Com sorgeix la proposta del Galliner?
L’any 1995 un grup de vuit persones culturalment inquietes provinents de diferents entitats de la ciutat vam decidir de crear una nova associació en base a dos objectius: recuperar el teatre Kursaal per a la ciutat i la comarca i oferir una programació estable de teatre i de música.
La propietat del teatre Kursaal era municipal, oi?
Sí. Però es trobava en estat ruïnós, tot i que feia anys que l’Ajuntament l’havia comprat.
Què us va fer pensar que tindríeu èxit amb la iniciativa?
Partíem del convenciment que calia recuperar el teatre i fer-ho des de la societat civil, des del moviment associatiu cultural. És en aquest sentit que ens oferim a l’Ajuntament per a fer la programació del teatre del conservatori. Si l’operació funcionava, plantejaríem la recuperació del Kursaal. Cal tenir en compte que, tot i haver-hi una programació estable al teatre del Conservatori, no tenia gaire èxit de públic.
Podria semblar, doncs, una contradicció, ja que tot donava entenent que no hi havia demanda per a un nou teatre?
Era la nostra opció i proposta. Vam signar un conveni amb l’Ajuntament, el qual ens passà els recursos que tenien per al funcionament amb la condició de garantir un mínim d’espectacles l’any. Ja des de bon començament vam tenir molt d’èxit. Tant, que vam augmentar el nombre de representacions ja el primer any.
Aquesta fórmula de gestió des de l’associacionisme es donava en altres llocs?
Sí. De fet, vam entrevistar-nos per a conèixer-les i poder desenvolupar el nostre propi model de gestió. Una d’aquestes entitats fou l’Associació d’Espectadors del Teatre del Mercat Vell de Ripollet que gestiona la programació del teatre professional des de fa disset temporades ininterrompudament.
Durant tots aquests anys ha canviat res?
Actualment, des que hi ha en funcionament del teatre Kursaal, s’ha creat una empresa pública encarregada de la seva gestió. El Galliner no hi és com a entitat, tot i que alguns dels seus membres hi som presents. Ens hem alliberat de la gestió econòmica, però des del Galliner portem la programació i la difusió del teatre en exclusiva.
D’on provenen els recursos per a fer funcionar tantes sales, amb tanta oferta i tant d’èxit?
Una mica més del 50 % provenen de les entrades i dels abonaments. La resta, de l’esponsorització i de les institucions.
Expliqueu-nos la vostra filosofia de treball i de gestió.
Nosaltres pensem que la clau d’una bona i exitosa programació està en la implicació de la gent i la seva participació. Un tècnic aïlladament pot decidir fer un concert, però no hi ha cap garantia que sigui un èxit. El model de programador de teatre és un model que depèn molt de la persona, de la seva capacitat i sensibilitat. Nosaltres programem en grup i des de diferents perspectives.
I us en sortiu prou bé.
Sí. En aquests moments que hi ha tantes coses per triar, tenim el teatre ple. Crec que impulsar que la gent vulgui anar al teatre, que hi participi, és molt difícil de fer des de les institucions. Hi ha una manera de fer, una funcionarització que fa que la gent no s’ho faci seu.
Com heu aconseguit vincular-hi la gent…
Com he comentat, inicialment érem vuit persones, però tot seguit es va ampliar a unes quinze que formem l’equip gestor. Més tard vam crear uns consells assessors, de teatre i de música, demanant-los assessorament i implicacions. A continuació creàrem la figura dels col·laboradors. Penseu que inicialment no hi havia personal per a atendre el teatre del conservatori. Vam demanar col·laboració i implicació de la gent. Se’ns hi van apuntar força jovent i voluntaris. Això generava complicitats i implicacions. Tanmateix, actualment, amb la posada en marxa del teatre Kursaal, aquest aspecte s’ha anat perdent.
Així, doncs, quina és la clau de volta del vostre èxit?
Nosaltres ens encarreguem de la programació i la comunicació. La clau és aquesta darrera: la comunicació. Generar complicitats no sols amb la gent, sinó també amb els mitjans. Cal fer propostes imaginatives i engrescadores… implicant-hi els actors, i artistes… Mai no hem gastat res en anuncis i publicitat i, en canvi, tenim una presència important i regular als mitjans.
Penseu que, pel fet que siguem una associació, se’ns veu diferents d’un teatre municipal. Això ja transmet una bona sintonia. El nostre mailing és de 17.000 persones. Encara que sigui més car, fem la tramesa personalitzada. I la realitzem nosaltres mateixos, implicant-nos-hi. A banda d’aquesta tramesa, n’anem fent periòdicament d’electròniques.
Quins criteris teniu a l’hora de programar?
Tenim diferents programacions: per a joves, teatre per a gent gran, familiar… Quan veiem les obres, ja en fem la distribució.
Per exemple, la programació per a joves la posem a 5 euros. Pèrdua segura, però és una inversió de futur. Cal programar no tant pensant en un mateix, sinó en el públic espectador. Ara bé, tenim molt en compte que la política de preus no condicioni el fet que tothom hi pugui assistir. No ens interessa programar espectacles amb un preu d’entrada molt elevat, que podríem emplenar, però només amb un segment de població. Considerem que això seria molt negatiu i tenim molt present de no fer-ho.
Quina relació teniu amb el teixit associatiu manresà?
De fet, no hi ha coordinació. El que feia el teixit associatiu ara fa trenta anys o més, tenia molta importància precisament per aquest fet participatiu i voluntari.
A poc a poc, però, els ajuntaments i els tècnics han anat acaparant molts d’aquests espais i han arraconat les entitats. I, d’això, les entitats se n’han ressentit. Paradoxalment, ara els ajuntaments han hagut de crear regidories de participació ciutadana precisament per a resoldre el que havien espatllat. Tanmateix, mentrestant, continuen en alguns casos maltractant les associacions, tant els ajuntaments com els mateixos tècnics que se les miren de reüll. És una llàstima.
I tant!
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
