmar que hi ha maneres compartides d’entendre i de produir el cant col·lectiu i a veus als països de la Mediterrània nord-occidental. D’acord amb alguns estudis, aquesta manera de pensar i entonar el cant col·lectivament podria derivar de les litúrgies populars cantades almenys des dels segles XV i XVI, transformades i adaptades a cada context al llarg dels segles, però amb procediments que en són comuns, i que no es limiten únicament a l’àmbit religiós, sinó que també abasta gèneres de caràcter profà com les cançons de taverna i festa. En el meu cas, i amb la intenció de cercar les possibles relacions, em vaig decidir a estudiar els goigs, un gènere fins fa poc força estès i amb una gran vigència social al país, però que sembla esvair-se de mica en mica des de fa unes poques dècades.
Què son els goigs?
Segons els entenem avui dia, són un cant de pregària col·lectiva que s’entonen a la Verge o a un sant en el dia de la seua festa. Ara bé, si mirem d’aprofundir-ne una mica més en el significat, ens adonem que amb el mot «goigs» podem estar referint-nos a diverses coses.
Quines?
Jaume Ayats n’identifica fins a cinc possibles significats del terme. Un primer, que es refereix a l’objecte, el full imprès en què habitualment se’ns presenten els goigs, i que conté la imatge de l’advocació i el text de la pregària; un segon significat al·ludeix al gènere literari dels goigs, un corpus de poesia narrativa on es relata la vida dels sants i la Verge, i que de ben sovint mira de connectar-se amb la comunitat que li ret culte; el tercer significat remet a l’estrofisme literari característic del gènere, amb els distints tipus de cobles i la retronxa, generalment de dos versos, al final de cadascuna; un quart significat es refereix a la situació social en què s’entonen els goigs, i on el fet de cantar pren un significat real per a les persones; i el cinquè significat, dins d’aquesta caracterització, es refereix al significat simbòlic que els goigs han anat tenint o rebent al llarg del temps dins d’un sistema social i, alhora, en la comprensió dels individus.
Importància del llibre El cant i les melodies tradicionals dels goigs: De la Mediterrània fins a Amèrica i les Filipines.
Fou editat per l’editorial Ficta el 2023 i, recentment, ha estat publicada la segona edició. El propòsit inicial era posar en comú els resultats de les nostres recerques sobre els goigs, plasmades, principalment, en les tesis doctoral d’Ester Llop i meua, i a les investigacions precedents de Jaume Ayats, director de les respectives tesis. No trigàrem a adonar-nos, però, que estàvem davant d’un gènere cantat amb unes dimensions tant històriques com geogràfiques i culturals més grans d’allò que esperàvem, la qual cosa ens animà a emprendre una nova recerca.
Quines conclusions n’heu extret?
Hem pogut determinar que els goigs abasten una dimensió històrica de cinc segles, es canten a tres continents –l’Europa mediterrània occidental, a gran part de l’Amèrica de colonització llatina i a Àsia, almenys, a Filipines–, i en una rica diversitat de llengües –català, castellà, sard, occità, eusquera, nàhuatl, tagàlog, ilocano, cebuà i ilongo–. Això situa els goigs, ben probablement, com el gènere cantat més difós i amb més presència històrica sorgida de la nostra cultura.
Quin és l’origen dels goigs?
La fórmula poètica i cantada dels goigs que ha tingut èxit durant els darrers cinc segles es va precisar a la València dels Borja, entre el 1472 i el 1500, a l’entorn literari de Bernat Fenollar. El contingut parteix dels septem gaudia de Maria disposat en l’estrofisme de la forma de la dansa, ampliada en el nombre d’estrofes i amb una retronxa fixa, i aparellat segons una retòrica molt concreta feta en la llengua de la gent. La música de diverses danses renaixentistes, especialment de la folia, li conferiren el bastiment expressiu i la possibilitat d’alternança entre les veus dels cantors especialistes i la resposta de tots els fidels a la retronxa, un procediment que encara en l’actualitat podem escoltar.
Hi ha varietat de models?
Tot i la gran difusió territorial i l’àmplia dimensió històrica i temporal, és sorprenent la unitat que manté el gènere, tant en el contingut com en l’estrofisme i els elements melòdics amb què es canta, fins al punt que és fàcil d’identificar. Mostra d’això són les tonades amb què es canten els goigs. Després d’analitzar vora 2.000 enregistraments i diversos centenars de notacions, ha estat possible identificar quatre grans models melòdics que es fan servir per a entonar tres quartes parts de les situacions estudiades on es canten els goigs. Cadascun d’aquests models assoleix una àmplia distribució territorial i gran presència oral. A tall d’exemple, n’hem localitzat a Amèrica que empren un model molt estès i força comú a l’àrea mediterrània. Això, però, no ha de fer-nos pensar en un gènere homogeni, sinó més aviat el contrari. La situació de cantar els goigs mobilitza unes possibilitats literàries i musicals ben determinades i, alhora altament flexibles i adaptables a cada context d’ús, conferint-li al gènere un cert caràcter identitari i de comunitat, donat que cada grup social el fa seu, i alhora manté elements perceptibles comuns en llocs ben distants.
Podries parlar-nos de les teues investigacions etnomusicològiques sobre el País Valencià? Principalment, perquè el fons sonor com a font d’informació de la música tradicional valenciana ha suposat una suma interessantíssima i enorme de material.
En parlar d’enregistraments de música tradicional el més probable és que ens vinga al cap la Fonoteca de Materials, com no podria ser d’altra manera, però no és l’únic fons sonor d’aquest tipus. Al País Valencià hi ha una quantitat increïble d’enregistraments de música tradicional que són el resultat de distints projectes de replega realitzats durant la segona meitat del segle XX.
Per citar-ne els que es troben en organismes i institucions públiques, i amb un grau de conservació excel·lent tant dels suports sonors com de la imprescindible metadocumentació associada necessària per a contextualitzar correctament el contingut, tenim: el fons sonor de l’antic Institut Valencià de Musicologia, dirigit per Manuel Palau i que reuneix vora quatre-cents exemples sonors de la dècada dels anys cinquanta, els primers amb música tradicional valenciana derivats d’un treball de camp amb finalitats etnològiques; el fons elaborat en la dècada dels anys setanta per l’equip sota la direcció de Salvador Seguí, amb prop de 7.500 enregistraments; l’arxiu sonor de Fermín Pardo, amb quasi 12.000 exemples que daten del darrer terç del segle XX i la primera dècada de l’actual; i els Tallers de Música Popular, el projecte coordinat per Vicent Torrent que incorpora al voltant de 30.000 exemples enregistrats. La Fonoteca de Materials, amb uns 800 enregistraments en els seus trenta-dos volums, serà el resultat visible dels Tallers. A més, hi ha els fons sonors de particulars, els enregistraments amb finalitats comercials i els vídeos a plataformes com YouTube.
Estem parlant d’un arxiu sonor immens, amb milers i milers d’exemples que permeten acostar-nos a conèixer les músiques, els textos i els mecanismes expressius que ens són propis. En molts casos, són l’únic testimoni de pràctiques sonores ja oblidades. Per tant, calen actuacions immediates des de les institucions per garantir-ne la conservació, però també i sobretot, facilitar-ne l’accés i consulta per poder estudiar-los i difondre el contingut.
