Com sonen les muntanyes? Com canten els seus boscos o els dolls? Imaginar i crear la seva música és el que ha fet Arnau Obiols amb Mont cau (Segell Microscopi, 2022), el seu quart treball discogràfic. El compositor, percussionista i cantaire –que no cantant, com ell mateix es defineix– de la Seu d’Urgell torna a desplegar el seu particular univers sonor per cantar a una muntanya en el seu vessant més físic i salvatge, que pot ser refugi i alhora inhòspita.
A Mont cau, la veu “aspre” i sense “domesticar” i la bateria prenen el protagonisme, barrejades amb el jazz, l’electrònica, la improvisació, les percussions amb elements locals del Pirineu –com branques o pedres– i les gravacions de camp. En aquesta ocasió, Obiols ha elaborat un repertori basat en músiques i lletres pròpies, però també agafa alguns textos i reflexions d’autors contemporanis, com l’escriptor Perejaume, i manté el vincle amb el repertori tradicional amb una versió de les desconegudes Cobles dels pagesos.
Acostumes a definir-te com un cantador i no cantant: què vols dir amb això?
Jo vaig entrar al cant des del vessant de cantaire o de cantador: d’una manera més popular, amb un repertori més tradicional o en situacions que no m’atreviria a dir quotidianes, però si fora dels circuits musicals.
I em sento més a gust amb aquesta manera de cantar que jo considero diferent de la del cantant. És una manera més natural, més aspre, potser no tan polida, no diria menys treballada perquè treballo molt la veu, però sí menys domesticada. M’agrada partir d’aquestes veus més tradicionals i portar-les a territoris més contemporanis o a l’àmbit de la improvisació.
Què és i com va néixer Mont cau?
Mont cau és el meu quart disc però el segon en el camí que vaig iniciar amb el disc anterior. Dic que és el mateix camí primer pel format, de solo, tant en la manera de crear la música com en els directes. I segon, perquè la inspiració –tot i que sempre hi ha sigut– prové del meu entorn més proper, que és la muntanya. Però en Tost em basava en la part més humana de la muntanya, en el cant d’arrel del Pirineu, i en el cas de Mont cau és la part més natural, més física, i per tant és una percepció més personal del meu entorn.
Amb Mont cau he volgut fer un pas més en la idea de crear una música relacionada amb un entorn. Quan ho fas des de la música d’arrel és més fàcil associar-la a un territori, però si t’allunyes d’aquest àmbit has de buscar altres fórmules, i això és el que he intentat fer en el disc.
El teu disc pot recordar al llibre Canto jo i la muntanya balla, en el sentit que Irene Solà donava veu a les muntanyes a través de les paraules i tu fas el mateix amb la música. Com has fet per trobar o crear el so de la muntanya o de la natura?
El fet de viure a la muntanya, i de poder estar-hi sempre en contacte, és la meva font d’inspiració. Al final no és que vulgui fer expressament música inspirada o creada en la muntanya, sinó que faig música de la meva manera de viure o d’entendre la vida. La meva vida està lligada amb la muntanya, i és lògic que la muntanya hi surti.
Caminar per la muntanya és una de les coses que faig habitualment i és la meva matèria primera a l’hora de crear. Amb aquest disc també he tingut la sensació que el destinatari d’aquesta música no són només les persones que el puguin escoltar sinó la muntanya mateixa, i tots els seus elements que comporta, com els arbres. Això m’ha ajudat en tot el procés creatiu.
Per aconseguir aquest so de les muntanyes tant en aquest disc com en l’anterior instruments tradicionals dels Pirineus i també fas servir gravacions de camp. Quins són aquests elements i què hi aporten?
En el disc anterior sí feia servir més instruments tradicionals, com el flabiol o el rabequet [una mena de violí antic de tres cordes]. A Mont cau només hi apareix el flabiol, i la resta són percussions d’elements que poden recordar sons més primitius, com les freixeres, uns troncs que són més aviat invencions meves. La percussió i la veu, despullats, donen aquest punt de primitivisme musical.
Quant a les gravacions de camp, fa temps que les faig servir. M’agrada el moment de fer-les perquè l’escolta és molt més atenta i concentrada. El fet d’estar amb una gravadora a la mà et fa veure aquell entorn amb una altra percepció, més des del so que des de la mirada. I a l’hora de crear o fer els arranjaments, aquestes gravacions de camp són per mi com un instrument més.
Personalment, endinsar-me en llocs més silenciosos em resulta molt gratificant com a persona i artísticament crec que el meu camí va cap aquesta direcció, cap a aquesta recerca d’una mena de silenci sonor.
El títol del disc ho escrius separat: Mont cau. Per ressaltar la idea de muntanya i al mateix temps de ‘cau’. Com entens la natura o quina és la natura que vols reflectir en el disc?
Jo parlo sobretot de la natura o dels boscos que tinc més a prop. I per a mi normalment són aquest cau, com un refugi o un casa, un lloc on estar tranquil.
En el disc hi trobem algunes col·laboracions o participacions d’altres persones, des de l’escriptor Perejaume (en el tema La terra dansa) fins al teu pare, l’escriptor Joan Obiols.
Sí, tenia ganes que sortissin en el disc algunes persones importants. El primer tema, ‘Recordatori’, és un text del meu pare escrit per la mort de la meva padrina materna, i enllaça amb l’anterior disc, basat en el repertori tradicional, perquè va ser ella qui em va transmetre algunes d’aquestes cançons. I en l’últim tema es pot escoltar la veu del meu fill.
La teva música es caracteritza per la fusió de la música tradicional i altres estils com el jazz i l’electrònica. Com arribes a aquests dos àmbits?
Vaig començar a la música o al fet de tocar o cantar des de l’àmbit tradicional o d’arrel. Per mi era un àmbit molt autodidacte i a la vegada molt funcional, perquè sempre hi havia una funció darrera de la música que estaves fent: podia ser ballar, o simplement divertir-te, però sempre hi havia una funció clara.
Després vaig baixar a estudiar a Barcelona i en el Taller de Músics el professor César Martínez em va introduir en el món del jazz. De seguida em vaig adonar que des del jazz podies desenvolupar-te molt més com a músic i com a artista, t’obria un ventall de possibilitats que fins aquell moment desconeixia.
Durant força temps van ser dos camins que van funcionar paral·lelament en la meva vida –per un costat tocava jazz i per un altre, música tradicional– i que moltes vegades eren confrontats, perquè el que em deien a Barcelona que havia de fer després quan tocava tradicional era just al contrari. I el que funcionava en un àmbit de vegades no funcionava en l’altre.
I a poc a poc, a mesura que vaig madurant aquestes músiques, em vaig adonar que aquests dos mons formaven part de mi, i que ho havia d’entendre d’una manera més líquida, sense barreres estilístiques o de gèneres. I a partir d’aquí vaig anar assimilant una cosa amb l’altra, i barrejant, fins a intentar crear la meva pròpia música amb totes les músiques que hi ha dins meu.
La música, més enllà de ser una forma d’expressar-te, té per tu un vessant social?
Per mi el gran valor que té la música d’arrel i tradicional és que és una música anònima, col·lectiva i immaterial. Aquestes tres coses són importantíssimes. És veritat que no és una música que estigui majoritàriament a l’ordre del dia, però diu molt de com és una societat.
I específicament en el cas de Mont cau, que no és un disc de músiques tradicionals, en tot el procés creatiu jo sempre he tingut molt respecte a l’entorn, a la muntanya, a la natura. I en el temps que ens ha tocat viure el gran repte va en aquest sentit, amb el canvi climàtic com a punta de l’iceberg. I tot i que no faig música per conscienciar o reivindicar certs temes, sí crec que la música pot afinar, esmolar la sensibilitat, l’escolta, els sentits. I això va lligat en fer respectar la vida en totes les seves formes, començant per l’entorn on vivim.
A més dels teus concerts en solitari també has tocat puntualment amb Artur Blasco, què t’han aportat aquestes col·laboracions?
El que més m’ha interessat d’ell és el seu recull de cançons que ha fet, i com l’ha assimilat i la manera de cantar-lo. El fet de poder compartir estones amb ell, i fins i tot escenari, m’ha donat l’oportunitat d’aprendre d’uns dels grans referents de la música tradicional, tot i que després cadascú la fem com vulguem.
En aquests concerts a duo el que fem és mostrar en l’escenari dues maneres d’encarar un repertori comú que és el repertori pirinenc, des de dues generacions diferents.
Pel que fa a la música tradicional, jo no soc gaire partidari de preservar-la o de recuperar-la perquè sí. Si ha de tenir una finalitat o si pot ser enriquidor artísticament sí que ho trobo interessant, però fer-lo perquè sí, o perquè sempre s’havia fet, això no. Sempre ha d’haver-hi un interès al darrere, pot ser artístic o perquè t’agrada aquella música. D’altra manera, pot ser fins i tot contraproduent.
Jo crec, com també diu en Perejaume, que la tradició som nosaltres, i la responsabilitat de cadascú és què fa amb la seva vida, que fa artísticament i creativament, i això al final és la tradició.
El 23 de febrer presentes el disc en el CAT de Barcelona, en marc del Tradicionàrius en col·laboració amb el Barnasants. A més de la gira del disc, ens quins altres projectes estàs embarcat?
Sí, el meu principal projecte ara es presentar Mont cau. I paral·lelament tinc altres projectes. Un és Brots transhumants, unes caminades artístiques compartides amb el ballarí Magi Serra i creador audiovisual Pepe Camps.
També estic amb Ullsclucs, d’un concert familiar basat en l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i molt centrat en la descoberta de l’entorn. És un encàrrec de l’Auditori de Barcelona i la Fira de Barcelona i jo he fet la direcció musical. Es va estrenar el 2022 i aquest any tornem a fer temporada en l’Auditori de Barcelona.
