Ha rebut un premi Antoni Carné per la seva trajectòria tant en l’associacionisme cultural com per la tasca divulgativa i els nombrosos estudis que ha fet al llarg dels anys sobre cultura popular. Què significa aquest reconeixement per a vostè?
Una sorpresa i una il·lusió. Una il·lusió perquè per descomptat s’agraeix que et reconeguin la tasca feta. I una sorpresa perquè mirant enrere m’adono que n’he fet moltes de coses, però les he fet sense voler, perquè creia que valia la pena fer-les i em venia de gust, mai m’he preguntat si feia molt o poc, ho feia i punt.
Ara bé, això no vol dir que la seva vinculació amb la cultura popular hagi acabat. Què fa actualment en Jan Grau en aquest àmbit?
La meva mala salut de ferro em permet fer moltes menys coses de les que voldria. Segueixo col·laborant amb el què puc i amb qui m’ho demana. Escric, menys del que voldria però escric. Tinc un parell de llibres, un dossier pedagògic i una auca en marxa. Estic assessorant els organitzadors d’una festa que volen potenciar-la. Unes sessions sobre cultura popular per a periodistes. Vaja, que de feina en tinc tot i jubilat.
Ha publicat diversos treballs sobre gegants, fabularis, nits de Sant Joan… hi ha res que voldries investigar i encara no ha pogut?
N’hi ha una colla, alguns potser semblaran insòlits: els homes salvatges; els ossos de balena i els cocodrils a les esglésies; els nans i capgrossos… en tinc més. Sense comptar els que tinc a mig fer: l’àliga festiva; el drac; la botiga ‘El Ingenio’…
Ha treballat a l’administració en la gestió de la cultura popular. Diria que els poders públics s’impliquen prou en la cultura popular, o encara es confia massa en l’altruisme de les entitats?
Depèn de qui està davant de l’administració corresponent. Massa vegades he pensat que les entitats, la cultura popular en general, han sabut sobreviure i evolucionar malgrat les administracions. En general les entitats han de ser capaces de funcionar sense la intervenció de les administracions, i aquestes s’haurien de mirar sempre la cultura popular com una riquesa, com un patrimoni viu que cal potenciar. Això no treu que sigui convenient i gairebé obligat a les administracions implicar-se i donar suport a aquelles iniciatives extraordinàries de les entitats.
La relació entre administracions i entitats és clau per al sosteniment de la vida cultural d’un país, és una mena de win-win…?
Estan condemnats a entendre’s, malgrat que sovint no sigui fàcil. Hem d’entendre com a vida cultural la cultura pròpia, la que neix i es desenvolupa dins la comunitat, en cap cas el consum cultural sense altra implicació que l’oci. La clau de la vida cultural del país és sempre la gent i la seva voluntat. La cultura popular aparentment no genera ingressos econòmics per les administracions, el què s’entén per economia directa. Però indirecta si, per exemple una festa genera una despesa per la població, però la proliferació de visitants i la mateixa despesa dels ciutadans, genera un important moviment econòmic a la població, aquesta és l’economia indirecta, evident però difícil de quantificar. Al marge de la vitalitat social i del sentit de pertinença que genera. D’altra banda, no només és convenient que les administracions donin suport a la vida cultural sinó que els interessa implicar-s’hi, fins i tot massa vegades hi ha exemples de les administracions que volen dirigir o controlar la vida cultural. Però malgrat tot estan condemnats a entendre’s.
I a les escoles, és fa prou per introduir la cultura popular com una matèria tan vital per a la vida democràtica d’un país? Com es pot millorar aquesta corretja de transmissió, perquè moltes entitats es troben que no tenen relleu generacional perquè els infants i adolescents no han entrat en aquest món.
N’hi ha que sí, especialment en aquelles poblacions en que hi ha una consciència a l’entorn de la seva cultura popular, però gairebé només la local. Falta la consciència pedagògica de l’interès que te el patrimoni immaterial, llevat de casos excepcionals i dispersos, i gairebé sempre a nivell local. No és d’estranyar atès que la convenció de la UNESCO pel patrimoni immaterial és del 2003. No hi ha encara aquesta implicació pedagògica que caldria. Estem al començament del procés encara. Penseu que quan la Patum va ser declarada Patrimoni de la Humanitat al 2005, Espanya encara no havia signat la convenció i cal vehicular la petició de declaració a través d’un estat. Cal que la consciència de la societat en general i de la comunitat pedagògica en concret ho assumeixi en la mesura que es mereix. Potser quan es doni aquest cas no ens trobarem amb escoles amb pretensions multiculturals que no fan pessebre per la seva connotació religiosa i en canvi celebren el Saint Patrick’s day, sense tenir en compte que també te connotacions religioses en una altra cultura.
I els mitjans de comunicació públics? Els castellers estan molt normalitzats, però altres expressions és difícil que trobin un espai prou sòlid més enllà de peces anecdòtiques. Tu també has fet molta divulgació a través dels mitjans, com ho veus?
Com passa amb l’aspecte pedagògic, en els mitjans de comunicació també estan començant a trobar la mesura. Del 1998 al 1994 vaig tenir l’honor de fer el programa Víbria al Canal 33, el primer que es va fer a la televisió catalana sobre cultura popular, en aquells moments no es feia res més sobre el tema, ni els castells tampoc i era impensable que als magazines o a les notícies hi sortís res. Amb els anys ha millorat, però encara falta perquè es normalitzi del tot. Els castells són un cas apart, reben un tractament similar als esports i hi ha l’emoció i la incògnita de si cauran o se’n sortiran. A nivell de ràdio és on més s’ha normalitzat i en premsa escrita encara falta. El problema rau en que el llenguatge periodístic és, en general, superficial. El que vol la cultura popular és ser present als mitjans d’una forma massa específica. Hi ha un conflicte de llenguatges. Ara bé, de la mateixa manera que sovintegen els documentals sobre patrimoni material, és veritat que sobre l’immaterial encara anem coixos.
Com ha canviat el concepte de cultura popular des que tu t’hi comences a dedicar fins ara, tant en les administracions com dins de la mateixa societat catalana?
M’atreviria a dir que més que canviar ha evolucionat, però per damunt de tot ha crescut i s’ha desenvolupat considerablement. Abans parlàvem de castells per exemple, abans de 1981 existien poc més d’una vintena de colles i es podien veure castells de vuit pisos com a molt en mitja dotzena d’ocasions l’any. Ara de colles n’hi ha un centenar i tot l’any es poden veure castells de vuit, de nou i de deu. Un altre exemple son els gegants, aquell mateix 1981 n’existien uns cinc-cents i ara ens acostem als cinc mil. En ambdós exemples amb la corresponent gent que belluguen. En el moment en què vaig començar potser la majoria érem només els que sense massa coneixement ni criteri creiem que calia potenciar la cultura popular, i ara m’atreviria a dir que està molt més generalitzat i normalitzat.
1
