Eva Dénia (1960, Gandia) és cantant, guitarrista i compositora valenciana. Amb una dilatada carrera musical que ha treballat diversos gèneres.
Quan comences en el món de la música?
Encara que sempre hi he tingut molta afició, comence a dedicar-m’hi en cos i ànima a finals dels vuitanta. Sóc autodidacta, però no anar a un conservatori no significa que no haja estudiat. De fet, de joveneta tocava la guitarra, cantava, tenia grupets musicals… En entrar a estudiar a la universitat, m’ho vaig deixar i em vaig dedicar a aprendre idiomes; pensava que la música no era el meu camí, però ho vaig reprendre després.
Per què?
Tinc un grup d’amics aficionats al jazz, que es deien Los jueves milagro, que es reunien els dijous a tocar i em van demanar que hi anara a cantar. Vaig dir que sí perquè m’agradava el jazz i cantar peces d’Ella Fitzgerald, Billie Holiday… En animar-me del tot, em vaig posar amb grups professionals.
El teu primer disc és Adéu Tristesa (1999), però havies començat deu anys abans. Què va passar al llarg de la dècada?
Vaig compaginar el meu treball com a professora d’institut amb l’activitat musical, a la qual sempre he intentat donar-li una qualitat professional.
Per què el títol Adéu Tristesa? I per què aquest disc?
És el nom d’una de les cançons del disc, que és una versió del tema brasiler Chega de Saudade, d’Antônio Carlos Jobim.
Jo volia fer un disc en valencià dels clàssics del jazz i la bossa nova i durant deu anys vaig fer versions de temes que m’agradaven. A l’hora de gravar, vaig triar els que millor es deixaven reinterpretar. El disc va eixir quan formava part de l’Eva Dénia Jazz Grup, grup instrumental professional magnífic format per nou músics. Estava dirigit pel contrabaixista Mario Rossy, un dels millors d’aquest país, a qui li va agradar la meua idea. Bàsicament, em va fer els arranjaments. Hi participaren els músics que m’acompanyaven habitualment i alguns altres cridats exclusivament per a la gravació.
Però el disc va passar sense pena ni glòria i no s’ho mereixia, perquè mai no s’havia fet res de semblant a València i perquè la qualitat dels músics era excepcional. A més, no vaig rebre cap ajut, en una època en què els diners de les subvencions es donaven amb molta alegria. Tot i que finalment me’l publicà la companyia discogràfica catalana Picap, no es va preocupar massa per la difusió. Curiosament, ara mateix està descobrint-lo la gent després de quinze anys i li interessa.
Per què t’agrada la música brasilera?
Sent adolescent vaig sentir per primera vegada Jobim, Astrud i Joao Gilberto, Vinícius de Moraes, etc. Moltes d’aquestes cançons s’han convertit posteriorment en estàndards de jazz i sempre incloc algunes en els meus repertoris. Vaig acabar dedicant-li un disc sencer a Antonio Carlos Jobim en 2006 (Tribut a Jobim). Les seues cançons em fascinen: la lletra, la complexitat harmònica… Hi ha obres seues excel·lents que són quasi desconegudes pel públic.
Per una altra banda estan els teus treballs dedicats a Brassens: Chante Brassens i Toujours Brassens. Fins i tot, reberes una menció dels francesos al millor disc Brassens de l’any 2008. Per què Brassens?
Sempre havia tocat la guitarra i, en reprendre l’activitat musical, vaig tornar a tocar-la. Vaig escollir George Brassens perquè era un estímul, m’agradava i coneixia bé la seua obra. Vaig muntar el repertori jo sola, però després s’hi van afegir Carles Carrasco, que era un amic a qui li agradà el projecte, i José Luis Porras, un contrabaixista amb qui havia treballat molt. Formàrem l’Eva Dénia Trio i, encara que pensàvem que no interessaria a ningú, fou un èxit. A una Associació d’Amics de Brassens francesa, els va agradar molt i ens facilitaren participar en molts festivals a França. L’acollida va ser enorme a Perpinyà i tot va anar rodat. Als francesos els ha agradat sempre molt, perquè diuen que ens hem apropat a la seua obra amb molt de respecte, que jo tenia un accent molt especial del sud –com molt “assolellat”– i perquè són poques les dones que han interpretat Brassens.
Després formes l’Eva Dénia Trad Quartet, centrat en la música tradicional valenciana des d’una perspectiva moderna però respectuosa. Tu fas cant i guitarra, Paco Lucas llaüt i bandúrria, Enrique Jorques violoncel i José Luis Porras contrabaix; tots instruments de corda. Jazz, Brassens, tradicional valenciana… Com t’ho fas?
Treballe els tres vessants un poc simultàniament. Mai no els he abandonats.
Quant a la música tradicional, composaràs fandangos, malaguenyes, cançons de bressol, seguidilles, jotes, cants de batre i cant valencià d’estil.
Fa més de 15 anys que participe en el Cant al ras de Massalfassar. La nostra música tradicional és ríquíssima, tenim un patrimoni enorme que cal aprofitar. Pense que la música popular està viva i, com que no té amo, em considere amb dret a apropiar-me-la. Escric lletres noves quan el que em trobe no m’agrada. Les adapte a les meues necessitats, com s’ha fet sempre. Estic en contra del purisme. Això sí, cal respectar l’essència de les coses. No em veuràs transformar un cant de batre en un rock and roll.
Parlem de Tan alta com va la lluna i del teu germà.
És un disc del meu germà menut Carles Dénia en què jo vaig col·laborar escrivint moltes lletres. Encara que va arribar a la música de la meua mà, ell és un professional de debò i s’ha format a fons. Al principi, l’ensenyava jo; ara m’ensenya ell a mi.
És cantaor de flamenc i aprengué a tocar la guitarra flamenca amb els gitanos de Natzaret (Gandia). L’interès per la música tradicional va ser simultània per als dos. A mi començà a agradar-me i ell hi veia punts en comú amb el flamenc. Ens enviàvem material i, finalment, em va proposar de fer-hi un disc plegats. Aleshores, vaig rebre classes de cant d’estil del mestre Josep Aparicio (Apa) al llarg de dos anys i el disc va eixir. Després, vindria el Trad Quartet, perquè m’havia quedat amb molt de “mono” per la música tradicional. A més de recuperar molt de material, faig versions modernes, com Veles e Vents de March-Raimon, per tal de diluir la frontera entre la música tradicional i la moderna.
Quins altres projectes has dut a terme?
Amb Porras i Ricardo Belda hem elaborat un repertori interpretatiu de jazz basat en alguns clàssics de la cançó francesa.
Després, vingué Sis veus per al Poeta, que vam estrenar l’any Estellés (2013). Vaig treballar amb Maria Amparo Hurtado, Patxi Ferrer, Lola Ledesma, Merxe Martínez i Sílvia Ampolla. Recentment Sílvia Ampolla ha deixat el grup i s’hi ha incorporat Maribel Crespo, del mític grup Al Tall. Totes elles vénen de la música tradicional i són cantadores (i algunes, balladores) excel·lents. Sempre he cregut que els poemes d’Estellés encaixaven molt bé en la música popular. De fet hi ha una part important de la seua obra que està escrita en heptasíl·labs, que és el vers popular per excel·lència. Per tant, adaptar-hi fandangos, jotes, cants de batre o cant d’estil ha sigut relativament fàcil. La instrumentació és molt senzilla: guitarra, guitarró, llaüt, violoncel i percussió tradicional de tot tipus. És un projecte molt bonic que està tenint molt d’èxit i que després de dos anys continua viu perquè ens el segueixen demanant.
Què pots comentar dels teus discos col·lectius (Salvem el Botànic, 1997; València Jazz, 2001; De la terra, 2007…)?
Són gravacions personals per a discos col·lectius o bé temes ja gravats que han volgut incloure en discos col·lectius.
Quins han estat els teus darrers treballs?
Actualment prepare un nou disc que gravaré en agost i que es publicarà a la tardor: Quan abril era abril. Serà el meu primer disc com a cantautora. Després d’haver-me passejat durant més de dues dècades per la música popular, ha arribat el moment de gravar les meues pròpies composicions.
Pepa Úbeda
