Ja pot ser. De fet m’hi vaig començar a interessar, diguem-ne per una qüestió de patriotisme local, arran de descobrir que un escultor anomenat Josep Pujol, el darrer escultor barroc de Catalunya, era fill de Folgueroles, el meu poble. Consultant arxius l’he aconseguit biografiar i he publicar un llibre i diversos articles sobre ell i cinc generacions d’aquesta saga d’artistes que van tenir força activitat al llarg de dos segles. De l’obra feta per aquests escultors, la més important dels quals és troba a Sant Llorenç de Morunys, al Solsonès, n’he arribat a identificar una setantena d’altars i retaules… Malauradament només n’han sobreviscut una vintena.
Comunament es té el concepte que el barroc català no va ser “massa significatiu”. Hi esteu d’acord?
El barroc català és un art menystingut, sobretot enfront del romànic, el gòtic i el modernisme. Quan parlem de barroc hem de tenir en compte que a Europa és un art àulic, de la cort, un art que està directament relacionat amb el poder, amb les monarquies dominants, mentre que a Catalunya el Barroc coincideix en el moment que la monarquia hispànica s’ha traslladat al centre i ens trobem en una certa decadència com a país. En aquest context, el barroc s’expandeix pràcticament a través de l’Església, i com que era fet amb materials modestos com la fusta i d’alguna manera més artesà, va arribar a ser un art ben popular que es va allargassar en el temps.
També s’ha de tenir en compte que una part significativa del barroc català va ser cremat durant la Guerra Civil…
Cert. Gairebé un vuitanta per cent va ser destruït. Es van fer autèntiques barbaritats. El poc barroc que es va salvar va ser gràcies a intervencions com les realitzades per la Generalitat. Si a això se li afegeix les opinions contràries que en tenien d’ell moviments com el Noucentisme, arribarem a entendre el per què el barroc català ha passat d’aquesta manera, diguem-ne, tant injustament “discreta”.
Però anem a pams. Els vostres orígens estan relacionats amb l’estament eclesiàstic.
Bé. Jo vaig estudiar per capellà i en vaig ser gairebé dos anys. Parlem dels anys finals dels setantes. Jo sóc fill d’una visió nova de l’església. Sóc fill del Vaticà II. Tant ideològicament, com per formació. Som els primers seminaristes que recollim les innovacions d’aquest concili. Els de Vic érem un col·lectiu que ens vàrem formar de manera molt sòlida i oberta al món secularitzat.
Que et va fer deixar-ho?
Mentre estudiava com a seminarista jo em continuava relacionant amb la quotidianitat de Folgueroles, amb els meus amics i el meu ambient, excursions, conferències, teatre, activitats… era un dinamitzador cultural del meu poble. És en un context semblant a aquest que aquí a Manresa i amb Esquirols pel mig m’enamoro bojament de la Teresa, la meva dona, i descobreixo que Déu, l’amor i el sexe no es contradiuen, sinó que es complementen. I conseqüentment deixo de ser capellà.
Dins d’aquest ambient sorgeix el projecte Esquirols. Com neix aquest grup de música?
Sorgeix del món de colònies d’estiu. Inicialment tots els seus membres del grup érem del poble de l’Esquirol, menys jo que era de Folgueroles.
Per què opteu per aquest nom malgrat ser conscients dels aspectes pejoratius que té?
A banda de l’aspecte de trencavagues hi havia un aspecte reivindicatiu, ja que el franquisme volia que es digués Santa Maria de Corcó i no pas l’Esquirol. Dir-nos Esquirols era una manera de reivindicar el nom del poble.
Dins del context de la Nova Cançó, com situarieu la contribució que ha fet Esquirols?
Érem un grup sorgit de la realitat comarcal, lluny dels referents de molts cantants d’aquest moviment i de molts crítics musicals més relacionats diguem-ne amb la metròpoli.
Moltes vegades vàrem ser menystinguts per alguns, diguem-ne especialistes musicals, que jo anomeno “barcinonensis vulgaris”, que ens descrivien pejorativament com de comarques, de pagès, tot i la nostra significativa producció discogràfica (6 discos de llarga durada en quinze anys).
Per què l’any 1985 plega Esquirols?
Per diferents motius dos membres puntals del grup, en Joan Croses i la Dolors Roca varen plantejar de no seguir, ja que l’un estava més interessat a desenvolupar altres aspectes relacionats amb el món artístic i l’altre es trobava força cansada. En aquesta situació estava clar que s’havia de plegar. D’alguna manera Esquirols no vam voler fer mai el pas definitiu a la plena professionalització i això també ens limitava.
Tanmateix, s’ha de dir que el fenomen Esquirols no ha parat mai.
Cert. Jo diria que de la petjada que hem deixat no n’érem conscients. Els primers sorpresos som nosaltres: passen els anys i les cançons queden: Fent camí, Torna, torna Serrallonga, Arrels… en són uns bons exemples. Encara ara hem fet, alguns de nosaltres, col·laboracions amb grups joves, com els Ebri Knight, Esquirols segle XXI…
Penso que alguna cosa de bo han de tenir les músiques i les lletres perquè durin fins avui. Vam ser populars, vàrem arribar a la gent i ocupàrem un espai. Vàrem barrejar folk local i nova cançó.
Que va suposar per Esquirols la Promotora de Cultura Popular Enllaç?
Una bona plataforma de llançament i autèntica. Des del primer dia no vam tenir el plantejament de fer cançons per fer diners. Més aviat ens estimulava un servei al país, a la identitat nacional. En aquest context Enllaç quallava molt bé amb nosatres perquè el mòbil de la seva manera de fer era també molt de país, contràriament al que fèien altres promotores.
Pel fet de nèixer a Folgueroles heu estat marcat per Verdaguer…
Sí, i per moltes raons. Per exemple, a partir de l’any 1952 a Folgueroles, amb motiu dels cinquanta anys de la seva mort, van posar uns rètols pels carrers on hi havia els versos de Verdaguer i veies que aquella llengua que parlàvem a casa, i que l’escola no ens l’ensenyava, s’escrivia també.
Verdaguer és el restaurador de la llengua catalana, un segon Ramon Llull. Un home capaç d’escriure una Atlàntida i un Canigó sense que hi hagués gramàtica i diccionaris en català. Verdaguer és el primer gran escriptor català modern, és el màxim exponent de la Renaixença i no només pel que fa a la poesia sinó també a la prosa, a l’assaig…
Una altra faceta vostra, i no menys significativa, és la relacionada amb el món de les auques…
Sempre n’estic fent. De fet en porto gairebé dues-centes de fetes. En aquest darrers anys en faig de mitjana dotze per any.
Jo vaig decobrir el món de l’auca fent de mestre de català. Em trobava que quan havies de fer la síntesi biogràfica d’algun personatge, o perquè a l’alumne li comencin a sonar les quatre obres més signifcatives d’un autor determinat, la forma de l’auca em servia de molt de cara a recordar aquests trets essencials, i això possibilitava generar interès per aprofundir en la matèria concreta. Com a treball iniciàtic per a alumnes de 3er i 4art d’ESO i fins i tot de primer de batxillerat és un mètode força efectiu i interessant. Un gènere simpàtic, en forma de còmic, que té el seu mèrit lingüístic quan és un relat ben dit i ben rimat.
Realment en som testimonis d’aquesta ingent “producció”, tota una mostra a tenir molt en compte que trobareu a www.auques.cat.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
