Què podeu dir-nos del vostre pas per l’ICE?
Fou una de les etapes més riques des del punt de vista pedagògic i material, perquè aconseguírem que vora 3.000 ensenyants valencians obtingueren la titulació per tal d’introduir la llengua a l’escola, i no sols a València, sinó també a Catalunya i les Illes.
Al principi, la gent hi anava voluntàriament i ho feia des d’una òptica “militant” perquè estava molt sensibilitzada per la llengua i el país. Després, introduïda ja la llengua a l’escola, com a vehicular i assignatura, vingueren els professionals que havien d’impartir-la o parlar-la, però sense la mateixa sensibilitat dels primers.
En qualitat de què heu participat com a professor convidat?
A Llatinoamèrica, per exemple, he impartit cursos sobre literatura perifèrica espanyola perquè m’interessava que canviaren la seua visió, tan centralista i castellana. Els parlava de la literatura tan interessant de Manuel Rivas, Manuel de Pedrolo, Josep Lozano… Vaig tenir un cert èxit.
En alguns casos, vaig viure intensament situacions especials, com a la Universitat d’Antigua (Guatemala) on es parlen vint-i-quatre llengües, vint-i-una de les quals són maies.
També em vaig centrar en la cultura valenciana i la hispànica relacionada amb la nostra.
Quant a l’assessorament en polítiques lingüístiques, alguns països centreamericans me’n demanaren i, posteriorment, com anava a la fira del llibre de Buenos Aires –de les més importants del món hispànic, i on vaig conèixer la vídua de Borges, Ernesto Sábato i Rubén Vela– també me’n demanaren. Va ser un dels moments més feliços de la meua vida.
I els cursos d’economia i cultura?
Un organisme hispanoamericà, on estan representats Portugal, Espanya i Llatinoamèrica, em convidà a un congrés centrat en economia i cultura. Jo vaig parlar del sistema cultural anglosaxó i llatí.
Parlem ara de la vostra producció assagística.
Els darrers: Generació dels 70 (1971) és un llibre juvenil on parlava dels escriptors que escrivien en català al País Valencià. Em vaig centrar en aquella generació perquè era la meua i perquè fórem els qui començàrem a escriure en valencià sense ser o viure a la capital i constituírem un grup amb una certa consistència. Encara que el realisme social va intervenir-hi al principi, en uns quants anys començaren a aparèixer altres corrents i ens diversificàrem.
Després aparegueren Damunt del Port de Càrcer i els Orígens de la impremta valenciana. He de reconèixer que sóc una mica dispers perquè, quan un tema m’interessa, de seguida m’apassione. En el darrer cas fou perquè vaig ser nomenat comissari de l’exposició sobre la impremta valenciana arran de la celebració del cinquè centenari de Tirant lo Blanc.
Després heu escrit biografies de Rafael Comenge, Ibn Al-Abbar i Matilde Salvador.
Rafael Comenge va ser un home molt polifacètic: polític, jurista, assagista… Va escriure novel·les força interessants sobre els roders valencians. Joan Fuster em comentava que fou l’últim gran coneixedor del bandolerisme valencià.
Quant a Ibn Al-Abbar, sempre m’ha interessat la literatura aràbigovalenciana i el personatge, oriünd d’Onda, és interessantíssim. Fou l’últim primer ministre de l’antic regne islàmic de València i va signar la seua rendició amb Jaume I i escrigué una poesia magnífica. Vivia exiliat a Tunis, on va ser assassinat perquè es rebel·là contra el poder establert: es considerava àrab i considerava els tunisencs uns berebers parvenus.
Pel que fa a Matilde Salvador, érem carn i ungla i treballàrem plegats en moltes coses, com la col·lecció Canastrell.
Com a poeta heu publicat, entre d’altres, Els llibres d’Alb Sebelaci i Esmicolat calendari.
Vaig començar molt prompte i amb versos per a cançons d’Enric Ortega, un dels membres d’Al Tall. Després vindria el premi Ausiàs March de poesia. De fet, sempre m’he considerat, sobretot, poeta i, malgrat que ara mateix no escric massa perquè la literatura institucional em té enganxat i ofegat, no abandone…
Com definiríeu la vostra poesia?
Vaig partir del realisme social, però amb imatges personals i un llenguatge especial. Després, m’he centrat en un lèxic més ric. Encara que siga un tòpic, veig els meus poemes, publicats i no publicats, com a fills.
Heu col·laborat en un munt de publicacions periòdiques: Destino, Cormorán i Delfín (Buenos Aires), Novedades (Mèxic), El Punt, Serra d’Or, Papers de Campanar, Levante, Mediterráneo, Diario de Valencia, El Periódico de Catalunya, El País, La Vanguardia… Quina n’és la temàtica?
En la premsa llatinoamericana, els temes ja esmentats. Ací solen ser puntuals i de certa actualitat, però sempre culturals. Educa molt obligar-se a escriure diàriament una columna. De fet, hi ha grans escriptors, com Montserrat Roig o Josep Pla, els articles de premsa dels quals són absolutament modèlics. Josep Pla és per a mi la culminació de la literatura en català. Ha estat l’animal literari més gran que he conegut.
Com era?
Molt misògin, però amb una gràcia especial que es projecta en la seua literatura. El vaig conèixer i el vaig visitar al Mas de Llofriu. Quan explicava literatura sempre deia als meus alumnes que hi ha exemples literaris que demostren que la literatura està per damunt de la realitat, és el seu cas; com quan deia: “El millor port de la Península és el de Maó”. I què dir d’Homenots, de la seua subtil i intel·ligent ironia?
També heu tingut a veure amb la recuperació de la literatura infantil al País Valencià.
Ciprià Císcar m’encarregà en 1983 la constitució de l’àrea de publicacions de la Conselleria de Cultura i la coordinació de les publicacions de la Generalitat, així que vaig gestionar la Biblioteca Infantil, imprescindible aleshores, perquè no hi havia editorials que publicaren obra infantil en valencià. I és que, a banda d’editar clàssics valencians acompanyats d’il·lustracions d’Alfaro, Boix, etc., em vaig apassionar per la literatura infantil, sobretot la que s’escrigué fins als anys trenta.
Com a editor, teniu més de cinquanta títols publicats.
He publicat col·leccions privades, però, en nomenar-me cap de publicacions de la Conselleria de Cultura i Educació, per una qüestió ètica ho vaig deixar. De fet, ens concediren un premi internacional per una publicació sobre arxius.
I per a la Unió Europea o l’Acadèmia Basca de la Llengua?
Pertanyien a l’àmbit sociolingüístic i he de dir que Rafa Ninyoles hi va tindre molt a veure.
També fóreu director de política lingüística.
En el moment més àlgid de la Batalla de València i el de major violència. Degueren preguntar-se: a quin ximple li pegaran per totes bandes i aguantarà? I em nomenaren a mi… i perquè no era una persona de partit. I el cas és que, tenint sempre clara la veritat científica de la llengua dels valencians, vaig fer per esmorteir-ne els atacs decantant-me per l’òptica general europea.
I diputat a les Corts de 1995 a 1999. Pel PSPV o pel PSOE?
Pel PSPV, encara que jo venia del vell PSV. M’ho demanaren per la meua experiència en lleis culturals, ja que sabien que se’n promulgarien moltes. Vaig ser ponent de la llei de Patrimoni Cultural Valencià, de la de la Música Valenciana i altres…
Finalment, entreu al Consell Valencià de Cultura.
M’elegiren per unanimitat tots els grups parlamentaris, fet excepcional. Després, i també per unanimitat, em nomenaren secretari per la meua experiència en les activitats ja esmentades.
Sou un gran treballador…
Recorde que Otto Preminguer, director de cine que m’agradava molt, deia: “Aquell que fa moltes coses és perquè té molt de temps per a fer-les; però aquell que mai no fa res, mai no té temps de fer-les.”
Heu rebut mencions honorífiques i sou membre de diverses institucions relacionades amb les arts gràfiques i la història de la literatura.
Sóc membre de totes les associacions d’escriptors nacionals; quant a les internacionals, m’omple d’orgull ser soci d’honor de la Biblioteca Nacional José Martí de Cuba i membre del Museu Gutenberg de Magúncia, per a l’Anuari del qual vaig ser el primer a publicar un assaig en valencià.
De quins àmbits us sentiu més satisfet?
Dels que tinguen a veure amb la pedagogia i, sobretot, els amics.
Pepa Úbeda.
