Elisenda Rovira és periodista i ha conegut de molt a prop el món de l’escoltisme. Ha coordinat la comunicació de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, i fruit tant de les seves experiències professionals com dels seus records, ha publicat recentment el llibre Orgull xirucaire (Columna, 2018), un llibre que amb molt sentit de l’humor, il·lustracions i fotografies, ofereix per a tots els que van anar al cau el més semblant a un viatge en el temps que es pugui fer des del sofà i llegint un llibre. Actualment és editora de l’Observatori crític dels mitjans de comunicació Mèdia.cat i co-coordinadora de l’Anuari dels Silencis Mediàtics. A més, Rovira serà una de les ponents de la jornada que l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català, editor de Tornaveu, oferirà a la Universitat Catalana d’Estiu, en la seva secció a Manresa, dissabte 7 de juliol de 9h a 13h a l’Institut Lluís de Peguera, que porta per títol L’associacionisme davant les noves formes de comunicació: les entitats en els temps del whatsapp.
Recentment has publicat Orgull xirucaire, un llibre que desperta nostàlgia sobre un món que quasi podríem predigital: excursions que es feien amb llanternes de les de pila de petaca que “qui no hagi posat mai la llengua entre les dues pestanyes per sentir les «pessigolles» no ha tingut infància”. Com veu l’escoltisme avui en dia?
Orgull Xirucaire va dirigit als qui van anar al cau, i té un to nostàlgic. Però també l’han llegit nens i nens que ara hi van, com persones que no tenien ni sac de dormir tal com els coneixem en l’actualitat. Volia reivindicar el cau i fer recordar a diverses generacions. Han canviat coses, esclar, primer anaven amb llum de gas, després les llanternes amb pila de petaca i els nens d’ara van amb llanternes de LEDs o que es carreguen amb energia solar. Però penso que aquest moviment segueixen mantenint uns esperits i valors com el respecte a la natura, que, d’altra banda, s’adapten als temps actuals. L’escoltisme està liderat per joves i no poden ser aliens als canvis.
I l’adaptació a les noves tecnologies?
Les noves tecnologies suposen un repte i els caus redueixen en el possible l’ús dels mòbils, però no poden aïllar-se de la realitat. Ara bé, en una societat hiperconnectada i obsessionada pel control i seguretat anar de cau és més important que mai per viure el moment i realçar les relacions personals basades en la confiança.
“La societat tendeix a posar nens i nenes en una bombolla, on tot ho tenen resolt. Al cau amb menys eines, aprenen a ser capaços”
L’escoltisme va contra corrent?
Sí, actualment anar al cau és quasi revolucionari. Es basen en la confiança, tant dels pares cap a nois d’entre 18 a 20 anys que es fan càrrec de cuidar els fills, com dins del grup: els caps i monitors no són ni mestres ni pares, hi ha més proximitat i un major aprenentatge entre iguals. Els nens i nenes assumeixen responsabilitats des que són petits. Ajuda a fer-los responsables: des del primer moment han d’assumir que viuran amb el que hagin posat a la motxilla. Això també s’aconsegueix a través de diverses activitats lúdiques. La societat tendeix a posar nens i nenes en una bombolla, on tot ho tenen resolt. Al cau amb menys eines, aprenen a ser capaços. Són infants sí, però també personetes amb capacitat d’assumir capacitats per ser més autònoms.
Les noves formes de comunicació però sobretot les xarxes socials han incidit en un culte desproporcionat al jo. Això també contradiu molts dels valors de l’escoltisme?
Als esplais o als caus, el col·lectiu, la unitat del grup, és molt important i s’educa per tenir una mirada que vagi més enllà del jo. Es programen pactivitats que obliguen a deixar de mirar-se el melic, que els nens i nenes aprenguin a mirar l’entorn.
“La naturalesa de les xarxes socials pot entrar en contradicció amb l’essència de les mateixes entitats”
D’altra banda, com a coordinadora durant 4 anys de la comunicació Minyons Escoltes i Guies de Catalunya has viscut els avantatges de les noves formes de comunicació internet, whatsapp…
Sí, i que ningú es pensi que els monitors viuen a l’època de cromanyó: tenen mòbil, fan servir el whatsapp, pengen fotos a Instagram. No seria una bona notícia que estiguessin fora del món. Pel que fa a l’organització pròpiament dita les noves tecnologies donen facilitats, missatges ràpids, establir calendaris de reunions. Ara bé, la naturalesa d’algunes d’aquestes tecnologies pot entrar en contradicció amb l’essència de les mateixes entitats.
Per què?
Les entitats, siguin caus, colles castelleres o, per exemple, associacions de veïns acostumen a treballar de forma assembleària, on tothom pot tenir veu. I, per contra, les xarxes socials potencien les cares i els noms particulars. També hi ha una contradicció en com les xarxes socials premien la immediatesa, mentre que les entitats molts cops fan un treball a foc lent; molt valuós, però que no es pot comunicar de forma imminent. És un repte lligar-ho tot. Perquè si bé és cert que si no expliquem el que fem no comptem, tampoc no ens hem de deixar absorbir per la voràgine comunicativa.
“Comunicar no és només emprar xarxes socials, o enviar butlletins de notícies; els actes que fem, on i com els realitzem, comuniquen molt”
Estem davant d’un dilema.
Sí, perquè com a entitat no podem renunciar a comunicar i explicar-nos, i les xarxes són una bona eina: s’hi poden trobar socis, que les nostres causes tinguin major visibilitat, fins i tot podem ajudar a cercar finançament, però cal que cada associació trobi una veu pròpia. Cal trobar una manera de comunicar efectiva i que no entri en contradicció amb els valors de l’entitat. També s’hauria de tenir molt present que comunicar no és només emprar xarxes socials, o enviar butlletins de notícies; comunicar és transmetre el que som i el que fem. El tipus d’actes que duem a terme, on i com els realitzem, diuen molt de l’entitat, és a dir, comuniquem molt. És important una mirada transversal que afecti a tot el que l’entitat fa.
Som conscients dels canvis que aporten les noves tecnologies?
Ho hem assumit com a habitual. Va més enllà del fet que ara fem tuits i abans dissenyàvem un cartell en paper. La tecnologia ha canviat la manera en què ens relacionem. Per exemple, abans podies estar dies sense saber d’una persona, i ara si li escrius i no et contesta en 30 minuts, ja et preocupes. Hi ha canvis tecnològics que ens canvien com a persones, i aquí pot haver-hi cert perill si això es descontrola.
Àlvar Andrés
