Dafne Muntanyola Saura, sociòloga, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i vicedegana de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la UAB), ha interpretat les respostes que els partits polítics amb representació al Parlament han donat en el marc del dossier central del número 26 de Canemàs, Mirades polítiques: cultura popular, associacionisme i patrimoni. “Rescatar la cultura popular dels marges de les agendes implicaria la molt necessària definició política del territori català com un col·lectiu que comparteix unes responsabilitats cíviques i uns horitzons possibles que van més enllà de la mateixa supervivència o de les lleis del mercat”, ens diu Dafne Muntanyola en analitzar l’argumentari dels partits. En parlem amb ella en aquesta entrevista per a TORNAVEU.
Quan Canemàs et fa l’encàrrec d’analitzar des del punt de vista sociològic les respostes dels partits polítics sobre diferents àmbits, com els drets culturals, legislació, prestigi social, llengua catalana, interculturalitat, animació sociocultural, benestar animal, polítiques d’igualtat, finançament públic i autofinançament, quina idea tenies tu sobre el lloc que ocupava la cultura popular en l’agenda política?
Els pressupostos i l’organització de les institucions ens diuen molt on van a parar els recursos públics i la importància que donen a cada sector. En un Ajuntament sovint hi ha àrees de cultura, joventut i esports, tot junt, una circumstància que dona idea de les prioritats, i que la cultura gairebé sempre és només una part d’un conglomerat d’àrees. Amb tot, he de dir que jo pensava que hi hauria més diferències entre partits en la seva concepció de la cultura popular, però el cert és que hi he vist molta més homogeneïtat de la que imaginava.
Les polítiques sanitàries, nacionals, lingüístiques o econòmiques sí que marquen línies ideològiques evidents segons les sigles dels partits. Si en cultura popular no acaba de ser així, a què atribueix aquesta indiferència?
Tots tenen una visió molt economicista de la realitat, amb respostes molt reduccionistes, que en realitat defineixen una mica la manera de funcionar dels partits. Tot el que no siguin els cinc temes que en tens a l’opinió pública, allò que es percep com un problema en cada moment -abans era el terrorisme, ara pot ser l’independentisme-, queda en un segon pla. I la cultura, clarament, està en un segon pla d’aquesta opinió pública construïda.
I quan analitzes les respostes dels partits des del punt de vista sociològic, la conclusió que n’extraus és contundent: la política ha instrumentalitzat la cultura popular. No és poc.
Sí, tinc aquesta sensació de prefabricació de les respostes, que existeix un relat molt simplista d’allò que és la cultura popular per a la nostra societat. Hi ha una mena de censura per omissió, no se’n parla. De fet, a les respostes dels partits pràcticament no es parla de cap producció cultural concreta, tot són generalitzacions, és un conjunt buit. I si parles d’un conjunt buit, pots parlar de conceptes com l’interès social, la cultura al servei de la participació ciutadana, al servei de la cohesió social, de la lliure iniciativa privada o dels partits, sempre és al servei d’alguna altra activitat social o humana que converteix la cultura popular en un instrument al servei d’un objectiu i no amb entitat pròpia. En definitiva, políticament, la cultura popular és descrita com un mitjà per a la integració i la constitució d’un ciutadà model, però és una gran deconeguda i està òrfena de valor en ella mateixa.
Hem parlat de la instrumentalització que fa la política de la cultura popular. Però des del teixit associatiu s’ha de fer algun treball per evitar caure en aquesta instrumentalització i capgirar aquesta tendència? Canemàs ha posat davant del mirall els partits, però el món associatiu també ha de fer aquest exercici?
La cultura popular necessita les subvencions, això és evident. La cultura com a part de la vida pública és molt important, perquè si no, només amb lleis no sobreviu. Però, en canvi, si es creen lligams de dependència i sempre subvencionem el mateix projecte o la mateixa associació, es crea una dependència que fa que la raó d’aquesta associació només sigui obtenir la subvenció. I aquí ho mates tot i aquí és on tenim el problema i l’associació està instrumentalitzant la cultura.
“La visió instrumental, generalista i poc treballada de les respostes dels partits deixen clar que la cultura popular no es considera un recurs essencial de la ciutadania. I es tracta d’un perill per la qualitat i la supervivència de l’associacionisme cultural”. És una de les frases que apareix a la teva anàlisi, una conclusió demolidora, però que posa en alerta sobre les conseqüències d’aquesta instrumentalització política de la cultura popular.
Cada cop es fa més evident la situació de precarietat i de necessitat, i com passa amb les llengües minoritàries, acaba sent una cultura residual i marginal que pot convertir aquesta cultura en antiquada, conservadora i excloent. La cultura popular està en canvi constant, és dinàmica i cal que hi hagi molta gent implicada sempre, gent que pugui entrar i sortir d’aquest teixit associatiu constantment. Si no, la cultura mor. I en l’àmbit de país, si no existeix la capacitat d’entrar i sortir d’aquest món associatiu i que hi hagi unes institucions que vetllin per posar les condicions per fer activitats culturals i disposar d’equipaments, perquè si no és així, tot queda anquil·losat.
1
