Diuen que les xifres tendeixen a ser fredes, però també poden rebel·lar realitats molt intenses i potents. Quan dos nombres, 27 i 2156, ens reflecteixen els anys d’emissió i les edicions d’un programa radiofònic de cultura popular, no hi ha fredor possible. Aquest és el cas del Fes ta Festa, recentment reconegut amb el Premi Mutualitats i Cooperatives de l’Associacionisme Cultural Català. Ens hem desplaçat al seu estudi per parlar amb Jesús Ventura, director del programa, i així conèixer millor l’essència d’un projecte que ha sabut enamorar milers d’oients durant gairebé tres dècades.
Com recordeu aquell moment que dieu: m’agrada la cultura popular, i a més, vull fer un programa per difondre-la.
El meu pare era sardanista fins a la medul·la. És lògic, doncs, que jo a casa sempre hi respirés sardanes. Ell també es dedicava a la difusió: escrivia articles i feia programes radiofònics. Juntament amb altres persones, va fundar el Grup d’Informadors Sardanistes a l’Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona, una entitat que ara mateix tinc l’honor de presidir. Aquest grup fou molt important perquè moltes persones, inclòs jo mateix, s’interessin més seriosament en la tasca comunicativa.
Fins a l’aparició del Fes ta Festa, no existia cap programa exclusivament dedicat a la cultura popular. Quina va ser la recepció del públic?
El Fes ta Festa va ser una aposta molt agosarada. En primer lloc, perquè substituïa “La veu de la sardana”, un programa molt emblemàtic i consolidat en el qual jo havia treballat com a guionista. I en segon lloc, perquè mai s’havia fet un programa que parlés sobre castellers, geganters o altres expressions de cultura popular. Llavors, molts d’ aquests col·lectius no eren una referència d’àmbit nacional. Les seves activitats només obtenien el ressò dels mitjans locals. En aquest sentit, cal agrair l’atreviment de l’Enric Frigola, llavors cap de programes de Ràdio 4, que va tenir la valentia de creure en una aposta no gens segura. Ell mateix ens va suggerir el nom de Fes ta Festa, a partir d’una cançó escrita per Joan Crossas amb el grup Esquirols.
Vàreu començar a emetre el programa radiofònic Fes ta Festa l’any 1989, molts anys abans que Internet – i molt menys l’emissió a través de podcasts de programes radiofònics – es popularitzés. En aquella època, difondre cultura popular devia implicar molts quilòmetres de “cotxe i manta”.
És cert que durant els primers anys vàrem fer molts quilòmetres, i vàrem anar a veure moltes festes. Al meu entendre, tanmateix, l’encert més important va ser saber-se rodejar de les persones idònies per liderar les seccions. Per posar un exemple: des del primer dia, la mateixa persona realitza les cròniques castelleres. El Carles Esteve és una gran referència en la divulgació dels castells, i nosaltres hem pogut comptar-hi des dels inicis del Fes ta Festa.
A nivell de difusió, sí que hem hagut d’adaptar-nos. Quan no hi havia Internet, la importància del Fes ta Festa com agenda cultural era molt major. Actualment, tot està a l’abast d’un clic.
Aposteu per una connotació “àmplia” del concepte de la cultura popular. Podeu explicar el rerefons històric d’una sardana, però també el d’un cant de taverna o un joc tradicional a punt de desaparèixer.
Poc a poc, hem anat creant seccions especialitzades encapçalades per persones d’una gran vàlua i amb molts coneixements. Afortunadament, hem pogut mantenir aquest nivell durant tot aquests anys. Afortunadament, la temàtica de la cultura popular és immensa. La complicació és trobar el format radiofònic adequat.
Quina línia editorial us heu marcat a l’hora de decidir els temes que tractareu en cada programa?
Els responsables de les seccions tenen llibertat absoluta. L’únic requisit, per altra banda molt lògic, és que se cenyeixin a la mateixa essència de la secció. Com que moltes vegades són ells mateixos els qui ens han proposat formar part del Fes ta Festa, aquest condicionant mai és cap impediment. Partim de la convicció que sota el paraigua de la cultura popular s’hi poden aixoplugar moltes temàtiques: des de les expressions més artístiques fins a les més costumistes. A vegades tendim a creure que les expressions de cultura popular han de traspassar la nostra generació. Jo em pregunto: si durant tot el segle XX, hem parlat sobre l’associacionisme de mitjans del segle XIX, perquè no podem parlar durant el segle XXI de les expressions culturals de mitjans del segle XX?
Programa a programa, arribem al 2009. Un any que suposa un punt d’inflexió en la trajectòria del Fes ta Festa.
Quan ens van acomiadar de Ràdio 4 va ser un moment molt dur. El maig del 2009 ens van comunicar que el 30 d’agost deixaríem d’emetre. Ni tan sols ens van deixar arribar als 20 anys d’emissió, que complíem un mes més tard. I després de presentar propostes a diferents mitjans i entitats, vam decidir tirar endavant el nostre propi projecte. Es tractava d’una aposta arriscada, perquè en aquell moment la paraula podcast semblava més un insult que una plataforma tecnològica, però el temps ha demostrat l’encert d’aquella decisió. Malgrat al començament d’aquests set anys que estem aportant diners de la nostra butxaca pel manteniment del lloc web, estic molt satisfet d’haver-ho fet. Si ara em demanessis de formar part d’una plantilla de manera fixa i exclusiva, hi renunciaria. No estic disposat a perdre la llibertat que hem aconseguit. En aquell moment, l’empenta i la determinació de l’Amadeu Carbó per continuar emetent el Fes ta Festa va ser decisiva.
Siguem autocrítics. Quines mancances tenim des de l’àmbit periodístic per difondre millor les iniciatives de cultura popular?
En l’àmbit periodístic hi ha moltíssimes coses bones, però també algunes de dolentes. Les pitjors, al meu entendre, són dues: els prejudicis i la ineptitud. Quan un periodista té una imatge estereotipada d’un col·lectiu o una expressió de cultura popular, decideix directament no parlar-ne. Hem de destruir els prejudicis de la cultura popular, que només serveixen per fomentar la ignorància. Combatre el pensament que les expressions tradicionals no tenen res a veure amb el nostre present; fer entendre que podem recollir el bagatge que hem rebut del passat, i adaptar-lo als gustos populars actuals. Malauradament, quan avui en dia es vol fer aquest exercici, no es recorre sempre a referents culturals catalans, sinó anglosaxons i d’altres referències. Allò que ve de fora sempre és millor. En el fons, snobisme stúpid.
Segur que teniu pensades noves idees pel futur immediat del Fes ta Festa.
Produir el Fes ta Festa és molt sacrificat. Implica moltes hores de dedicació i feina. Dit això, estem molt contents perquè el programa cada vegada flueix millor. Estem plantejant-nos canvis en els format, com ara l’elaboració de nous audiovisuals, o bé l’ampliació de nou continguts. De facto, ens hem convertit en una associació radiofònica sense ànim de lucre. De totes maneres, decidim tirar per un o altre camí, segur que continuarem emetent. És l’amenaça que vam fer en el parlament de l’acte de lliurament dels Premis Antoni Carné: “Ningú no ens aturarà”.
Com vau rebre la nominació dels Premis Antoni Carné de l’Associacionisme Cultural Català?
Amb moltíssima il·lusió. L’altre dia vam fer repàs de l’hemeroteca del Fes ta Festa, i vam adonar-nos que la persona que més vegades hem entrevistat és el Toni. Ell tenia una gran estima pel nostre programa, i ens la va saber transmetre. Quan vam celebrar els 2000 programes del Fes ta Festa a la seu de Vilaweb, moltes de les personalitats que havien confirmat la seva assistència la van declinar a l’últim moment, al·legant que havien d’estar presents a un acte celebrat a la mateixa hora al Col·legi de Periodistes. L’Antoni Carné va ser l’única persona que va trobar la manera d’escapar-se del Col·legi de Periodistes i venir-nos a fer companyia. Lluirem el guardó amb molt orgull.
Els Premis Antoni Carné de l’Associacionisme Cultural Català han estat possibles gràcies a la implicació de BBVA CX i Fundació Antigues Caixes Catalanes, col·laboradors principals del certamen, i el patrocini de Previsora General, Estrella Damm, Arç Cooperativa i la Fundació Catalunya Cultura.
