Jaume Arnella està a punt de fer 80 anys i per celebrar-ho aterra dijous vinent en el CAT de Barcelona amb una triple proposta: un concert rodejat d’amics i col·legues, la presentació del llibre biogràfic escrit per Ferran Riera i amb nou disc. Figura degana del folk, la seva trajectòria està plena d’experiències individuals i col·lectives: integrant del Grup de Folk, Orquestrina Galana o El Sac de Cançons, impulsor del Tradicionàrius, recercador de cançoner popular o creador de més de 350 romanços, entre moltes altres. Arnella, que es defineix com a romancer abans que músic, cantant o escriptor, reivindica en l’entrevista l’ofici del joglar i el cant col·lectiu, i ens revela la seva fórmula per fer cançons, més pròxima a la sopa d’all o un allioli que a una recepta del Bulli.
Són 80 anys i prop de 55 de trajectòria. Com es condensa això en un concert?
Hi havia la possibilitat de fer un recopilatori. Perquè complir 80 anys impressiona. Sempre que fas anys impressiona, i més si són 80. Estic content d’haver-hi arribat i de continuar fent coses que m’emocionen. Llegeixo un poema que m’impressiona i a vegades surt una cançoneta. En el concert presentaré coses que estic remenant ara. Començaré amb un romanço que vaig dedicar al Joan Soler i Amigó, que va morir l’any passat. També hi haurà unes quantes cançons populars que vaig recollir del Maresme i de la Garrotxa, i algunes cançonetes noves, adaptacions de poemes que m’han arribat per un motiu o un altre.
Què han de tenir les històries perquè t’arribin? Quines són les que més t’interessen?
Què fa que una pel·lícula t’emocioni i una altra no? És una manera senzilla de dir les coses. Els sentiments, ara i fa deu mil anys, sempre són els mateixos: llavors en deixen Eros i Tànatos, ara, amor i mort. I t’arriba l’amor i la mort. Fer 80 anys et fa pensar en com passa el temps i en com he fet servir aquest temps. I estic content perquè l’he fet servir en el que m’agrada: intentant, amb la faràndula, emocionar-me jo i que la gent s’emocioni.
Es tracta de fer un allioli a cada lloc on vas, sigui una sala, un carrer o una plaça. A vegades se’m nega però sovint em queda força bé, i quan es lliga és molt gratificant. Per exemple, quan vas a un institut i aconsegueixes que els nanos estiguin amb els ulls oberts escoltant el romanço del Quico Sabaté, la satisfacció és enorme. Com és una satisfacció veure que hi ha joves que canten el meu repertori. Les generacions més joves no volen partir de zero i aprofiten el que poden de les generacions anteriors, aquesta és la gran diferència amb nosaltres.
Abans era més difícil o més fàcil crear?
Quan vam començar amb el Grup de Folk, que va ser el meu baptisme a la faràndula, encara hi havia el Franco i estava prohibit tot. Però llavors no teníem constància de res –tot i que després vam descobrir que sí hi havia uns mestres– i havíem de crear. No hi havia cànons, valia tot. Et cenyies a les coses bàsiques: l’amor, la mort, la llibertat i l’opressió. I podies abaixar el cap i acceptar-ho o dir que no i fer botifarra, i vaig fer la cançó de la botifarra.
Et defineixes no tant com un cantant sinó com un romancer. Què vols dir amb això?
Vull dir que faig moltes coses però cap de bona. Perquè jo canto, però no sé cantar, escric lletres, però no soc escriptor, faig música, però no soc músic. Quan sents al Toti Soler, per exemple, penses: “Quina bestialitat!”. Jo faig la sopa d’all, no faig allò que fan al Bulli. Però aquesta cosa senzilla funciona.
En alguna ocasió has dit que sents enveja de llocs com Grècia o País Basc, que quan vas a una taverna tothom canta. Per què aquí no cantem tant?
No ho sé, potser es considera que no és prou seriós. El que s’ha recollit i potenciat més són les danses rituals: la dansa de Campdevànol, la de Castellterçol, el Ball del Ciri. Però quan la gent estava contenta, què ballava? Perquè no es posaria a ballar un minuet. Això és el que no ens ha arribat.
Igual que a l’hora de cantar, no sé com s’ha escapçat això. La cançó sempre ha estat com una mena de pulmó per respirar una mica, i per dir el que més o menys et sembla que es pot dir, o el que no es pot dir. Jo sempre he batallat perquè la gent cantés, des que estava en el col·lectiu Telstar 33 i editàvem la col·lecció Esplai de cançoners, amb els primers discos del segell Als 4 Vents, després amb Bàsic de cançons… Hi ha iniciatives molt bones com la Taverna del CAT, que he replicat a Santa Eulàlia de Ronçana, on visc: ens trobem un dia a la setmana per cantar cançons de taverna.
Quina és la força del cant col·lectiu?
És una cosa màgica, hi passa alguna cosa, n’estic convençut. És com un mantra, hi ha un esclat d’energia, saps que formes part d’una comunitat.
D’on que neix el teu interès per recollir el cançoner tradicional?
La primera vegada que vaig sentir cantar un romanço va ser l’any 1959 a Sant Quirze de Colera, un monestir abandonat que depenia de Sant Pere de Rodes i on havíem parat a dormir. A la nit, nosaltres vam cantar unes cançons i després un pastor va cantar ‘L’Hostal de la Peira’, un romanço que jo no havia sentit mai. Vaig quedar impactat, em va deixar l’ànima esvalotada. Amb les cançons populars passa igual. No per les cançons pròpiament, sinó pel que hi ha al darrere, el que la gent viu. Sempre que canto aquesta cançó veig aquell pastor. La gent quan canta recorda els moments.
A vegades la gent que m’ha cantat cançons em diu: “Aquestes cançons que he après dels meus avis te les passo a tu perquè no es perdin”. Que no es perdin les cançons o unes maneres de veure la vida? Suposo que això són les cançons tradicionals. Igual que les eines del camp són una manera de treballar aquesta terra, una manera de parlar aquesta terra són les cançons, o les rondalles, etc.
Amb totes les cançons que he recollit la meva pretensió no ha estat fer un estudi sinó escampar-les de seguida perquè la gent les cantés. Amb Sac de cançons fèiem còpies amb un ciclostil i anàvem a l’escola d’estiu per ensenyar als mestres i que ells les cantessin a les escoles, i també als moviments educatius i a l’escoltisme. Jo sempre m’he sentit com si en perdonessin la vida, com La Ventafocs.
Des d’altres àmbits culturals sempre s’ha mirat una mica per sobre de l’espatlla la música tradicional?
Aquest és també un problema dels polítics, que diuen: “Això no es pot fer, fa moltde poble”. Qui només vol fer el que fan a la capital, la que sigui, és un colonitzat, un provincià. En temps de la Transició, també hi va haver una transició de funcionariat, i hi havia funcionaris que et deien: “Ara portarem uns artistes estrangers a veure si n’apreneu”. I tu els podries dir: “A veure si porteu també gestors i programadors de l’estranger”.
Encara continua passant?
Tinc la sensació que amb els polítics no ens hi podrem entendre mai. Parlem llenguatges diferents. Si parlem de parets, jo puc dir: “Farem unes parets de pedra seca”; ells: “No, podem fer una paret de formigó de molts més metres”. Ells parlen d’indústria cultural, tot ha de ser rendible. I potser sí.
Com entens la tradició?
Les cançons només són vives si les cantes. Les tradicions han d’estar vives, i per estar vives la gent ha de fotre-hi cullerada. Això si parlem d’interpretar cançons tradicionals. Però si tu vols fer una cançó sobre una situació actual, ho pots de moltes maneres: a partir de les músiques o amb una manera de fer de lletres. Per exemple, fent heptasíl·labs, perquè els heptasíl·labs són una cosa molt tradicional. És el que fan la majoria de corrandes. Verdaguer ja deia que una de les coses que més li costava era determinar la mètrica que havia de fer servir.
En els anys de La Galana, vau contribuir a potenciar els balls d’envelat i la feta al carrer, una festa organitzada sobretot des de les associacions. Com ha canviat el paper de les associacions en l’organització de la festa?
El gran canvi va ser en els anys 70. En temps de Franco no hi havia locals, tots eren de L’OJE (Organización Juvenil Española) o de l’Església. I la gent havia de fer coses. I s’espavilaven. Després guanyen les esquerres i les esquerres diuen: “Vosaltres aneu a casa que això ja us ho farem nosaltres, que nosaltres som uns bons tècnics”. Llavors la gent se’n va anar a casa i després el funcionariat, ja cobrant, els ho organitza, i es queixa que la gent no surt de casa. Però si els hi has enviat tu? I ara continua més o menys així. Els hi fa nosa que la gent sigui capaç d’organitzar coses. Volen tenir el monopoli del poder.
Com veus el panorama de la música tradicional avui?
Jo el veig bé. La gent està molt preparada, sobretot la gent jove. Però han de tenir més collons i ser capaços de fer botifarra als polítics, que són els que fallen. Es fa difícil perquè no tenim poder, no ens sabem ajuntar, aquesta és una de les dificultats més grans. Normalment l’artista és força individualista. Jo mateix no sé treballar en grup, vaig estar sis anys amb La Galana, i és el màxim.
Quins són els teus pròxims projectes?
Aquest dia 23 a més del concert presentarem un llibre i també un disc.
No sabia que també hi haurà nou disc
No ho sap ningú. Em van dir: “Vine i fes el que vulguis”, i vaig pensar: “Per què no fer un disc?”. L’he titulat 40 i 40 i besa el cul de la geganta, és un títol que em fa molta gràcia, em recorda quan de petit jugàvem al carrer i picàvem als timbres. He hagut de trigar vuitanta anys a poder posar la paraula “cul” a la coberta d’un disc.
