– La creació de l’Institut Català de l’Associacionisme Cultural com a necessitat i demanda per a enfortir el sector associatiu cultural i com a evolució de l’actual Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.
A la propera legislatura tocaria fer una llei que secundés i donés cobertura legal a totes les iniciatives que formen part de la cultura popular i tradicional. Això passa per reformar-ne el model, millorant alguns aspectes del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, i vol dir buscar la fórmula d’encaixar-hi l’Institut. Nosaltres creiem que la presència de la Generalitat hi ha de ser, perquè és vital que hi sigui.
El que ens convé és la participació, aprofitar tot el talent i totes les idees que hi ha a les diferents associacions i com les podem canalitzar. Per tant, com a ERC ens apuntem al debat i en prenem nota. Això s’ha de traduir en una nova llei que doni acollida, secundi totes les iniciatives i hi doni cobertura legal. Estem convençuts que és un debat que val la pena, més avui que mai.
Hem fet un etapa molt important, però ara toca que, al costat i de la mà de les associacions i de les entitats, puguem ser capaços de fer un canvi que ens posi al segle XXI.
– L’aprovació del PecCAT (Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya) ha suposat un cert enfrontament amb la tradició de gestió associativa d’equipaments culturals històrics.
El PecCat és un bon instrument, però hem de veure quin ús en fem. A ERC defensarem que estigui al servei d’una bona causa.
Catalunya té una sort que no tenen altres territoris de l’Estat: en sanitat molts hospitals són de la xarxa pública, però no són públics. I en cultura ens passa el mateix. Per tant, hem de ser capaços de buscar aquest punt trobada.
Ningú no ha de patir pel PecCat. Al contrari: és un instrument, fins i tot per a les entitats de caràcter privat del món de l’associació, que a Catalunya són la majoria. Hem de veure el PecCAT com un instrument de què es puguin dotar i utilitzar l’Administració al seu servei.
Ara és el moment dels continguts i qui té molt a jugar no és només l’Administració. És el sector privat qui aporta més continguts i ofereix més infraestructura, que ja existeix. Per tant, més que mai és el moment del concert, de la cooperació i del conveni per a arribar a acords.
Mirem el PecCat com un instrument al servei de la cooperació, que ens fa tenir una radiografia clara de la situació del país, però això no vol dir que deixi al marge o comporti obligacions amb les entitats privades. Al contrari, a ERC sempre hem tingut clar que la gran virtut de Catalunya és tota la xarxa d’entitats i d’associacions de salut, d’educació, de cultura… que són fruit de l’esforç de la societat. Per tant, hem d’optimitzar el que tenim: moltes infraestructures, persones, història i coneixement per part del sector privat.
– El moviment associatiu cultural com a element de cohesió social, d’integració i de país.
Hi ha tres qüestions necessàries perquè les entitats puguin funcionar. Per una banda, tenir un lloc: qualsevol entitat que faci una tasca a Catalunya ha de tenir la seguretat que té un espai per a moure’s. Per una altra, disposar dels recursos: hem de ser capaços de trobar fórmules, des de la Generalitat, que donin seguretat. Si una entitat participa d’un programa ha de saber quan cobrarà. Això és molt fàcil dir, però molt difícil de fer. Nosaltres ens comprometem, com a mínim, que la informació hi sigui. Aquí el que ens interessa és patrimonització, que tothom tingui un estatge. Que tothom sàpiga, si rep ajudes, en quin tempo, que els doni seguretat a l’hora de treballar. La tercera qüestió és buscar fórmules de mecenatge en el sector privat.
Deixeu-me me dir que la cultura popular i tradicional és un element de cohesió d’aquest país, que ha rebut una part import de nous catalans que han de trobar el seu empeltament a Catalunya, també a través de la cultura popular. És una oportunitat perquè hi hagi més catalans, més gent que la pugui conèixer i propagar arreu del món. A nosaltres ens interessa que la cultura popular i tradicional catalana no tingui fronteres i pugui ser universal.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
