Jaume Carbonell (Barcelona, 1963) és professor d’Història de la Música de la UB. Ha participat en l’acte Als 150 anys del naixement d’Enric Morera, organitzat per la Universitat Catalana d’Estiu. Ha reivindicat la faceta més amagada de Morera, la del músic que va intentar la renovació del panorama musical d’inicis del segle XX.
Catalunya és un país amb un patrimoni musical immens. Però com en molts altres àmbits, aquest patrimoni no sempre està prou valorat i no és prou conegut. És el cas també del compositor Enric Morera?
Absolutament. Si bé la seva obra està prou valorada, aquesta valoració no és amb coneixement de causa, perquè gran part del seu llegat continua essent desconegut per a la majoria dels ciutadans. Molta gent sap que Enric Morera era un compositor de finals del XIX i principis del segle XX, però ben pocs saben que la seva obra és molt més que les sardanes La Santa Espina, Les fulles seques o La sardana de les monges. Més enllà, hi ha tota una obra simfònica sòlida, teatre líric, de cambra i d’òpera molt notable, que és molt desconeguda.
A què atribueix aquest desconeixement sobre un dels compositors catalans més rellevants?
Vivim en un país que desconeix i valora poc els seus compositors. Qualsevol país del món té edicions en paper, en disc i en d’altres formats, i programa concerts dels compositors propis. Però els catalans això no ho hem fet. I no pas per voluntat pròpia d’oblidar, sinó perquè arrosseguem uns dèficits culturals que, en el cas de la música, evidencien d’una manera molt notable les grans mancances de la nostra política cultural.
Ha mancat un suport estructural públic a la cultura per part de la Generalitat?
Totalment, no hi ha hagut una política cultural dirigida a promoure la música catalana i a difondre el nostre patrimoni musical. És veritat que s’han anat fent coses i, de fet, tenim el Centre Robert Gerhard, que es dedica a la recuperació d’aquest patrimoni, però encara està poc rodat. La feina que ha fet és important però encara és massa incipient. Malauradament, 150 anys després del seu naixement Enric Morera no es coneix prou perquè Catalunya no té una política cultural consolidada.
Quin és, al seu entendre, el gran llegat d’Enric Morera?
Morera va intentar la renovació del panorama musical d’inicis del segle XX. Un projecte molt ambiciós que no va reeixir, però que tenia unes bases molt sòlides. Després d’estudiar cinc anys a Brussel·les, torna a Barcelona l’any 1890 amb tot l’impacte de la renovació musical que viu Europa i s’adona que Catalunya necessita una sacsejada per introduir tots aquests nous corrents que ja es consoliden al vell continent. I en aquest sentit, el teatre líric català és l’aposta que ell fa per introduir els preceptes de l’òpera Wagneriana, que s’estan implantant i estan triomfant al nord i el centre d’Europa. Vol implantar-los a Catalunya per tal de renovar la lírica i l’operística.
Això volia dir lluitar contra les tradicions espanyoles molt arrelades en l’oferta musical a Catalunya.
Sí, efectivament, Morera havia de lluitar contra allò que era moda aquells anys entre les classes populars, la sarsuela de referents culturals marcadament espanyols. Proposava un projecte nou que tingués referents culturals amb un caràcter marcadament català, deslligats de l’estètica més espanyolitzant i amb reminiscències de l’òpera italiana. Calia introduint el llenguatge wagnerià per bastir un producte d’alta qualitat i que, a més, també fos popular, i tot plegat substituint de les cartelleres de teatre l’oferta de la sarsuela i el género chico per obres líriques catalanes.
Un gran projecte que, malauradament, no va tenir massa acollida. A què atribueix el fracàs de Morera en aquest sentit?
Enric Morera va fer grans esforços per implantar un nou model, fins al punt que va crear una empresa l’any 1901 i va programar durant uns mesos, però aviat va haver de tancar. Curiosament, i això ens permet veure quina mena de país tenim, tots aquells que podien estar més a prop dels seus preceptes també el criticaven. Parlo de l’àmbit de la crítica musical de l’òrbita modernista. Per altra banda, havia tingut enfrontaments per qüestions ideològiques amb membres de l’Orfeó Català. Tots se’l van carregar sistemàticament. Aquella gent no tenia la seva visió, i a això se li sumaven algunes qüestions personals que van fer que el país acabés rebutjant un projecte important.
Però entre el públic català tampoc no van tenir una gran acollida, les seves propostes musicals, oi?
És veritat que el públic no va respondre com s’esperava, i per altra banda l’empresa requeria unes necessitats econòmiques que ell no va poder afrontar en solitari; no va prosperar. Només va aguantar una temporada. Pocs anys després va endegar un altre projecte amb en Lluís Grané i l’Oriol Grau al Teatre Principal -Espectacles i audicions Grané-, que entre el 1905 i el 19008 va fer representacions de teatre líric, però ja no era aquella empenta que tenien anys enrere. Tot plegat va anar davallant i va quedar en res.
Si Enric Morera visqués avui, estaria satisfet amb el panorama musical actual?
És molt difícil de saber. El panorama musical ha canviat molt en un segle, hi ha una gran diversificació, des de la música més culta fins a la música de masses, passant pel jazz, la música popular de masses, música electrònica, etc. Ell es movia en diferents àmbits, també el de la música popular a través del cant coral. Però tendeixo a pensar que no estaria satisfet, perquè de mena era inconformista. Seria també molt crític amb les institucions culturals del país per la gestió que es brinda a la música, des de l’ensenyament fins a la promoció i la conservació del patrimoni. Però malgrat això, en l’àmbit musical a Catalunya s’estan fent coses molt interessants, de qualitat i de nivell en tots els aspectes. Per tant, en aquest sentit potser sí, que estaria satisfet, però no pas pel que fa a la gestió del producte i a la consideració des de les institucions polítiques. Morera, cal remarcar-ho, també volia ser un músic popular perquè era de mentalitat progressista, per això feia sardanes, va dirigir un cor de Clavé i també es va dedicar a la pedagogia al Conservatori.
Gemma Aguilera
