Malgrat tenir una àmplia formació musical, per què ara mateix li dediqueu força temps a la lliure improvisació?
Jo no ho veig com un desenllaç negatiu. Més aviat tot el contrari: gràcies a la meva formació i a la meva curiositat, he acabat improvisant lliurement. L’art és recerca i reflexió, entre altres moltes coses, i tots els camins musicals i vitals em van portar inevitablement i afortunada a la lliure improvisació musical.
Després de molts anys d’estudi i de fer música clàssica i contemporània, jazz i blues, música de banda, tradicional, folk, pop i molta música experimental i electroacústica, vaig continuar cercant nous horitzons sonors i més llibertat creativa. Sempre he pensat que la improvisació lliure em va trobar a mi. Va sorgir espontàniament en la meva vida, perquè, segurament, necessitava sentir-me absolutament lliure a l’hora de fer música i de trobar-me a mi mateix com a artista i persona.
Què us va dur a l’electroacústica?
Vaig entrar en contacte amb la creació electroacústica als anys 80 quan estava estudiant al conservatori, vaig comprar-me el meu primer ordinador i sintetitzador i vaig començar a interpretar repertori contemporani. Ja en els 90, vaig crear i formar part de nombrosos grups i ensembles on l’electrònica n’era part essencial. L’electrònica i la informàtica musical ens han permès conèixer el so en els seus paràmetres més íntims i secrets. Des de la invenció de l’altaveu i la implicació de l’electricitat i l’electrònica en la creació musical, tot va canviar definitivament en l’art dels sons.
I a l’Avant-garde jazz?
De sempre m’han interessat molt les músiques afroamericanes. Pertanyo a una generació totalment marcada per la cultura afroamericana. Penso que som fills del blues i del jazz, i dels seus múltiples derivats. El meu aprenentatge va conduir-me des d’estètiques més tradicionals cap a un jazz més obert i desinhibit, un jazz més contemporani i hibridat amb altres gèneres i estils com ara la música contemporània, l’electrònica o les músiques ètniques.
També hi ha el vostre vessant com a musicòleg i divulgador cultural i artístic…
Els darrers anys he publicat assajos i molts articles sobre la lliure improvisació musical, però porto fent periodisme cultural i musical des de fa trenta anys. Estic força interessat pels processos creatius, la pràctica artística, en què succeeix quan la màquina creadora i la intuïció es posen en marxa, en què passa quan un artista entra en flux…
Què podeu contar-nos dels començaments de la vostra trajectòria artística?
La dècada dels 1980 i part de la següent van ser uns anys de formació acadèmica, també d’autoaprenentatge i exploració, però, sobretot, d’una gran explosió creativa. El conservatori va posar alguns fonaments teòrics i escolàstics, però el carrer va donar sentit a tot allò que sentia i volia fer en música. Vaig crear els meus propis grups de jazz, vaig col·laborar en diversos ensembles de música contemporània i vaig començar a compondre i a jugar amb l’electrònica i la improvisació lliure.
I de la vostra participació en un bon grapat de festivals internacionals?
A mitjans dels anys 80 vaig començar a participar en encontres internacionals de música contemporània i de creació electroacústica. També en algun festival de jazz. I l’experiència sempre ha estat molt satisfactòria i enriquidora. Els festivals són un punt fonamental de trobada per als creadors. Són llocs d’intercanvi i de retroalimentació. Quan s’acaba un festival, tornes a casa feliç i amb moltes més ganes de continuar treballant, experimentant i aprofundint en el teu camí creatiu i vital.
I de les agrupacions instrumentals que heu fundat?
Les agrupacions són motors de recerca, projectes que activen la teva creativitat, punts de trobada amb altres artistes i creadors. En definitiva, es tracta de laboratoris per a investigar i posar en marxa nous processos creatius.
Què és Chaosophy?
Un trio integrat per El Pricto, Avelino Saavedra i jo mateix. Treballem amb la més absoluta de les llibertats creatives i aquesta no dependència entre nosaltres fa que el grup practiqui una música força imprevisible, energètica i molt emocionant que mou sang i vísceres.
Què us ha aportat la vostra intensa i dilatada col·laboració amb força entitats i artistes?
Una de les peculiaritats i grandeses de la improvisació lliure és que pots pujar a un escenari de qualsevol racó del món a fer música amb altres improvisadors sense conèixer-los. Es tracta d’una experiència única, totalment vital, on interactuen els sentiments i les emocions, perquè són més importants que els sons. Improvisar és prendre una actitud, és posicionar-se davant el so, la vida i els altres.
Passem a l’escriptor. Teniu poemaris, recopilacions d’escrits musicals, variades publicacions sobre música en premsa escrita… Hi ha un darrer llibre de poemes publicat no fa massa. Què ens hi podeu contar?
SONS COMPARTITS és un llibre o artefacte literari, la poesia i els textos del qual tenen en la música els seus fonaments. Fa temps que volia escriure aquest llibre i convertir la seva lectura en una experiència gairebé musical. Penso que música i poesia són inseparables. No entenc l’una sense l’altra. Fer música i escriure poemes és la mateixa cosa: una descàrrega emocional o un despullament emocional, encara que també un exercici intel·lectual i un joc creatiu. És a dir, no puc fugir del que soc i d’estar immers alhora en múltiples i diversos processos creatius. Per a mi, fer poesia és jugar amb sons, paraules, colors, textures, tímbriques, polifonies… i, a l’inrevés, fer música és somiar, pensar, imaginar, espacialitzar, ri(t)mar, cercar objectes sonors, signes, símbols, fonemes…
Quin és el vostre darrer treball musical gravat i publicat?
El passat novembre vaig publicar el meu primer disc en solitari. Es tracta d’una sèrie de solos per a saxofon tenor. És un somni larvat durant molt anys. És un gran repte i una gosadia publicar un disc d’aquesta naturalesa. Tal vegada he trigat massa temps, però crec que ara tocava. És un treball molt personal i sóc jo, al natural, tal i com sona ara mateix el meu tenor i la música que intento fer-hi.
El 2016 vau crear un segell editorial i a més, teniu una discogràfica
Vaig crear-los perquè volia donar sortida als meus propis treballs literaris i musicals. Malgrat haver publicat en dos anys uns quants llibres i discors -no tots meus, però-, encara no em considero un editor o productor «professional». No era aquesta la meva primera intenció, però qui sap com acabarà aquesta aventura musical?
Què hi ha de la vostra col·laboració a la revista digital Música i Art Sonor Sul Ponticello i altres publicacions especialitzades?
M’agrada molt escriure. Tant com fer música. I després de dedicar-me al periodisme durant vora trenta anys, no puc evitar reflexionar, abordar qüestions que m’interessen i dir en veu escrita i crítica tot allò que vull. Habitualment, col·laboro amb diverses revistes de música i art sonor com Sul Ponticello, però també amb publicacions acadèmics, periòdics com Las Banda del qual soc el responsable de continguts, i llibres d’autoria col·lectiva.
Què podeu contar-nos dels àmbits en què heu treballat?
M’agrada la docència i compartir experiències i coneixements amb la gent més jove. Durant uns anys, vaig exercir de professor en diversos conservatoris del País Valencià i escoles de música, però, actualment i des de fa més d’una dècada, imparteixo cursos, seminaris i tallers molt centrats en la lliure improvisació musical; també en l’estudi dels nous processos creatius contemporanis i les seves aplicacions en el món de la comunicació, l’educació i la gestió cultural, tant en territori espanyol com a Europa i l’Amèrica Llatina.
En quin àmbit us sentiu més a gust?
La veritat és que tot conforma una unitat de pensament i d’acció. Escriure, compondre, improvisar, investigar, gestionar, editar un nou llibre, produir un disc… Tot gaudeix d’una organicitat espontània i molt gratificant. Totes aquestes activitats es complementen i interaccionen entre elles. No podria triar una només.
El 2014 vau fundar i presidiu el Laboratori per a la Investigació de Processos Creatius Contemporanis AD LAB i, entre el 2006 i el 2014, vau ser secretari de l’Associació de Música Electroacústica d’Espanya (AMEE), entitat membre de la International Confederation of Electroacoustic Music (ICEM / Unesco). Què és AD LAB?
Un grup d’artistes, creadors i investigadors ocupats en (re)pensar la creació, els seus processos i les seves eines, les seves aportacions i implicacions amb la vida quotidiana, els seus èxits i els avatars en un moment especialment dinàmic per l’activació rizomàtica de noves idees estètiques i de gran agitació artística.
Com estem les valencianes de cultura musical?
Anem bé, però tot és millorable, sobretot pel que fa a lliurar-nos de l’eurocentrisme, les invasions alienes i les modes, la tirania del mercat musical global i no obrir-se a les noves propostes, als nous creadors i les seves noves formes de fer, però molt especialment pel que fa a la confusió entre modernitat i contemporaneïtat, i en conèixer la vertadera dimensió del concepte MÚSICA.
Quins projectes teniu per al futur?
La llista és llarga. Tinc nous llibres a editar, unes quantes gravacions al calaix i, sobretot, pujar cada setmana a l’escenari, on em trobo més a gust.
