Juan Solbes és llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials i va començar com a directiu en diverses empreses. El seu somni era ser mestre i artista. En el primer cas, ho va ser durant un any. En el segon, duu des del 2010 fent bellíssimes fotografies acompanyades de textos per a llibres. Juntament amb Vicent Muñoz, han escrit un llibre magnífic, potser el millor, sobre L’Albufera de València.
Com acabàreu en L’Albufera de València?
És la casualitat o son les causalitats de la vida. Un dia vaig anar a L’Albufera amb un grup de fotògrafs i hi contractàrem una barca. El barquer era Vicent i estava començant com a navegant de la llacuna, com hi fa qualsevol albuferenc. No tenia barca pròpia i anava amb barca deixada, tot aprenent; de manera semblant al que m’esdevenia a mi en el món de la fotografia, on estava començant a introduir-me. Des de llavors, férem eixides en barca, tot gaudint del paisatge que anava de mica en mica entusiasmant-nos per la seua meravellosa majestuositat.
Com es va convertir el cuquet de la creativitat en una obra magnífica quant a fotografies i textos anomenada Desde Dentro. La Albufera de Valencia?
El contacte esdevé afecte i cada cop que eixíem a L’Albufera per fer fotografies d’ànecs, garses, cormorans, paisatges, aigua… anava creixent i evolucionant la nostra relació. Vicent es va fer el seu albuferenc i jo vaig estar fotografiant tot el procés al llarg d’un any. Així doncs, vam anar estimant el gaudi de poder eixir a navegar pel llac i fruir de la pau que s’hi sentia, escoltar els sons, olorar el vent o palpar el sol. Després, arribaren les postes de sol i el poder de la contemplació… L’0bservació que anava modelant-nos com a persones, com a éssers humans, tot donant-nos una pàtina de coneixement i sensibilitat davant to el que hi presenciàvem.
Quin va ser el nucli originari del projecte?
Al principi, com xiquets que ho volen tot per a ells o com joves impetuosos, ens afligia veure el nivell de tractament que els éssers humans havíem tingut amb aquest paratge i que, d’alguna manera, seguíem tenint. Així doncs, el començament va ser una crítica del que hi vèiem i fotografiàvem: allò lleig, trencat, deteriorat…
Quan el començàreu?
La proposta estava en l’aire des de feia força temps. Jo hauria de dir que des de sempre. Aquest llibre havia d’escriure’s, però calia que arribés el moment just, idoni, per tal que tot comencés a fluir de manera natural, no pas forçada. El moment exacte va ser un fred matí de gener, a l’embarcador de Vicent. Ell estava tirant llenya al foc i, de sobte, es va girar i em va dir: “Ara farem el llibre, ara és el moment de començar”. Així que vam parlar una estona sobre el que pensàvem que podria ser i vam tirar endavant. No va tenir res d’estrany o rar, però sí de màgic. Crec que va ser el poder del foc, que tot ho inicia, ho converteix en cendres, allò que quedava de nosaltres i ens va ajudar a iniciar-ho tot de nou, des de zero.
En algunes fotografies m’ha semblat veure-hi el genial aquarel·lista William Turner. Heu begut de les seues fonts?
No hem pres referents ni de l’escriptura ni de la fotografia, sinó de la mateixa Albufera que ens anava guiant a mesura que avançava el projecte. El referent era eixir amb la barca arreu del llac i viure i sentir la boira, el fred, la humitat, la calor i el pas del temps en un espai d’una bellesa espectacular. Això és el que ens ha donat de beure dia rere dia per a poder elegir aquelles imatges que volíem mostrar per tal d’il·lustrar allò que L’Albufera anava contant-nos.
Denuncieu que el major depredador de l’Alfubera és l’ésser humà.
Per això, les figures de protecció que creem és per a protegir-nos de nosaltres mateixos. Els anys setanta i vuitanta van ser crucials per a la qualitat de l’aigua de la llacuna. La pressió d’una població creixent i d’unes empreses i fàbriques cada cop més actives i nombroses van fer que la llacuna s’omplís de residus d’allò que no volíem. Eren temps en què l’aigua estava encara neta i cristal·lina, però esdevingué un bassal gran d’aigua verda plena de restes que impedien que passés la llum del sol i va desaparèixer la flora subaquàtica.
Quin és l’objectiu actual?
Poder recuperar la transparència d’un lloc privilegiat. Esperem que, a poc a poc, hi posem els recursos necessaris per a aconseguir revertir tot allò que vam fer en el passat i que els nostres fills puguen gaudir d’una natura neta i transparent.
Com afecta el canvi climàtic?
Especialment, amb la destrucció de la flora de la llacuna, que està desapareixent per la violència de les tronades i dels vents que s’hi produeixen. També s’hi veu afectada pel augment creixent de les temperatures, que fa que els cicles de les collites canvie i les aus que hi venien a l’hivern, ara ja no hi son. Així mateix, està modificant-se la població d’exemplars d’algunes espècies com a conseqüència del canvi migratori.
Què hi ha de les arts de pesca?
La pesca en L’Albufera és professional i sols poden exercir-la aquells que pertanyen als llinatges que tenen la potestat de poder pescar en la llacuna. Les arts de pesca emprades en L’Albufera son les tradicionals: el mornell o nansa i les xarxes de diferents calibres. També s’hi pot pescar amb canya a les sèquies o els canals.
El llibre consta de 320 pàgines on les imatges combinen amb textos informatius, poesia tradicional i en prosa i textos d’altres autors. Com vau organitzar el material?
És el material el que ha anat organitzant-nos a nosaltres. Quan ens vam adonar, ja teníem més de 600 pàgines i milers de fotografies, amb la qual cosa la tasca organitzativa ha estat anar descartant temes i imatges que no hi aportaven allò que L’Albufera ens volia transmetre, que era l’estima per la natura i saber apreciar la bellesa que és capaç de mostrar dia rere dia de la vida i de tot, absolutament tot, que hi ha en constant canvi i transformació.
És cert que, des del primer moment, vau deixar clar que vosaltres tan sols éreu mers instruments de L’Albufera i que era Ella qui us conduïa?
Literàriament, s’han emprat heterònims per a poder expressar allò que u mateix sent i posa en boca de l’altre: el que diria o faria… Això ho vam tenir clar des del principi. L’Albufera era la que havia de parlar i, evidentment, hi ha molt de nosaltres, però hem après a deixar que, sovint, aquesta part egoista done pas a la vida.
Quan va decidir la protagonista tancar el relat i l’exposició fotogràfica?
El dia que vam conèixer Miquel Martí, fill de Miquel Martí de Can Sulema. És un petit museu on hi ha la veritable història de L’Albufera de València, fet amb ceràmica a les parets de la seua casa. Allí vam sentir la veritat de L’Albufera. Allí vam sentir el que era aquest ser que ens havia parlat fins a la sacietat. Allí vam sentir la vida entre les pedres i els fòssils d’abans. Allí vam sentir com encara hi havia persones que pertanyien a l’indret, aborígens de L’Albufera, de la nostra pròpia història i la nostra pròpia vida, fills d’aquells que feren possible que hui tinguem la vida que tenim i que tinguem la possibilitat de tornar a deixar les coses tal com hi estaven…
Què hi vau sentir llavors?
L’emoció de la vida recorrent el nostre cos. Les llàgrimes ens hi envaïen i no podíem controlar-ho. Allò que hi vèiem al nostre davant era la història viva de L’Albufera que ens havia guiat envers aquell indret. Vam sentir tristesa per tenir els dirigents que tenim. Molts d’ells tenen prioritats totalment monetàries i no valoren gens la protecció de la natura. Permeten d’urbanitzar zones on no s’hauria d’haver posat mai la mà i volen convertir la bellesa de la natura en veritables centres comercials on el soroll, els crits, el consumisme i la diversió mal entesa omplin tots els llocs que la natura ha creat per tal que puguem viure en pau. També vam sentir l’alegria de descobrir que tot havia tingut un sentit i que existeixen persones que impel·leixen altres persones a prendre importància d’allò veritablement destacat.
Quan ha deixat el llibre de ser vostre?
El llibre mai no ha estat nostre. Sols hi apareix el nostre nom, perquè és de les persones que ens escriuen dient-nos que, gràcies al llibre, estan coneixent L’Albufera, estimant la grandesa de la vida… És el que ens fa feliços de debò.
Continua xiuxiuejant-vos mentre dormiu?
L’Albufera ens empara, ens dóna un petó de bona nit i ens xiuxiueja un “fins demà, que descanses”. Llavors, l’emoció es desborda, els ulls s’omplen de llàgrimes, la gola s’unfla per a no plorar davant d’ella i ens adormim com dos bebès.
