Entrevista publicada originalment al número 57 de la revista L’Aurora (estiu 2008)
Ens rep un dimecres solejat a casa seva de Girona, un espai còmode, amable, ple de plantes. Terricabras és una persona molt activa. Tot i apagar els telèfons mòbils, de tant en tant se’ sent algun que ha d’agafar i despatxar. Molt comunicatiu, parla de tot i amb passió. De fet, durant l’hora llarga de l’entrevista hem fet una repassada considerable a l’actualitat, la història, els seus projectes i realitats… Tot un personatge.
Quins són els teus inicis?
Vaig néixer l’any 1946 a Calella de la Costa. Els meus primers estudis els vaig fer a Mataró i a Barcelona. La meva família per part paterna és procedent de la Plana de Vic i per part materna del Maresme, d’Arenys. Vaig fer la carrera de filosofia a la Universitat de Barcelona. De fet, no se ben bé per què vaig estudiar filosofia. Tot i que estava molt motivat per les llengües clàssiques, em vaig decidir finalment per la filosofia per allò dels conceptes i del reflexionar…cosa de la qual m’alegro ara.
El doctorat el vaig fer a Alemanya, a Münster, al nord, i dins d’aquest període em van concedir una beca per anar a Cambridge. Eren els anys setanta. En concret del 1970 a 1976.
La meva tesi doctoral la vaig fer sobre el que per a mi ha estat un filòsof molt important i que m’ha influenciat d’una manera absolutament decisiva Wittgenstein, un filòsof del llenguatge i segons molta gent el filòsof més important del segle XX en el sentit de provocar un canvi radical en la filosofia. La qual cosa no vol pas dir que hagi tingut massa influència: és un dels filòsofs més citats, però ningú li fa gens de cas, perquè sinó, es farien altres coses de les que es fan.
Però vas tornar a Catalunya…
Si. Jo possiblement m‘hauria quedat a Alemanya, ja que tenia força possibilitats de desenvolupar la meva feina –havia aconseguit premi extraordinari en el meu doctorat…-, però el meu pare estava molt greument malalt i al cap de pocs mesos va morir. Això és el que bàsicament em va fer tornar.
I aleshores et presentes a oposicions…
Sí, a secundària, perquè l’opció que teia era posar-me a fer cua en alguna universitat i esperar-me… i jo a la vida mai he esperat que em donin res sinó que he mirat de guanyar-m’ho. Era un moment diferent del d’ara (1978). Vaig treure el número u d’Espanya i vaig triar Sant Feliu de Guíxols, cosa molt estranya per haver estat el primer. Allí hi vaig estar nou anys i va ser el lloc on vaig conèixer el que seria la meva dona, passant més tard a Girona al Col·legi Universitari que més endavant seria la Universitat.
Per la teva trajectòria, el fet comarcal, no metropolità, ha estat sempre una constant…
Si i no. Jo penso que el condicionant de les oposicions de secundària va ser molt fort, ja que considerava que el lloc de treball havia d’estar a prop del lloc on es viu… i Sant Feliu de Guíxols era un lloc ideal. És cert que les coses sempre van lligades. Sempre he intentat fer les coses que tinguin sentit i fer-les en un espai que m’ajudi. Aleshores el fet de ser professor d’universitat m’importava relativament poc, per això vaig anar a secundària, perquè em semblava que hi podia fer una feina.
Ara bé, quan en Pep Nadal, que movia la creació de la Universitat de Girona, em va demanar començar a fer alguna assignatura, li vaig respondre: home si és a Girona… doncs sí. De fet no me’n he mogut mai. A mi m’agrada més viure en una ciutat mitjana, amb una presència universitària important, una ciutat agradable on et pots desplaçar a peu, la relació amb els alumnes és molt còmoda… Sempre he fet el mateix: Münster, Cambridge, Girona.
I neix la Càtedra Ferrater Mora.
Sí. Jo sóc catedràtic universitari per sistema d’oposicions. Però, a part i abans, vam crear la càtedra Ferrater Mora de pensament contemporani.
I el seu naixement el tinc molt pautat: el 2 de febrer de 1989 jo estava a casa meva treballant al despatx i vaig pensar que la futura Universitat de Girona, encara que fos petita no havia de ser esquifida i encara que fos perifèrica, no hauria de ser marginal. Però hauríem de tenir alguns espais potents en que atraguessin gent de primer nivell internacional i que ens posessin al corrent de les coses que passen. I havíem de donar el nom d’algú que tingués al màxim aquesta projecció internacional i aquests interessos variats, perquè la càtedra no havia de ser de filosofia, sinó de pensament. I, per tant, que vingués aquella gent amb gran ressò mundial i amb pensament propi. I és per això que hem tingut historiadors, físics, matemàtics, economistes…Per la càtedra ha passat gent de primer nivell internacional. I naturalment Ferrater Mora era el nom ideal. Vaig fer la proposta a Pep Nadal i el 2 de novembre del mateix any s’inaugurava la Càtedra Ferrater Mora.
Girona és coneguda, entre d’altres coses, per haver tingut un call jueu molt important.
Jo no sóc un expert en pensament jueu, però tanmateix, sempre des de la Càtedra hi hem col·laborat. A Girona el Call va tenir una gran importància a l’Alta Edat Mitjana. Actualment hi ha el museu jueu i també el centre de documentació i conjuntament hem organitzat cada any algun curs de pensament i judaisme. Em sembla que és molt important que la gent se n’adoni del patrimoni que té, de la seva importància històrica…
Una altra activitat destacada és la teva relació amb el PEN CLUB.
Sóc membre del Pen Club català que es va fundar el 1922, un any després de la fundació a Londres del Pen Internacional, i estic com a vicepresident al Comitè de Traducció i Drets Lingüístics. Aquest mes de setembre a Bogotà, hi haurà l’elecció d’un nou president i el Pen Català em presenta com a candidat a la presidència. Cal tenir en compte que qui té la presidència té la seu, i això seria molt important per Barcelona i Catalunya.
Tu ets un bon comunicador.
Sóc conscient de les meves habilitats i dels meus límits. El fet d’haver estat professor de secundària m’ha ajudat molt a millorar aquesta comunicació. He de dir també que em sento absolutament compromès amb el meu país. En les meves aparicions als mitjans acostumo a defensar la causa nacional. Voldria ser abans de morir-me, un ciutadà normal, d’un país normal, i com que no ho sóc i tot sovint em trobo foraster a casa meva procuro de ser una persona desacomplexada. Per altra banda, he tingut la sort d’haver estat molt de temps a l’estranger i, per tant, en aquest sentit, no haver de demanar perdó a ningú.
Que en penses de la situació actual…
És difícil i complicada, tant per qüestions de caràcter intern com extern, perquè el món globalitzat crea unes dificultats especialment difícils a totes aqueles cultures, països, nacions que no tenen un estat al darrere. La nostra llengua per exemple està més problematitzada per no ser una llengua oficial de debò en l’àmbit internacional. I això li fa més difícil la vida. Ho tenim especialment difícil en l’àmbit cultural, de decisions pròpies… i en aquest sentit fa molts anys que sóc un independentista declarat. A mi em sembla que l’única solució per aquest país és la independència, entre altres coses perquè jo desitjo de ser molt amic dels espanyols i ser independent seria la forma de ser-ne. Reconec, però, que això serà difícil d’obtenir. Quan un espanyol pensa en Espanya no pensa en nosaltres, pensa en si mateix (mites, tòpics, creences, literatura…). Això són dues nacions absolutament diferents que no tenen possibilitat de reconciliació en una sola cosa.
Ara bé, també hi ha problemes interns. Els quaranta anys de franquisme han estat terrorífics. Catalunya ha tingut dificultats històriques però també una dictadura franquista que li ha tergiversat el seu passat, el seu present i el seu futur.
Però, tot allò de la integració…
És mentida que Catalunya ha estat terra d’integració. Catalunya ha estat terra d’acollida, que era l’única cosa que podia fer, no podia integrar a ningú. Els immigrants no van ser integrats ni en l’habitatge (vivien molts d’ells a les coves de Montjuïc, per exemple), ni en l’escola, ni en res de res… un desastre que encara dura. Des d’un punt de vista nacional el país ha quedat escindit i poc teixit. Actualment encara s’ha de parlar de cohesió. Encara es parla d’immigrants quan molts d’ells estan a la tercera generació. No hi ha cap català que tingui fills a Mèxic i digui que els seus fills i els seus nets són immigrants. La visió espanyola sobre Catalunya ha estat molt brutal.
Però, actualment…
Ara sí. Ara tenim recursos i podríem integrar a la nova migració tot i l’impacte que ha suposat. Tanmateix, no sé si ho sabrem fer.
Jo penso que Catalunya és un miracle, som un miracle. Per l‘esforç de les associacions, de les iniciatives privades… això que en diem la societat civil -que de fet és l’única que existeix, perquè l’altra seria la incivil- és d’una potència increïble.
Tinc la impressió que tots aquests fenòmens col·lectius han sorgit per necessitat de supervivència. Sovint els catalans ens hem adonat que sols no podíem fer res, gairebé de manera inconscient. Des de 1714 hem fet bàsicament llengua i història. Des de fa molt pocs anys ens dediquem de debò a fer ciència, filosofia, pensament… és que havíem de salvar les paraules i la identitat!
Podríem parlar i parlar i no parar mai i sempre aprendríem alguna cosa. Deixem l’entrevista aquí, amb el desig que vosaltres també n’hagueu après.
