Filòleg i aficionat a les rondalles des de menut, Joan-Lluís Monjo i Mascaró es va doctorar a la Universitat d’Alacant el 2022 amb una tesi sobre el patrimoni rondallístic de Tàrberna. Llavors va descobrir que, d’entre tots els gèneres del folklore oral, el més habitual no conté dracs, bruixes ni altres éssers meravellosos i tampoc indrets fantàstics, sinó que era protagonitzat per capellans libidinosos, beneïts innocents o monges més terrenals que espirituals. I també va adonar-se que el gènere llicenciós, aquell relacionat amb el sexe o amb ingredients considerats tabú, era un àmbit invisibilitzat, marginat i molt poc estudiat, de fet, no comptava amb cap estudi monogràfic en el folklore valencià.
Amb El seculòrum i la seculera: contes i acudits llicenciosos valencians de tradició oral (Edicions del Bullent i l’ETNO), Monjo ha volgut omplir aquest buit i posar en valor un gènere que busca entretenir però també provocar, transgredir o almenys, alleugerir, les pressions del poder. L’obra reuneix 129 d’aquests relats, recollits directament de la tradició oral i al llarg d’una trentena d’anys per poblacions arreu del País Valencià, tant de l’àmbit lingüístic català com castellà. El llibre va guanyar el 24è premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular que impulsa L’ETNO, Museu Valencià d’Etnologia.
El folklore de caràcter llicenciós ha estat molt poc estudiat. En el llibre afirma que preferim les llegendes meravelloses que els contes o acudits llicenciosos, que sovint s’etiqueten amb adjectius com ‘picants’, ‘verds’, ‘calents’, ‘dissoluts’ o inclús ‘obscens’.
Sovint, quan s’ha fet una mostra de la cultura popular, s’ha volgut triar allò que es considerava més digne i més bonic. A vegades, perquè moltes recopilacions anaven dirigides a un públic escolar. Però també hi ha hagut un cert prejudici contra els temes llicenciosos, i molt de puritanisme. I en determinades èpoques s’han censurat. Però si es vol fer un estudi de la cultura popular, no es poden obviar segons quins temes, cal tenir en compte tot i veure la realitat tal com és.
El llicenciós és un dels gèneres preferits i més vius. Quan jo anava a parlar amb els informants, molts començaven amb aquest gènere, com posant-me a prova, per veure com jo reaccionava, o si els seguia el joc. A voltes, era una mostra de confiança: quan jo ja havia tractat un informant i m’havia guanyat la seua confiança, com a premi m’explicava un d’aquests contes, que per a ell era com una cosa secreta, especial.
Com ha estat el treball de recerca i recopilació de les rondalles?
Vaig començar a principi dels anys 1980 com un aficionat, animat pels mestres de l’escola, que em van fer veure que aquelles històries que em contaven a casa potser eren una cosa més excepcional del que jo em pensava. Llavors la cultura oral era una cosa més viva. Em vaig animar i amb el temps aquella afició es va convertir en una recerca acadèmica, gràcies primer al mestratge del professor Joan M. Petit, de la Universitat de Montpeller, i després a Josep M. Pujol i Carme Oriol, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.
Per aconseguir els materials, em base en unes enquestes però que són converses: als informants no els hi demane ‘Conta’m cuentos’, sinó que els convide a parlar del passat, de temes en què se senten més còmodes, i a partir d’aquí van sorgint les rondalles.
Quina és la funció de les rondalles llicencioses?
Són per entretenir, per divertir. Quan s’explicaven en un grup de persones, servien per a mantenir la cohesió i ajudaven a la distensió. Però a banda d’aquesta funció lúdica, algunes rondalles també tenen una funció educativa i un important contingut anticlerical: són històries protagonitzades per personatges com els rectors, que a voltes s’han fet servir com un mitjà per criticar la hipocresia de l’església.
També hi ha altres rondalles moralitzants que servien per comminar les dones a seguir les normes de la societat tradicional, i mostrar-les els límits de la decència. Per exemple, hi ha una rondalla que parla d’una jove que, abans de casar-se, se’n va a viure amb el nuvi; però poc després s’adona que aquest la maltracta i la menysprea i decideix tornar a casa. És com un advertiment: “Mireu, joves, que us pot passar si no seguiu les normes”.
I una altra funció és la de mostrar el món a l’inrevés, en el que, de sobte, totes les nostres fantasies es fan realitat. Encara que no siguen rondalles meravelloses i no tinguen elements fantàstics, no conten la realitat, són una visió exaltada o distorsionada de la realitat.
Hi ha diferències, en els temes, les maneres de narrar, entre les rondalles que expliquen els homes i les que expliquen les dones?
Una hipòtesi és que hi hagi rondalles d’homes i rondalles de dones. Però no són completament diferents, perquè en les dues podem trobar els mateixos elements sexistes. Per exemple, pot aparèixer una violació com un tema joiós i recurs humorístic, però amb la diferència que en les versions femenines al final hi ha una reparació.
I sí és veritat que dins de les rondalles de les dones a voltes hi ha algun element que trenca amb els esquemes de la societat tradicional, per exemple, una dona infidel que té relacions extramatrimonials i no se n’amaga. És molt minoritari però hi és, i és exclusiu del repertori femení.
Les rondalles presenten personatges estereotipats que són el que provoquen la comicitat. Quins són els personatges més habituals?
Una de les figures més freqüents és la del capellà libidinós, que té relacions amb una dona casada, o intenta tenir-ne, i a voltes ho aconsegueix i a voltes no. També és habitual el personatge del beneit o beneita, que demostra una total ignorància i inexperiència en relació amb el sexe; hi ha tot un gènere amb aquesta figura, que es burla d’aquesta ignorància i que genera malentesos quan es diuen les coses metafòricament i el babau les interpreta de forma literal. A vegades, el personatge és una jove ignorant de la qual un jove espavilat se n’aprofita. I trobem també altres personatges religiosos, com les monges, que demostren un desig i una experiència amb el sexe que no es corresponen amb la seua condició.
Són vigents avui dia aquests contes?
Els acudits i contes més curts sí han mantingut la seva vigència. Perquè són breus, ho tenen millor per poder sobreviure en el context actual marcat per la immediatesa, i també pel seu contingut, picant, engrescador i provocador. Hi ha informants que els continuen explicant. Tenen un regust antic, però això és també part del seu encant.
Els contes i acudits que heu recollit parlen de coses universals o podem identificar uns temes propis dels valencians? Hi ha un riure valencià?
Com va explicar la professora mallorquina Caterina Valriu, els contes tenen una dimensió universal i alhora local. Universal perquè aquests mateixos temes estan documents a tot el món, i alguns són molt antics. N’hi ha contes i acudits documentats en fonts escrites que es remunten a l’època clàssica o a l’edat mitjana. És a dir, els contes són de tots.
Però, per una altra banda, els narradors posen en els contes elements propis del nostre territori –elements dels costums, dels oficis, de la roba, els parlars locals–, que donen a la història un embolcall o una ambientació valenciana, les fan més properes i donen motius per a la rialla. Llegeixes una col·lecció occitana, mallorquina i valenciana i et trobes un mateix conte en els tres llocs, però dins d’una ambientació diferent.
Avui es podrien explicar igual o no passarien les normes de correcció política?
Depén del context. En el llibre jo ho advertesc, i demane disculpes si alguna persona pensa que estic fent apologia del sexisme, de la tendenciositat. Hi ha elements que avui sobten i queden antiquats però que formen part d’una societat diferent amb uns paràmetres en gran part anacrònics.
Els contes els he transcrit tal com me’ls han explicat. Jo també soc filòleg i per mi és important la fidelitat de la transcripció perquè el conte siga un testimoni, no només etnogràfic sinó també lingüístic.
