Josep Enric Gonga i Colomina (Gandia, 1950) és actor, investigador i escriptor. Està vinculat al grup teatral Pluja Teatre. És també narrador i ha guanyat diversos premis prestigiosos.
Per què ets escriptor?
Perquè he sentit sempre la necessitat de narrar històries i de fer-ho en la meua llengua. L’escriptura, per a mi, és una manera de comprendre el món i de fixar la memòria del meu entorn, la Safor. Va començar com una vocació primerenca, va continuar amb la voluntat de crear teatre des de zero amb Pluja Teatre i ha acabat derivant en una necessitat d’investigar i documentar tot allò que ens hauria de definir com a poble.
Per què ets actor?
Crec que ser escriptor i actor són dues cares de la mateixa moneda. Si l’escriptura és la construcció íntima del personatge o de la història, l’actuació és la seua materialització física i emocional davant del públic. No concep un text teatral sense la seua posada en escena; necessite sentir la reacció de l’espectador, el contacte directe amb la sala. Formar part de Pluja Teatre com a intèrpret m’ha permés viure aquesta connexió durant dècades, cosa que ha enriquit, inevitablement, la meua visió del món.
Ets un dels membres fundadors de Pluja Teatre, què pots contar-nos-en?
Pluja Teatre va ser una aposta vital i comunitària. Vam començar a mitjans dels anys setanta del segle passat, en ple moviment del que s’anomenava teatre independent. Fins a la dècada següent representàvem teatre per a adults, amb actuacions a tots els territoris de parla catalana. Fent temporades en sales com la Villarroel de Barcelona o el Micalet i el València Cinema de València, participant en mostres de teatre, en el Congrés de Cultura Catalana, o en la Universitat Catalana d’Estiu a Prada.
En la dècada dels vuitanta el grup s’especialitzà en teatre per a infants. Actuàrem en la nostra llengua en territoris de parla catalana i en castellà a la resta de l’Estat. Ha participat en festivals com el TE VEO de Zamora, el FETEN de Gijón, el FIT de Cerdanyola; en campanyes escolars en un munt de ciutats; fent temporades en teatres com l’Escalante de València o el San Pol de Madrid. La trajectòria del grup ha estat reconeguda amb premis com un Max al millor espectacle per a infants per Momo; el Pedro del Rio de la Generalitat a la trajectòria professional; el d’Arts Escèniques de l’Institut Interuniversitari valencià o el Guardó Extraordinari de l’Escola Valenciana.
Quins han estat els resultats d’una formació arrelada a una comarca?
Vam sorgir amb la il·lusió de fer teatre professional des de la comarca, sense necessitat de mirar sempre cap a la capital. Som un grup cooperatiu on la creació sol ser col·lectiva; jo n’he estat autor i actor, però hem crescut gràcies a la feina de gent com Joan Muñoz, Ximo Vidal o Maria Josep Gonga. Si he de destacar una fita en la trajectòria del grup és l’obertura del teatre del Raval a Gandia. Des del 1995, després de reformar un local que havíem obert deu anys abans, la sala es va convertir en un referent com a sala permanent de teatre per a infants a les comarques centrals valencianes. Durant el curs escolar s’hi feien campanyes de dues setmanes cada mes en funcions de matí i tarda per a escolars, amb el cap de setmana obert a tots els públics. Fins al 2013 van passar pel teatre més de quatre-cents mil espectadors. Des d’aquell any la sala continua funcionant sota la gestió de la Casa Calba.
Què hi ha dels teus estudis sobre el teatre i les festes de la Safor?
És una part fonamental de la meua trajectòria. He intentat omplir un buit bibliogràfic. Obres com Les festes de la Safor o El teatre a la Safor (1939–2000) són llibres d’assaig i anàlisi on recull com han evolucionat les expressions escèniques i festives a la comarca. Per a mi, la investigació és la manera de dignificar la nostra memòria col·lectiva. I no ho he fet només a través dels llibres: Pluja va formar part del grup de persones que iniciaren la recuperació de la Visitatio Sepulchri a Gandia. Jo mateix vaig dirigir el Via Crucis Vivent que es representa per Setmana Santa a la barriada de Santa Anna; així mateix, vaig ser l’autor de les noves ambaixades de Moros i Cristians de les festes d’Ador.
Quina ha estat la teua col·laboració a les falles de Gandia i d’altres poblacions?
Alguns aspectes de la festa actual (actes, desfilades i monuments) no m’agraden. Estan fets per a exposar-se, per a ser mirats d’una manera passiva, però hi ha una altra part, que no es veu tant, i que és la que m’interessa i en què participe. A Gandia, per exemple, es fan certàmens de curtmetratges fallers i de teatre; hi ha les emissions falleres de Ràdio Gandia SER, una mena de pòdcasts fallers en què he col·laborat amb guions i gravacions; i sobretot, els llibrets, cada vegada amb un contingut cultural més fort. Ací està el moviment Lletres Falleres per demostrar-ho. Unes publicacions de Gandia i d’altres poblacions valencianes en què he participat amb explicacions i un munt de narracions i articles.
Què pots contar-nos dels monuments fallers?
Construccions repetitives que passen d’una població a una altra constantment. Per a ser mirades sense més ni més, pense que han perdut, fora de tòpics, el seu sentit crític i purificador originari. A Gandia, una part d’aquest sentit s’ha salvat pels premis a la millor crítica local i a les millors escenes LGTBIQ+ i ecològica.
Què pots aportar sobre el moviment cultural saforenc?
El moviment cultural de la Safor ha sigut, històricament, pioner i molt dinàmic. No hem esperat mai que les institucions ens ho donaren tot fet. Des de la transició democràtica fins avui, la comarca ha generat una xarxa potent d’agrupacions culturals, d’escriptors, investigadors i associacions com el CEIC Alfons el Vell de Gandia, el Centelles i Riusech d’Oliva o Saforíssims, el col·lectiu d’escriptors saforencs, que ha mantingut el pols creatiu comarcal. Aquesta vitalitat ha permés que la Safor siga un referent cultural a tot el País Valencià.
Ets un activista de mena força centrat en la teua comarca. Sempre he cregut que la Safor era un fort competidor de la ciutat de València i, en molts aspectes, hi heu anat per davant. Què n’opines?
Crec que no es tracta tant de competir com de demostrar que és possible un model descentralitzat. L’empenta de col·lectius i ajuntaments de diferents poblacions va fer que, efectivament, en certs moments de les darreres dècades, la programació cultural o l’interés per la recuperació patrimonial foren equiparables o superiors als de València. No és d’estranyar que una població de poc més de mil habitants, Potries, haja presentat enguany la seua candidatura a Capital Europea de la Cultura 2031.
Sembla que et decantes fonamentalment per la narrativa i que has guanyat dos premis. Què pots dir-nos?
He conreat la narrativa amb molt de gust i tinc la sort d’haver sigut reconegut en certs certàmens. Destaquen dos guardons: el Premi Ciutat de Palma l’any 1985 per l’obra El somni del mirall, i el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida l’any 1998 per Trinquet trincant. Ambdós premis em van donar l’impuls per creure que es podia escriure en català des de la comarca i arribar a circuits més amplis.
Així mateix, has conreat l’assaig i la investigació…
Crec que és el que més m’ha omplit professionalment. L’assaig em permet ser el cronista que m’agradaria haver sigut. Obres com Les festes de la Safor, La ciutat i els costums sobre la Gandia del segle XIX o Amb los peus verds sobre danses i músiques tradicionals són fruit d’hores d’arxivística i de conversa amb un munt de gent. No es tracta d’erudició buida, sinó de rescatar del pou de l’oblit les pràctiques que ens constitueixen com a societat. La investigació local és una eina de resistència cultural.
De quins àmbits públics et sents més satisfet?
Em sent especialment satisfet de la tasca de normalització lingüística. Tant des de l’escenari com des dels llibres, he intentat demostrar que el valencià és una llengua viva, apta per a la comèdia, la crítica, la ciència o l’erotisme. També em sent orgullós d’haver format part del nucli dur que va fer possible que un grup de teatre comarcal es convertira en una companyia reconeguda fora de les nostres fronteres.
Com veus el futur cultural de la Safor si la situació política canvia?
No crec que ens afecte molt; hi ha un moviment associatiu, cívic i cultural, massa fort per a no poder resistir polítiques regressives.
Quina visió tens de les associacions de la teua comarca?
Imprescindibles. Sense associacions com el CEIC Alfons el Vell, que ha publicat molts dels meus estudis, i altres centres d’estudis locals, la memòria de la Safor seria molt pobra. Són el contrapés necessari a una administració sovint canviant i a l’oblit institucional. Crec en una ciutadania activa i organitzada, que és el termòmetre de la salut democràtica d’un territori.
