El teatre d’Espriu.
Espriu és un escriptor que abans de la Guerra Civil havia destacat principalment com a narrador. Tanmateix, l’Espriu de després de la guerra canvia. L’any 1939 escriu la seva primera gran obra de teatre, que és Antígona (el perdó dels pobles que s’han enfrontat en guerra), més tard escriurà Primera història d’Esther. El seu és un teatre que fins a cert punt ell pensa que és irrepresentable. Una mica com va passar en el seu temps amb Valle Inclán.
Però hi ha, també, altres dimensions d’Espriu.
Cert. Després ve tota la dimensió de l’Espriu poeta. Sobretot als anys seixanta. És l’Espriu de la Pell de Brau, del Raimon… De l’Espriu més conegut, diríem.
Tot i considerar que les seves obres de teatre eren irrepresentables?
Ell està molt content que es poguessin representar aquestes obres de teatre. L’Agustí Pons, en la seva recent biografia d’Espriu, esmenta que l’autor estava molt agraït a Maria Aurèlia Capmany, a Ricard Salvat, a Raimon, que el musiquessin i que el representessin.
Què treballes de l’obra d’Espriu?
Com a filòleg, jo el que faig és treballar els textos d’Espriu i no tant els muntatges teatrals. Tanmateix penso que cada vegada més les assignatures de teatre s’han de concentrar en el text i l’espectacle. Penso, però, que actualment encara tot està enfocat molt cap el text.
Parlem una mica del teatre amateur.
El teatre amateur és la base, generador moltes vegades d’actors i especialment de públic. De fet de teatre només n’existeix un i aquest va des de Joan Capri fins a Shakespeare i s’ha fet absolutament tot. I per allà enmig evidentment també es troba l’Espriu.
Sobre el teatre català.
Una de les coses que veig en el teatre català és que som capaços de representar el Jardí dels Cinc Arbres d’Espriu, l’Estellers, el Quadern gris de Josep Pla, fer adaptacions de novel·les, poesies. Crec que cal centrar-se en els nostres dramaturgs, els històrics i els actuals, tots, que per això és el teatre català. Òbviament això no vol dir que sigui partidari de fer un teatre carrincló. Sóc molt crític. S’ha de ser clàssic i a la vegada modern.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
