Entrevista publicada originalment al número 24 de la revista Via Fora!! (tardor 1989)
____
Una entrevista és sempre una petita caixa de sorpreses. El fet d’aprofundir en la vida d’una persona, de donar a conèixer una sèrie de facetes és un repte que ens esperona a posar fil a l’agulla.
La trajectòria i evolució del personatge que avui us presentem són com a mínim sorprenents. No és gaire corrent que un monàrquic militant evolucioni cap a l’esquerra radical catalana, alhora es proclami públicament homosexual fent-ne bandera activa i visqui d’una professió que, si més no, és força “exòtica” com ara l’heràldica i la genealogia.Doncs bé, tot això ho hem intentat digerir una tarda d’octubre a casa seva, a la cèntrica Rambla de Catalunya barcelonina, això sí, al costat de l’esquerra de l’eixample
Armand de Fluvià i Escorsa neix el 1931. El seu pare és artista -deixeble d’en Granados, provinent d’una família de noblesa arruïnada, mentre la seva mare ho és d’una burgesia benestant.
Estudia als escolapis de Sarrià i més tard als de Mataró, fins que el 1949 entra a la universitat per estudiar dret, ja que sent una especial predilecció per la diplomàcia. Tanmateix, hi renúncia, ja que és més fort l’interès pel país i el poder portar una activitat política a Catalunya.
Des d’un bon començament té molt clara la qüestió nacional. Estigui on estigui destacarà en aquest sentit Perfecciona el seu català i aprofundeix en la història de Catalunya (cal no oblidar que es tracta de l’època més repressiva del règim del general Franco). Un cop dins de la universitat s’interessa per les qüestions polítiques i és aleshores que li surt la dèria de la monarquia. “Pensava que la millor solució a la dictadura era un règim d’una monarquia democràtica, constitucional, parlamentària i em vaig llançar a la defensa de la figura del Comte de Barcelona, en Joan III”, confessa.
Als anys cinquanta té una presència activa dins dels grups opositors al règim, essent detingut i empresonat juntament amb altres membres monàrquics amb l’acusació de protagonitzar una confabulación monàrquico-estalinista.
Dins del moviment monàrquic forma part del Secretariat Polític Català del Comte de Barcelona, depenent del Cap de la Secretaria Política que dirigia en José Maria de Areilza, comte de Motrico, però amb un constant testimoniatge i activitat catalanista.
Assisteix als principals esdeveniments monàrquics de l’època entre els que cal destacar les noces dels Prínceps Juan-Carlos i Sofia a Atenes…
El 1969, amb gran sorpresa i indignació per part d’Armand de Fluvià, el príncep Juan Carlos jura los principios fundamentales del movimiento. Això li va suposar una sotragada molt forta. “Franco havia aconseguit separar pare i fill”. Cal tenir en compte que el general tenia com a objectiu prioritari el dividir l’oposició i per tant, també els monàrquics jugant amb Juan Carlos, Alfons de Borbó, els Carlins (Carlos VIII, els Javieristes. Regència d’Estella…)
Tot i que es diu que aquest esdeveniment va ser fruit d’un pacte a alts nivells, Armand de Fluvià considera que” el que jo sé és que Don Joan es va indignar molt i es va assabentar com nosaltres d’aquests fets”. Poc després el Comte de Barcelona dissol el Consell Privat i la Secretaria Política. “Aleshores—continua— jo em vaig sentir deslligat del compromís monàrquic.”
Mai ha tingut una bona relació amb els Prínceps d’Espanya, protagonitzant més d’una vegada propostes i peticions en el sentit que el Príncep havia d’aprendre català com a mostra de popularització de la monarquia.
A l’actual rei d’Espanya li retreu el fet que mai s’hagi reconegut a Don Joan el tracte de majestat, ja que és rei de dret (Joan III), com a reconeixement al paper d’oposició al general Franco i “en canvi, hagués permès, demostrant una ignorància complerta, que per primera vegada a la història el títol de Comte de Barcelona -el qual és un títol de sobirania i no pretensió- i el de rei vagin separats”.
“Aquesta ficció –continua– em permet el que encara el meu sobirà sigui el Comte de Barcelona i quant aquest mori acabarà el “jurament” de la meva fidelitat i el lligam formal amb tota la institució monàrquica. I penso escriure un article que més o menys portarà aquest títol: “El rei ha mort, visca Catalunya!”
Cal dir que no renuncia ni rebutja d’aquest passat, ja que per a ell ha estat molt vàlid i té un gran respecte per a la figura de Don Joan.
El 1970 succeeix un fet bàsic que marcarà la seva futura trajectòria: la Ley de peligrosidad i rehabilitación social. Com a resposta inicia juntament amb d’altres companys el que més endavant serà conegut com a moviment gay. També d’aquesta època és la relació que manté amb la revista homosexual francesa Arkadin, finestra oberta al món i a la informació general homosexual.
Comencen per formar grups de conscienciació de la problemàtica homosexual -inspirats principalment en els EE.UU.- tractant temes com l’opressió, la discriminació a la família, al treball, a l’església…
És a partir de la participació en aquests grups d’una lesbiana provinent del sector comunista que inicia un procés d’aprofundiment dins de la teoria marxista. L’origen de la família, la propietat privada i l’estat d’Engels o La teoria de l’evolució de Darwin són alguns exemples del tipus de lectura i d’estudi als quals estaven abocats.
Interiorment aconsegueix trencar la imatge negativa del comunisme i experimenta un replantejament qualitatiu. “És a partir d’aquí que començo també la meva evolució política”, manifesta.
La lluita de classes, el paper de l’economia com a element desenvolupador de la societat,… són conceptes que poc a poc els situa com a bàsics per a poder entendre i interpretar a la societat. Tanmateix, no es defineix exclusivament a partir d’un isme determinat, ja que “agafo de Marx el que em convenç, com també ho faig del pensament de Freud…”
A partir de les conferències celebrades al Col·legi d’Advocats sobre les Terceres Vies a Europa, experimenta un apropament vers el camp socialista. Recorda que “dels programes dels partits polítics que hi havia en aquell moment, el del Partit Socialista era el que s’acostava més al que podríem dir un alliberament personal. Vaig optar pels socialistes i la meva vida monàrquica acaba aquí.”
Tanmateix, amb el pacte P.S.C.-P.S.O.E. abandona juntament amb molts altres companys les files socialistes i s’incorpora a un projecte nou, un moviment anomenat Nacionalistes d’Esquerra, essent un dels seus fundadors.
Al poc temps s’evidencien tota una sèrie de diferències dins d’aquesta coalició nacionalista. “Per desgràcia dins de Nacionalistes d’Esquerra molts no tenien clara la qüestió del feminisme i de la mariconeria. Tenien molt clar, sobretot, l’alliberament nacional, alguns no tant el de classe, i evidentment el personal poquets el tenien clar”, lamenta.
Es produeixen diverses escissions i es queda militant al M.E.N.(Moviment d’Esquerra Nacionalista) ja que creu que és el que defensa el programa originari de N.E. Actualment el M.E.N. s’ha integrat dins de la Crida a la Solidaritat on hi continua militant si bé no massa activament ja que “la meva veritable militància és dins del moviment gay”.
El fet d’iniciar en temps de la dictadura un treball organitzatiu gay (edició d’una revista periòdica, reunions de diferents grups…) permet que un cop mort Franco pogués sortir tot seguit un moviment organitzatiu homosexual, fundant-se el 1975 el F.A.G.C.(Front d’Alliberament Gay de Catalunya) amb unes clares connotacions nacionals.
Per ala confecció del Manifest del F.A.G.C. es va iniciar i desenvolupar un procés de discussió i de definició programàtica que, segons Fluvià, va ser “un model de col·laboració i on van poder coincidir, amb un sentit unitari, des de socialistes, socialdemòcrates, comunistes, marxistes, leninistes, troskistes, maoistes, anarquistes, independents i independentistes amb un gran sentit unitari i participatiu, tenint molt clar que els nostres interlocutors eren la classe obrera, les feministes i tots els marginats…”
Ja des de bon començament, el F.A.G.C. participa en manifestacions i actes multitudinaris de caràcter obrer, progressista i nacionalista, alhora que organitza diferents actes festius i reivindicatius, els quals, juntament amb la presentació i treball concret a moltes AA.VV. de Barcelona, configuren l’inici del moviment gay a Catalunya.
Aquesta situació dura fins al 1978, data en què un sector del moviment considera que hi ha massa dependència de les institucions i protagonitza unes propostes molt radicals i minoritàries, produint-se la primera escissió del moviment. Tanmateix, el F.A.G.C. se’n va sortir.
El 1978 s’aconsegueix reformar la Llei de perillositat social, en el sentit de despenalitzar les pràctiques homosexuals, així com—després de moltes lluites— legalitzar el F.A.G.C.
Un cop aconseguida la legalització i d’acord amb el que sempre havia manifestat, Armand de Fluvià deixa la coordinació general, essent substituït per en Jordi Lozano(Petit). Des de llavors, apunta, “aquell sentit unitari que sempre havia tingut el FA.G.C. es va anar perdent, havent-hi una espècie d’enfrontament entre el sector independentista i el més comunista. Tot i que els primers érem majoritaris, com ja temem l’Assemblea de Gays de Nacionalistes d’Esquerra ens en vam anar del FA.G.C.” Més endavant, al F.A.G.C. hi continua havent problemes i baixes, quedant reduït a un grup molt radical i alhora també força marginal.
Tot i aquests esdeveniments, continua treballant per la causa homosexual “perquè teníem molt clar que el FA.G.C. era l’organització ideològica, reivindicativa, activista, política, però que hi havia tota una sèrie d’homosexuals que no s’acceptaven, amb molta por i que no tenien una militància. Aleshores, per tota aquesta gent vam crear l’Institut Lambda amb un aspecte també de serveis i d’assessorament legal i psicològic”, essent-ne Armand de Fluvià president del 1976 al 1982.
També en aquella època es forma a Barcelona el Col·lectiu pro-Casal de Gays i Lesbianes, els quals volien fer un centre inspirat en els que hi havia a Copenhage, Bolonya, Londres… En ser conscients que l’Institut Lambda havia desenvolupat principalment Lambda havia desenvolupat principalment la relació amb les institucions i no gaire amb els socis, hi ha un procés de convergència entre ambdós col·lectius i decideixen fusionar-se i formar el Casal Lambda: “Es tracta d’un espai cultural, polivalent, obert a la ciutat i que no fa res en el getho comercial gay”.
Armand de Fluvià manifesta estar profundament convençut de la necessitat d’un moviment que es dediqui específicament a la problemàtica homosexual: “Si bé a nivell legal hem aconseguit gairebé que no hi hagi discriminacions, a nivell social encara n’hi ha i per tant és necessari un moviment gay que faci que això se solucioni”.
Hem deixat per al final el tema referent a la seva professió. I ho hem fet possiblement perquè costa al primer moment entendre com una persona que ha sofert aquesta evolució es pugui dedicar a l’heràldica i a la genealogia.
L’afició per l’heràldica li ve de petit, desenvolupant a poc a poc diferents estudis i arbres genealògics de les principals famílies aristocràtiques europees. Remarca que “del general he anat passant al particular, especialitzant-me en la noblesa catalana, i havent de passar gairebé de manera obligada de la genealogia a l’heràldica he aconseguit que el meu hobby sigui el meu treball, qüestió aquesta molt gratificant”.
Aquesta dinàmica el porta a fundar la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica i Sigil·lografia. Per a Armand de Fluvià “la genealogia és la ciència que estudia les famílies, els seus orígens i relacions entre els seus membres, mentre que l’heràldica és la ciència que estudia els escuts i que, a més a més, és un art”. Les considera ciències auxiliars de la història, les quals permeten descobrir moltes coses: un quadre que no se sap qui hi ha pintat però que té un escut es pot saber la identitat del personatge en qüestió a través de l’escut; o bé com el que es van trobar en un museu de Califòrnia que tenien una casulla meravellosa del segle XVI amb un escut gravat i que no sabien de qui era, mitjançant l’heràldica es va poder endevinar…
La genealogia és fonamental pels historiadors. Armand expressa que “de tots els personatges històrics de Catalunya en sabem ben poc, no sabem on van néixer, de qui van ser fills”.
En fundar la Societat Catalana de Genealogia, un dels objectius va ser aconseguir que la genealogia i l’heràldica poguessin formar part de la cultura popular catalana. “La genealogia està relacionada amb la sociologia, l’estadística, la demografia, la biologia, la medicina…” Com a demostració de l’interès que desperten aquestes activitats ens comenta que” a la Biblioteca Nacional de Catalunya han hagut de retirar de la sala de lectura una enciclopèdia genealògica de vuitanta-vuit volums perquè es queia pràcticament a trossos de tantes consultes com ha arribat a tenir”.
De manera immediata està a punt de sortir editat un manual universitari de la cronologia de tots els comtes i vescomtes catalans dels primitius comtats, alhora que hi ha la proposta feta a la Generalitat de Catalunya per a publicar uns cinc mil arbres genealògics de les famílies de la noblesa catalana des dels temps més antics fins a en Tarradelles. Cal tenir en compte que aquest tipus de treball d’investigació el tenen editat en la majoria dels països desenvolupats.
La conversa pot resultar inacabable, sobretot per la suggestió dels temes i de l’especificitat i particularitat d’Armand de Fluvià. Tanmateix, hem d’acabar el que fa un parell d’hores hem iniciat amb el convenciment que hem col·laborat a donar a conèixer una trajectòria intensa i alhora força peculiar.
