Amadeu Carbó és educador social, folklorista, escriptor i activista en el món festiu des de diversos àmbits. Vinculat a la cultura popular des que era petit, actualment és una de les veus imprescindibles del Fes ta Festa, el programa radiofònic més veterà sobre cultura popular i associacionisme. Parlem amb ell perquè aquesta setmana s’emet el programa 2500.
Quina valoració fas d’aquests 2500 programes?
Diria que és una valoració agredolça. La part dolça és que tenint en compte que som un programa de cultura popular en català que viu de les aportacions i esforç de socis i col·laboradors, podem dir que és tot un èxit. Encara més tenint en compte que cada cop hi ha més emissores locals que busquen emetre el programa. A més, les nostres dades a internet són bones, estem contents.
I la part agra?
En primer lloc, l’equip ha passat de ser un tricicle a ser una bicicleta després de la mort d’en Jesús Ventura el 2022. Una bicicleta agafa més velocitat, per tant, produïm més de pressa, però alhora som més inestables.
En segon lloc, crec que estem davant d’un projecte molt sòlid i potent amb garantia de continuïtat, però que alhora no té el reconeixement que hauria de tenir a altres nivells, és un projecte que passa desapercebut. Encara ara, a molts llocs que haurien de saber que existeix, els hi has d’explicar. La gent es pensa que pel fet de ser pòdcast som un programa nou, però és que existim des del 1989. De fet, vam començar a fer aquest format des d’abans de saber que existia.
Tot i això, el pas d’emetre per ràdio a emetre en pòdcast no va ser volgut
No, va ser la manera de garantir la supervivència del programa quan ens van fer fora de Ràdio 4 el 2009 perquè van considerar que no encaixàvem a la seva programació.
Com vau afrontar aquest cop?
Doncs ens vam mantenir ferms al nostre objectiu: ser un programa de cultura popular fet des de la cultura popular. Nosaltres no concebem el Fes ta Festa des de la mirada de fer un programa de ràdio, sinó que la ràdio és el mitjà per explicar allò que volem. El dia que ens van fer fora de la ràdio no sabíem com ho faríem, però sabíem que continuaríem fent ràdio. A través d’un tècnic que coneixíem vam descobrir les primeres plataformes que sortien en aquell moment per fer ràdio a internet, i així vam començar. En realitat vam començar de zero, perquè ja teníem la nostra audiència a la ràdio. De mica en mica hem anat creixent a través de nous col·laboradors amb noves seccions. Hem crescut tant, que ara mateix a la nostra pàgina web, tenim 700 programes de pòdcast i més de 3000 continguts.
Teniu retorn dels vostres oients?
Sí, de fet sabem que la gent que escolta el nostre programa s’enganxa, i rebem comentaris positius i fins i tot de gent que complementa allò que hem dit o ho corregeix, i això és senyal que el programa està viu. A nosaltres encara ens identifiquen com un programa de sardanes, però no som això, de fet som el primer programa amb una visió àmplia de les diverses expressions de la cultura popular.
El fet de canviar de ràdio a pòdcast us ha fet canviar la manera de fer el programa?
Ens ha canviat els hàbits. El producte final no és tan diferent, però el procediment sí que ha canviat. El programa el gravem cadascú des de casa seva. Treballem amb molta antelació, i així tenim temps d’editar-lo i produir-lo amb temps. Cada programa té com a mínim dues seccions d’actualitat i quatre seccions temàtiques diferents. Amb alguns col·laboradors treballem a un any vista i així a principis d’any ja tenim les seccions de tot el curs i no hem de patir.
Els col·laboradors són molt variats oi?
Sí, n’hi ha de dos tipus. Per una banda, hi ha entitats que ens diuen que volen treballar amb nosaltres. Un dels nostres objectius és fer xarxa, i que ens beneficiem els uns als altres. Per altra banda, hi ha els experts, com és el cas de la secció dels “Secrets de l’Etnològic”, que a través d’una persona que treballava al Museu Etnològic de Barcelona, podem conèixer el que s’amaga a darrere de les peces que ell coneix perfectament.
A través del pòdcast, arribeu a un públic diferent del que arribàveu amb la ràdio?
Nosaltres tenim un públic gran. Els retorns que tenim, son de persones més aviat grans, des dels trenta-cinc anys en amunt. Per persones joves hi ha altres experiències ràdio que els poden interessar més pel to i format que utilitzem.
Ho emeteu a unes trenta emissores locals, és molt bona rebuda això no?
Sí, i anem creixent. Jo crec que l’any que ve arribarem a les quaranta. Les emissores locals tenen dues coses: la majoria van mancades de gent i contingut, i alhora la cultura popular els interessa molt més que als mitjans generalistes.
Com valores les polítiques culturals de l’Administració pública pel que fa a la cultura popular?
Les administracions fa anys que van deixar de fer polítiques culturals, i per tant fa molt de temps que no es fan polítiques culturals de cultura popular. S’han convertit en productores que es preocupen més de fer festivals i fires que no pas de fer polítiques de cultura popular. Fer polítiques culturals vol dir ser valent. Fa molts anys que no tenim polítics valents.
I això com afecta la cultura popular i les entitats?
La cultura popular hauria de ser una cultura de combat, frontista amb el poder. La cultura festiva s’ha acostumat a formar part de xarxes clientelars de l’administració, que fan ús de les entitats per allò que els interessa, siguin del color que siguin, i saben que aquella gent faran bondat. Hem passat de ser cultura popular feta des dels barris, que era incòmode i persistent, a ser cortesans del poder.
Sabem que allà on hi ha una associació, la vida d’aquell lloc millora, per mi aquest és el valor de l’associacionisme. A vegades no has ni triat a quina entitat et poses per allò que fan, sinó que has entrat a l’òrbita d’aquella entitat i ha resultat que t’ha agradat, però l’important és que aquell entorn ha millorat gràcies a aquella entitat.
I per què no hi ha la voluntat de revertir aquesta dinàmica?
Perquè això vol dir que potser s’han de moure cadires. Les polítiques culturals s’han de fer sent-hi amb presència, apostar per noves mirades, contemplar de manera crítica la societat on vivim i aplicar les polítiques en allò que ha de significar el bé comú. Jo penso que des del Fes ta Festa fem el nostre programa des dels marges, des de la llibertat, estem pràcticament desvinculats de qualsevol administració. Ara hem iniciat una campanya de micromecenatge de llarga durada, l’Aixeta, que ens permet rebre el suport de diners dels micro-mecenes i poder anar abandonant les poques aportacions que encara rebem de l’administració. Volem que els que ens escolten i que se senten vinculats al programa siguin els que ens financen perquè som als que ens devem.
Com veus el futur del Fes ta Festa?
Espero que tinguem salut. El veig bé en el sentit que les ganes per continuar les tenim, a mi m’agradaria incorporar nous elements que garantissin la continuïtat. El que hem après aquests darrers temps és que som fràgils i que ens morim i emmalaltim i que tot queda penjant d’un fil. Potser les persones que estem ara al capdavant, d’aquí a un temps no hi hauríem de ser. De fet, el Fes ta Festa ja s’ha anat adaptant a les noves dinàmiques i ha anat evolucionant.
Si ara mateix ens quedéssim muts, tindríem material per emetre durant deu anys. I encara hi ha molts àmbits de la cultura popular que no hem tocat.
Teniu previst algun programa especial o algun tema rellevant a la vista?
Sí, tenim dues efemèrides importants aquest any.
Per una banda, dedicarem deu espais a la commemoració dels vuit-cents anys del primer pessebre, tant relacionant les emocions amb el pessebre, com també fent un curs de pessebrisme en pòdcast.
Per altra banda, aquest 2024 també farà sis-cents anys del primer gegant festiu documentat a Barcelona. Dedicarem vint-i-quatre peces a històries de gegants, enfocades a les històries de tradició oral que s’expliquen al voltant de gegants.
Projecte en tenim, i ganes i salut també per molts programes més.
