Parlem amb Ascensión Ruiz, presidenta d’honor de la ONG valenciana, Asociación Amanecer Solidario (ASOL), i amb Amparo Estellés, actual presidenta. La ONG ha prestat i presta una interessant tasca de voluntariat a El Salvador, país assolat per una cruenta guerra civil entre el 1982 i el 1992, a més d’altres projectes en l’àmbit social i de la salut.
El 1987, en plena guerra civil –anomenada “el conflicto” pels salvadorenys–, Ruiz va anar de vacances a El Salvador. Va tornar el 1988 i es va instal·lar a Morazán, un dels 14 departaments que integren el país de San Salvador que per les seves dimensions es coneix com “El Pulgarcito de Amèrica”, una de les zones més pobres i castigades per la guerra. A més del seu treball a través d’ASOL, des de llavors, també hi treballa amb les comunitats rurals i urbanomarginals a través d’ANADES (Asociación Nuevo Amanecer de El Salvador). Va ser una de les dones que va arreplegar els cadàvers d’Ignacio Ellacuría (representant de la Teologia de l’Alliberament) i altres jesuïtes assassinats per un escamot de l’exèrcit del país el 16 de novembre de 1989.
Metgessa i investigadora emèrita a l’Institut d’Investigació de l’Hospital la Fe de València, Estellés, des de 1997 viatja sovint a El Salvador. Conjuntament amb Aranival Said Rovira, coordina els projectes d’ASOL i també mantè forts lligams amb l’ONG que opera El Salvador, ANADES, fonamentalment en la promoció de la salut, l’educació i els projeces de desenvolupament comunitari.
Quines són les necessitats més urgents a El Salvador?
Ascención Ruiz i Amparo Estellés: Treballar en l’Educació per la Pau i la Justícia i Educar en el Medi Ambient a través de la reforestació per mitigar el problema de l’aigua.
Ascensión Ruiz va viure de primera mà la guerra civil a El Salvador, per què vau anar a El Salvador?
Ascensión Ruiz: Des de 1982 formava part del Centre de Documentació amb Amèrica Llatina i Àfrica (CEDSALA) i vaig decidir visitar Nicaragua. Era el meu primer viatge a l’Amèrica Central. El 1987, també de vacances, vaig anar a El Salvador.
Per què vau decidir de tornar-hi?
A. R.: Encara que la realitat que hi vaig descobrir em va semblar dura, pel que hi veiérem i pel que vam saber a través de persones força compromeses amb el poble i en defensa de la vida i la justícia tants cops i durant tants segles trepitjada, em va commoure.
Algunes companyes que m’hi acompanyaven em deien que hi tornaria. Jo els responia que no, perquè no podria viure en un ambient així, sempre vigilada, amb retens militars pertot. Tanmateix, l’any següent hi era de nou. Potser perseguint una utopia? Algú em digué que tal vegada fugia de la realitat d’ací, ja que llavors treballava en una fàbrica.
Ara, 29 anys més tard, crec que el que em dugué i em retingué foren les persones, amb les seues grandeses i misèries, les seues lluites i esperances –de vegades, desesperances–, la seua solidaritat i acollida…
Podríeu parlar-nos de “el conflicto”?
A. R.: Una guerra sempre és horrible. Un negoci per a fabricants d’armes i els seus aliats on sempre moren els pobres. Amb tot, cal destacar i vaig poder constatar la gran solidaritat, l’enginy i el desenvolupament de certes capacitats que l’ésser humà és capaç de viure en aqueixes circumstàncies.
Hom diu que El Salvador sempre va ser un poble rebel. Ja el 1883 es va aixecar contra la misèria i l’explotació. El 1932 n’hi va haver un altre. Entre tots dos quasi acaben amb els indígenes del país.
La guerra civil, que va durar de 1980 a 1992, va ser molt desigual. Els EEUU injectaven milions a l’exèrcit i els governs de torn pels interessos que tenien les transnacionals nord-americanes al país, encara que per tot el món s’encetaren onades de solidaritat amb la lluita del poble. Tanmateix, no em considere preparada per analitzar-la en profunditat.
“Les companyes amb què viva i jo creguérem que ens havia arribat el torn quan veiérem a la nostra porta un camió de l’exèrcit i uns soldats trucant-hi”
Quines són les vostres activitats a El Salvador?
A.R.: De 1988 a 1989 vaig viure al Nord de Morazán, zona controlada per la guerrilla del Frente Farabundo Martí para la Liberción Nacional (FMLN), acompanyant la població civil, que amb la seua organització tractava d’eixir endavant. No hi havia cap presència de ministeri, educació, salut o agricultura; és a dir, la població s’organitzava i concentrava en els nuclis dels pobles, ja que l’exèrcit entrava de tant en tant als caserius o aldees, arrasava la terra i acabava amb persones, animals, cultius i cases.
Després de l’ofensiva de novembre de 1989, vaig tornar a casa. Necessitava una mica de distància física per reflexionar sobre allò viscut i què pensava fer en el futur. No deixava de ser un privilegi poder fer-ho.
En setembre de 1990 vaig tornar a El Salvador i directament al Nord de Morazán. On vaig seguir acompanyant l’organització de dones, criatures, adolescents i organitzacions comunals en diversos municipis (Perquín, Torola, Jocoatique i alguns caserius). A partir dels Acords de Pau [de 1992], molta gent hi tornà a viure.
Vaig continuar a Morazán 13 anys.
Com vau viure l’assassinat dels jesuïtes que vivien a San Salvador?
A. R.: No en vaig ser testimoni directe, però és un record gravat a la meua memòria. Aqueix dia és el que més por he passat. Les companyes amb què viva i jo creguérem que ens havia arribat el torn quan veiérem a la nostra porta un camió de l’exèrcit i uns soldats trucant-hi. La llum del sol brillava ja massa i hi havia massa testimonis pel carrer. Però el més terrible d’aquells crims i de molts altres és que la impunitat continua vigent.
“Un poble sense memòria és un poble sense història”
Com va ser el primer contacte amb la ONG local ANADES?
A. R.: ANADES (Asociación Nuevo Amanecer de El Salvador) es va constituir el 1990 i vaig començar a col·laborar-hi, ja que a Morazán s’implementaren alguns projectes. Les Comunitats Eclesials de Base (CEBES) també van tenir un paper important i protagònic en la lluita del poble, com s’esdevingué a Morazán, on jo estava implicada.
Hi vaig dedicar un temps amb d’altres persones per preservar la seua Memòria Històrica, ja que un poble sense memòria és un poble sense història. Al Mozote i altres caserius propers on l’exèrcit assassinà el 1991 més de 1.200 persones es va treballar força en aquest sentit.
De quina forma va influir ANADES en la creació d’ASOL (Asociación Amanecer Solidario)?
Amparo Ruiz i Amparo Estellés: Els contactes i les estades a El Salvador amb ANADES animaren a crear ASOL a València.
Pel que fa a l’Amparo Estllés, anys després d’acabar la guerra civil, viatja per primera vegada a El Salvador. Quan i perquè hi vau anar?
Amparo Estellés: En juny i juliol de 1997. Vaig estar fonamentalment al Nord de Morazán, una de les zones més pobres del país. Passava consulta en diferents comunitats, donava xarrades a dones sobre salut, planificació familiar, intercanvi d’experiències i capacitació dels comitès de salut i de les coordinadores de programes comunitaris. La meua filla, que també va anar-hi, se centrà en grups de joves de les diferents Comunitats i hi intercanviava temes com primers auxilis, sexualitat, sanitat i la realitat de la seua situació.
Ací ja havia estat voluntària en el programa d’Acolliment Familiar “Famílies Educadores”, però volia fer alguna cosa de cooperació al desenvolupament. Quan les meues circumstàncies personals m’ho permeteren vaig disposar del mes de vacances per anar a El Salvador.
Com vau conèixer l’Ascensión?
A.E.: A l’aeroport, durant el meu primer viatge a El Salvador. Vaig contactar amb ella a través de Ximo García Roca, gran especialista en voluntariat i cooperació al desenvolupament, que va parlar amb ella per facilitar-nos-hi l’estada i la nostra tasca
Per què vau decidir col·laborar-hi?
A. E.: Sempre he cregut que néixer en un lloc o un altre és quelcom que s’esdevé a l’atzar. Per això considere molt important la solidaritat, com diu el nostre tríptic d’ASOL: “La solidaritat hauria de ser l’idioma del món”.
Com que no volíem que la nostra tasca fos una acció puntual, vam continuar a la tornada fent xarrades de difusió i sensibilització, en contacte amb ANADES i contribuint a crear ASOL.
De quina forma va influir ANADES en la creació d’ASOL. I quins vincles mantenen?
A.R. i A. E.: Els contactes i les estades a El Salvador amb ANADES animaren a crear ASOL a València.
A. E.: ASOL ha col·laborat en més de 34 Projectes de Cooperació per tot El Salvador i en els camps de la infantesa, la promoció de la salut, el desenvolupament integral comunitari, la sostenibilitat i el medi ambient, amb especial èmfasi en la millora de la salut de dones i infantesa. Tots aquests Projectes tenen les seues activitats de sensibilització i/o Educació per al Desenvolupament ací.
En totes les accions queden reflectits els eixos transversals com la defensa dels drets humans, la sostenibilitat, l’equitat de gènere i la cura amb el medi ambient. Des del seu naixement ha donat suport en situacions d’emergència a El Salvador.
“La solidaritat hauria de ser l’idioma del món”
Què és ASOL?
A. E.: Una ONG per a la promoció de la solidaritat entre els pobles. Col·laborem en el desenvolupament integral de les famílies i les comunitats de El Salvador. Des del seu naixement s’hi han recolzat els Centres de Desenvolupament Infantil d’ANADES, que parteixen de les necessitats de les mateixes comunitats. També hem donat resposta a situacions d’emergència al país.
Som, doncs, una organització compromesa amb el desenvolupament i la solidaritat. Promocionem projectes autosostenibles de desenvolupament i educació integral per contribuir a la millora de les condicions de vida. I, finalment, volem sensibilitzar la societat de la realitat dels països en desenvolupament prenent com a cas concret El Salvador. D’aqueixa manera podem generar actituds de solidaritat i enfortiment del compromís de participació per a la lluita contra la pobresa i la desigualtat. Comptem amb un equip de Recursos Humans format per 225 socis, donants, col·laboradors i simpatitzants.
En quins àmbits heu treballat des d’ASOL en col·laboració amb ANADES?
A. R. i A. E.: El Programa d’Atenció Integral en Salut, el Programa de la Infantesa i Adolescència protagonista dels seus drets, el Programa de Desenvolupament Comunitari i el Programa de Sostenibilitat.
Com a presidenta d’honor, quina és la vostra funció en ASOL? I en ANAES?
A. R.: Està considerada la germana petita d’ANADES. La meua funció és, sobretot, mantenir la relació entre ambdues. I, quan torne a ací o vaig a França, donar a conèixer la tasca que duem a terme a El Salvador i la col·laboració entre elles. Pel que fa a ANADES, Faig de “dona per a tot”. És a dir, donar un cop de mà on calga. Done suport als projectes de sostenibilitat, faig un seguiment dels projectes que duu endavant ASOL, acompanye el voluntariat, tracte de visitar i mantenir la relació amb les persones i les comunitats amb què treballem…
Quines són les vostres activitats i responsabilitats com a presidenta d’ASOL?
A. E.: Des del seu naixement en sóc voluntària i, ara, presidenta. Amb Aranival Said Rovira, secretari i tècnic d’ASOL, en sóc la responsable del grup de Projectes. A més, des de 1997, vaig tots els anys a El Salvador en vacances. Encara que ara mateix estic jubilada, continue d’investigadora emèrita a l’Institut d’Investigació de l’Hospital La Fe de València i puc anar-hi en altres períodes que no siguen de vacances. Solc estar-hi un parell de mesos.
Com pot hom conèixer més del que fan?
A. R i A. E.: A través de la web d’ASOL, fent clic aqui.
Pepa Úbeda
